Buscando Waslala: testimonis de l'educació com a arma contra la pobresa

Mayte Carrilero i Javi Lafuente, mestres de professió -ella d'educació especial, ell d'informàtica- es van llançar a la recerca de Waslala farà exactament dos anys. Han recorregut tot el planeta mirant de trobar aquest enigmàtic lloc, i mentrestant han recollit a la seva llibreta de viatges diferents experiències en les quals l'educació ha jugat un paper determinant per treure de la misèria a individus i col·lectius. L'educació com a motor de canvi social. De l'Índia a Colòmbia, des de Cuba fins al Nepal, el projecte Buscando Waslala -aquí poden consultar la seva web- constitueix un testimoniatge del valor de l'educació com a eina per trencar cadenes generacionals i col·lectives de pobresa.

La parella, que va marxar de casa la primavera de 2011 després d'haver estalviat prou, es troba ara de tornada a casa, a València, a punt per traslladar a les aules valencianes totes les vivències acumulades.

Què és Waslala? I per què l'esteu buscant?

JAVI: Sempre hem tingut dues passions, l'educació -el nostre treball- i viatjar, així que se'ns va acudir una idea per unir-les: buscar històries per tot el món que demostressin com l'educació pot ajudar a millorar la vida de les persones que viuen a situacions de precarietat i també les del seu entorn. Això és el projecte Buscando Waslala.

MAYTE: Waslala és el títol de la novel·la d'una escriptora nicaragüenca, Gioconda Belli. Al seu llibre, Waslala apareix com un lloc utòpic, on hi viu una societat feliç, i la novel·la tracta d'un home i una dona que busquen aquest indret. A més, nosaltres ens vam conèixer precisament a Nicaragua, en un projecte de cooperació, així que vam creure que el títol del projecte era adequat.

Després de gairebé dos anys de recopilar experiències, es compleix la vostra hipòtesi de partida? L'educació és motor de canvi social?

MAYTE: Hem trobat experiències en què clarament es veu una transformació. De fet, no només buscàvem persones d'entorns desfavorables que hagin millorat la seva situació, sinó persones que a més hagin ajudat després a millorar l'entorn en el que es troben. I la veritat és que gairebé no vam haver de buscar: famílies, coneguts... acudien a nosaltres a explicar-seus casos increïbles.

Hi haurà també experiències frustrades. La vostra intenció era només recollir les històries positives?

JAVI: És clar. Per exemple, a Medellín vam entrevistar un noi i una noia que havien estat nens soldat. En aquest cas, el nostre objectiu no era explicar com de malament ho havia passat aquesta persona, ni altres casos fracassats, sinó que voliem transmetre com la seva vida havia millorat gràcies a una organització que li va proporcionar uns estudis que després li van permetre accedir a un ofici. Sí que buscàvem la part positiva, de superació. Si vols dirigir-te a gent jove, a una aula per exemple, on els alumnes poden sentir-s'hi identificats -a major o menor escala-, creiem que cal mostrar la vessant esperançadora. Quan parlàvem amb aquell noi ens vam adonar que, tot i les situacions dures per les quals havia passat, era un nen, res més que això. I això és el que volem que vegi un jove d'aquí. Que són gent normal que ha passat per males experiències i les ha superat.

Quin és el paper de l'educació en un cas tan dramàtic com aquest?

MAYTE: Nosaltres vam estar amb l'organització Ciutat Don Bosco. Un d'aquests nens, després d'abandonar el grup armat, passa una sèrie de passos: primer un procés de rehabilitació, en el qual prena consciència d'on venia i per què; després atenció psicològica, i després passa a un centre on rep educació formal -mates, ciència, llengües...-. Quan ja són més grans, van a tallers. El noi amb el qual vam parlar havia arribat fins i tot a la universitat.

Després de recopilar totes aquestes experiències, què en penseu fer?

MAYTE: El primer objectiu, que era d'enriquiment personal, ja està aconseguit. Ara la nostra intenció és portar-lo a les aules -d'Espanya o d'on sigui- i explicar als alumnes el valor de l'educació, de la superació personal, que aprenguin d'altres cultures. En definitiva, que les nostres històries els serveixin d'inspiració.

JAVI: Alguns companys mestres han presentat ja a les aules les nostres experiències.

MAYTE: A Alacant, a un institut, una mestra va treballar amb els nostres articles i vídeos, perquè els xavals debatessin, traguessin les seves conclusions, reflexionessin...

JAVI: I són sorprenents els resultats. Els fa pensar que el que ells fan cada dia, aquest gest tan obvi d'acudir a l'escola, és una sort. Que hi ha gent que lluita d'una manera bestial per aconseguir-ho. És cert que això ho podrien haver vist també a la televisió, però té més efecte quan es treballa a classe. És molt reconfortant per a nosaltres. Però encara hem d'elaborar els materials didàctics perquè es treballi millor.

