La UPC decideix el seu futur sota l'ombra del dèficit

El claustre de la UPC vota avui en una sessió extraordinària la convocatòria d'eleccions a Rector. La recollida de les signatures necessàries per iniciar aquest procés va ser un dels punts claus d'una crisi institucional que va fer que el mateix rector anunciés que convocaria eleccions anticipades a l'octubre. Avui, però, es decidirà si fer-ho abans, ja que Antoni Giró segueix en el càrrec fins que no cridi la comunitat universitària a les urnes. El rector va defensar els acomiadaments com a resposta a la delicada situació econòmica de la universitat, el problema central d'aquest conflicte, fins que la Generalitat el va deixar sol.

La UPC és la universitat catalana amb un dèficit acumulat més alt, de 110 milions d'euros. La segueixen la UB amb 66 milions, la UAB amb 64 i, a més distància, la UPF amb 7,9. En aquest context, els rectors demanen a la Generalitat que deixi de retallar. Aquesta, per la seva banda, acumula el que es coneix com un “deute històric” amb les universitats, que la Secretaria d'Universitats i Recerca xifra en 110 milions d'euros i assegura que el pagarà als centres, però no amb els actuals problemes de tresoreria de la Generalitat.

La font principal d’ingressos genèrics de les universitats catalanes són les aportacions ordinàries de la Generalitat (en el cas de la UPC, al pressupost del 2013, són el 65% dels ingressos genèrics) i els preus de matrícula (24%). Pel que fa a les despeses corrents, el gruix se l’enduen les nòmines (76%), seguida de les despeses de funcionament (16%). Per altra banda hi ha els ingressos específics, però aquests tenen caràcter finalista: la institució rep uns diners per a fer una activitat o una inversió concretes, i no els pot emprar per cap altra cosa.

La Generalitat no paga, doncs, les nòmines de professors, investigadors i personal d'administració, sinó que transfereix uns diners a les universitats que han de cobrir les seves despeses salarials i de funcionament amb aquest fons, més els que aconsegueixen per altres mitjans, que són, bàsicament, els preus de matrícula. Fins l'any passat, els pressupostos de la Generalitat establien que la despesa de personal dels centres no hauria de representar més enllà d’un 90% de l’aportació del Govern; però la realitat és molt diferent, sobretot després de les retallades dels dos darrers anys: per al 2013, a la UPC, aquest percentatge és del 117%.

La UPC ha generat i genera dèficit per un problema estructural: el finançament ordinari que rep és insuficient per cobrir les seves despeses corrents, en particular el cost del personal. Una perspectiva dels últims 11 anys constata que el dèficit va ser gran mentre les aportacions estaven per sota de la mitjana de les transferències de la Generalitat; es va reduir sensiblement quan es va superar aquest nivell d’ingressos i s’ha tornat a disparar quan el finançament públic ha baixat en picat.

La Llei d'Universitats de Catalunya, que es va aprovar el 2003, establia un compromís per incrementar el finançament del sistema universitari català, que es considerava insuficient des de principi de la dècada. Segons l'establert, el 2010, l’aportació pública hauria d’haver crescut un 30%, en termes reals, respecte la del 2002; i, a més, havia de finançar un 50% del cost de 1200 places de professorat agregat i catedràtic del Pla Serra-Húnter. Aquest compromís es va complir amb escreix i l’aportació de diners va créixer més enllà d’aquesta xifra. Tanmateix, amb la crisi, s’ha tornat punt inicial i, descomptat l’IPC, l’aportació de la Generalitat el 2013 ha caigut al nivell del 2003.

El secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, afirmava en unes declaracions recents a Catalunya Ràdio que el motiu dels problemes de la UPC era que mentre l’aportació de la Generalitat s’havia doblat entre 2000 i 2010, el professorat havia crescut un 20% i el personal d’administració un 40%, a l’hora que el nombre d’estudiants baixava un 7%. No obstant, la situació de la UPC no difereix gaire de la del conjunt d'universitats catalana. En aquesta mateixa dècada, el professorat ha crescut molt més (29%) i el PAS només una mica menys (35%) que a la UPC. El decreixement del nombre d’estudiants, per la seva banda, sí que ha estat sensiblement més baix al conjunt de Catalunya (3%) que a la UPC, amb el que això comporta pel que fa als ingressos per matrícules.

La UPC comença a generar un dèficit notable a primers dels 2000, en què es gasta uns diners dels quals encara no disposa, potser confiant en l’augment del finançament públic que establiria la Llei d’Universitats. En els anys de bonança, entre 2007-2010, es redueix substancialment el ritme amb què es genera dèficit; però no s’aprofita per reduir l’acumulat i, en canvi, s’emprèn una política d’expansió pel que fa al creixement de la plantilla.

Això va acompanyat també per un augment dels metres quadrats edificats, costejat sovint a base de préstecs del govern de l’Estat. Dos exemples són els 16’7 milions d'euros destinats a l'inacabat Campus del Besòs o els 8 milions per a l’edifici Rdit a Castelldefels, aquest sí construït, però pràcticament buit. La seva amortització compromet fortament els pressupostos de la UPC en els propers anys. Els préstecs obtinguts en les convocatòries posteriors a 2005 donen un deute de més de 41 milions d'euros, la gairebé totalitat del qual caldrà retornar a partir del 2014. Altres universitats han esquivat aquest problema perquè els ajuts s’han gestionat a través d’un ens que, de fet, depèn de la universitat, però que en disposar de pressupost propi, no afecta al càlcul del dèficit de l’entitat mare, com és el cas de la UB amb el Parc Científic.

Un darrer fet diferencial de la UPC és que, per raons històriques, té una gran dispersió geogràfica, amb escoles a Barcelona, Terrassa, Sant Cugat, Manresa, Vilanova i Castelldefels. Això comporta una estructura complexa i més costosa. La universitat s’ha queixat reiteradament que el model de finançament de la Generalitat no tenia prou en compte aquest factor.

Cercant alternatives

Davant aquesta situació, el rectorat i la Generalitat defensaven els acomiadaments com una fòrmula per retallar els pressupostos. Després que la comunitat universitària hagi frenat aquesta mesura en els òrgans col.legiats i que el secretari d'universitats admetés que hi havia alternativa, el Consell de Govern de la UPC instava el passat 10 de març a que el govern adeqüés el finançament de la UPC i tingui en compte “tingui en compte les característiques especials de l’activitat, l’experimentalitat i la territorialitat”.

Una alternativa als acomiadaments, que planteja Antoni Ras, president d'UpiC, associació de treballadors del centre, és la de les jubilacions. D’acord amb dades publicades pel Ministeri, 297 membres del professorat de la UPC tenien 60 o més anys el curs 2006-07. Això voldrà dir de l’ordre de 300 jubilacions abans del 2018, fet que permetria reduir la plantilla sense necessitat d’acomiadaments massius. “És clar que per a què aquesta reducció no comporti una pèrdua en el servei que la UPC ofereix a la societat, hauria d’anar associada a una renovació del professorat, mitjançant estabilització del PDI jove acreditat; i hauria d’anar acompanyada d’una planificació que permetés mantenir una oferta de titulacions suficient, amb mesures d’incentivació de reconversió de professorat d’una àrea excedentària a una deficitària, per exemple”, explica Ras.

No és l'única solució que planteja el president d'UpiC, sinó que posa altres alternatives sobre la taula com aturar qualsevol despesa a les obres del campus del Besòs, incrementar el retorn econòmic del Grup UPC, un ens extern propietat de la universitat al 100%, i una millor utilització dels espais. “Hi ha entitats del Grup UPC que ocupen locals de lloguer, mentre que als campus hi ha edificis que anaven destinats a empreses i que, amb la crisi, s’han quedat mig buits”, lamenta el professor.