Comença a ser habitual (i és una bona notícia) veure teatre argentí en els escenaris espanyols. Un dels més clars exponents d'aquesta manera d'entendre l'art i la vida són Claudio Tolcachir i la seva companyia, Timbre 4. Ho demostra en la seva tercera obra, El viento en un violín, que ja vam poder veure al Temporada Alta fa tres anys i que té les principals característiques d'una manera de fer teatre que es va fer a si mateixa arran de la crisi del Corralito: drama de fons, comèdia com a mitjà d'expressió. Personatges i paisatges recognoscibles per tots encara que siguin portats a extrems, que treballen la ironia i la sàtira per plasmar-nos un món ple d'injustícies, de disgustos, de pobresa, però el nostre món, al cap i a la fi.
A El viento en un violín, Tolcachir ens explica una història principal que s'entrellaça amb d’altres. Una parella de dones que s'estimen, sospiren per tenir un fill, per al qual busquen un pare; un noi, el pare que serà elegit, busca feina intentant desbancar descaradament al seu psicòleg (el duel entre el professional i l’ “aspirant” és genial: no hi ha un tòpic més argentí); una mare, la del pare triat, que sobreprotegeix el seu fill d'una manera tan exagerada com (em temo) comú; una assistenta de la llar que resulta que té la seva pròpia família...
L'argument és el que és. Crec que li falta alguna cosa que enganxi una mica més a l'espectador. És inevitable la comparació amb La omisión de la familia Coleman, l'altra obra de Timbre 4 que hem vist a Barcelona, i el resultat és favorable a aquesta última (potser simplement per ser la primera que vam veure). Però la força de El viento... està en l'acció; en els diàlegs, àcids i, alhora, propers (per molt argentins que siguin tots); en l'escenografia, quatre espais en un mateix escenari on, per tant, sempre està passant alguna cosa. Poc té a veure amb la proximitat que proporcionen els 'departamentos' de Buenos Aires (el de Timbre 4, per exemple), però tot i així, la resta de factors fan que el públic (el de la platea segur, els amfiteatres del Romea queden massa alts...) se senti com a les cases de les dues famílies o a la consulta del psicòleg.
I, per descomptat, la força de l'obra resideix també en els actors, un grup de professionals que porten anys picant aquesta obra que van parir en el seu dia entre tots. I entre tots ells destaca (encara que només sigui per ser qui és) el mateix Claudio Tolcachir, que interpreta el jove esgarriat, mimat i dirigit, i imminent pare, gairebé violat per a això per la parella de lesbianes en una de les escenes més estrambòtiques de la obra. N’hi ha més, val la pena veure-les perquè estan interpretades fantàsticament.
Entre mentida i mentida i entre exageració i exageració, El viento en un violín ens deixa entreveure aquest món dur, cruel, injust que ens aclapara i que angoixa a les dues famílies de l'obra. És a dir, ens fa pensar. Les rialles, el deliri dels personatges, la tossuderia d'aquesta mare o la saviesa de l'assistenta serveixen de crítica a una societat que no està feta al gust de tots sinó al d'uns pocs. El teatre de Tolcahcir busca aquesta denúncia, vol posar el dit a la nafra: per què no podem tenir un fill si som dues persones que ens estimem? Per què seguim sense trobar una feina? Per què tothom té un preu (fins a un psicòleg argentí)? Per què insultem a una criada sense que passi res...?
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