En què consistiran aquests materials?

JAVI: Al voltant dels articles que hem redactat, farem una guia didàctica amb propostes per als professors: Contextualitzarem les històries, proposarem activitats dinàmiques, preguntes a realitzar, propostes de debats... fins i tot que puguin posar-se en contacte amb alguns dels protagonistes! Divulgarem aquests materials entre els mestres de la Comunitat Valenciana i, si pot ser, de la resta d'Espanya.

Entre totes les vivències relatades hi heu trobat un denominador comú, a part del paper de l'educació?

MAYTE: Sí. Darrere de cada persona amb la qual hem parlat hi ha una història de superació personal.

JAVI: El cas de superació més evident es potser el d'un noi que vivia en un poblet de les muntanyes del Nepal. De família humil, pare portador, ell sempre havia tingut empenta per estudiar. Assistia a la vegada a les dues escoles del seu poble, la nepalesa i la tibetana, però va veure que per seguir estudiant -en escoles de més qualitat- havia d'anar a Katmandú. I com els seus pares no podien pagar-li-ho, es va passar dos anys -des dels 8 fins els 10- abordant a tots els estrangers que arribaven al poble -a fer escalada o el que fos- per demanar-los que li paguessin els estudis. Al final va convèncer un estudiant alemany, i va acabar anant a Katmandú. Allà, com arribava mal preparat, va començar suspenent-ho gairebé tot, però al cap d'un temps ja era el primer de la classe, amb beca i tot, i el van acabar avançant de curs. És una història d'esforç impressionant.

Heu estat també a Cuba. Què vau trobar-hi allà?

MAYTE: Sabíem que Cuba seria diferent, perquè no hi ha problemes d'accés a l'educació. Per això, per canviar, vam decidir entrevistar tres generacions de dones, amb les quals vam estar vivint. Des de la àvia, que havia estat alfabetitzadora amb l'arribada de Fidel Castro, fins la néta, ara a la universitat. L'àvia, quan va triomfar la revolució, amb només 11 anys, va anar a destinada amb una comunitat rural perduda a la muntanya per ensenyar-los a llegir i a escriure. I a sobre aquella comunitat no era partidària d'aprendre!

JAVI: Vam estar a Cuba un mes, i parlant amb la gent els dèiem que ens costava trobar experiències en què l'educació estigués provocant un canvi social. Fins que un professor d'universitat ens va dir: “No, és que aquí ja ho va ser”. I és veritat: tothom té accés a l'alfabetització.

Quina història en particular us ha sorprès més?

JAVI: La imatge més impactant, molt representativa del nostre projecte, va ser Varanasi.

MAYTE: És un slum a l'Índia, on la majoria de nens treballa recollint escombraries. Vam veure com una ONG treballava amb ells i les seves famílies... i funcionava! Entre les muntanyes de plàstic i escombraries on vivien, els nens s'arreglaven per anar a l'escola, davant la cara d'orgull de les seves mares. La vida d'aquests nens, gràcies a l'accés a l'educació, ja ha canviat: llegiran, escriuran i aprendran en lloc de veure's obligats a recollir escombraries per malviure, ja des de petits.

Altres històries ens van tocar més de prop, com a Nicaragua, perquè allà hi havíem estat ja feia cinc anys, i vam estar amb una mestra amb la qual jo ja havia conviscut. Una persona lluitadora: treballa al camp, és una figura important en la seva comunitat, lidera un projecte d'aigües potables, és mestra amb Escoles Solidàries [una ONG valenciana]... Allà vam parlar amb tot un seguit de nois que havien estat becats. No va ser tan impactant però sí que ens va tocar més personalment.

Quin és el paper de les famílies en les situacions que heu vist?

MAYTE: Hi ha pares que els costa veure els beneficis de l'educació, perquè necessiten diners per menjar. Però si els convences per escolaritzar dos dels seus cinc fills, ja és alguna cosa. En altres casos, en canvi, és al contrari.

JAVI: Hi ha casos en què la família fa tot el que pot i més. Com en el cas de Krishna, un home que viu a Balewa, un petit poble al desert del Thar, a l'Índia. La seva família va fer tot el que va poder perquè anés a l'escola, i va acabar anant a la universitat. Gràcies a aquest suport Krishna va aconseguir trencar la cadena de pobresa que havia heredat dels seus pares i avis i fins i tot va tornar al seu poble i va muntar-hi una escola. El paper de la família sempre és fonamental, en tots els casos. Fins i tot a Espanya. La separació que existeix entre escola i família és un dels problemes que pateix l'educació.

Conclòs el viatge, es podria dir que heu trobat Waslala?

MAYTE: Hi ha diverses respostes per a aquesta pregunta [riu].

JAVI: Per a nosaltres Waslala és un estat mental. Mentre no pugui existir la utopia com a lloc real i físic, serà una actitud.