“La salut de les dones es veu profundament afectada per la forma en com són tractades per la societat en general i la situació en què aquesta les col·loca. La salut de les dones pateix quan segueixen sent discriminades i víctimes de la violència”, recollia el 2009 un informe de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Un dels pitjors països per néixer dona és la República Democràtica del Congo (RDC), que ocupa el lloc 149 (de 155 països analitzats) en l'Índex de desigualtat de gènere elaborat per l'ONU.
“Vivia al poble de Muhangi. Anava al camp amb el meu marit quan van aparèixer els bandits. Van matar al meu marit. Eren molts, no recordo quants. Després es van tirar sobre meu i em van violar, tots, molts. Em vaig quedar inconscient. Els agressors em van encomanar malalties, moltes. Arran de les violacions sóc seropositiva”, relata un dels testimonis de Temps d'écoute, un documental de Farmamundi que aborda la lluita de les dones congoleses pel dret a la salut a la República Democràtica del Congo i que es presenta aquest dimarts a Barcelona.
Tot i que el nombre de víctimes de violència sexual en aquest país africà es desconeix amb exactitud, un informe de Nacions Unides de 2014 assenyalava que la violència sexual hi continua sent “extremadament seriosa per la seva naturalitat sistemàtica i el nombre de víctimes”. Laia Pibernat, de l'ONG Farmamundi, va estar al Congo al juliol per participar en el rodatge del documental. Allà va tenir l'ocasió de conèixer de prop la situació de violència que pateixen moltes dones: “Una de les conseqüències de la violació és tot el contagi de malalties de transmissió sexual o embarassos no desitjats”.
Segons dades de Nacions Unides, la ràtio d'embarassos adolescents és de 135,3 per cada 1000 noies d'entre 15 i 19 anys, una xifra que només és pitjor en pocs països com Níger o Txad i que està molt per sobre de països desenvolupats -a Espanya per exemple és de 10,6-. Una altra dada que impacta és l'índex de mortalitat per causes relacionades amb l'embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. A la província del Kivu Nord, on es va gravar el documental, un 22% de les dones han estat víctimes de violència sexual durant el conflicte armat al país.
“Si estàs vivint amb un grup armat que t'ha segrestat [com és el cas d'un dels testimonis del film] enmig de la selva has de parir sola, sense cap tipus de seguiment, i això té riscos. Després, a més de les conseqüències físiques, també hi ha el trauma psicològic d'haver estat violada, que depèn molt del grau de violència que ha patit la dona i del tipus d'experiència”, assegura l'antropòloga. La meitat dels casos registrats per l'oficina de l'ONU al país entre 2010 i 2013 s'atribueix a l'exèrcit i altres agents estatals.
“Les dones pateixen més violència alhora que es limita l'accés als recursos de poder i a la presa de decisions, tot ells són aspectes essencials per a la gestió de la salut i suposen múltiples barreres per accedir a aquesta”, assenyalen diverses autores en l'article “El condicionant de gènere en la salut”, del llibre Gènere i salut (Farmamundi 2015).
“L'accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. Normalment els mitjans econòmics estan en mans del marit, l'oncle, l'avi o el pare. Per tant la dona ha de demanar permís perquè sigui ell qui decideixi si ha de destinar recursos a que vagi al metge o no, perquè per anar al sistema públic has de pagar tot i que sigui molt precari”, explica a aquest mitjà Laia Pibernat. Segons un altre indicador de l'ONU, l'Índex de Desenvolupament de Gènere, el PIB per càpita al Congo és superior per als homes -0,76 enfront de 0,59 a les dones-.
Un altre factor que assenyala Pibernat com un condicionant de l'accés a la salut és la distància física entre una comunitat i un centre de salut. “Les que estan a les ciutats ho tenen millor però a les zones rurals aïllades, que has de caminar quilòmetres per tenir atenció mèdica, per denunciar una violació o per rebre el kit Prep -que s'ha de prendre en un termini de 72 hores perquè sigui efectiu- ho tenen més difícil”, comenta.
A més, segons ella, el fet que sigui una dona la que hagi de desplaçar-se des d'una zona rural ho complica més. “Si surts del poble per anar al metge ja estàs dient alguna cosa, no pots desaparèixer del teu entorn i deixar els fills durant tres dies”, explica. I és que al Congo les dones són les que s'encarreguen de portar la llar a més d'ocupar-se d'altres tasques.
Davant els nombrosos casos diaris de violacions al Congo, un grup de dones -la majoria d'ella infermeres- va decidir organitzar-se l'any 2000 per oferir una atenció mèdica de qualitat per a les víctimes de violència sexual, desplaçats de guerra i víctimes de desastres naturals. FEPSI (Dones compromeses amb la promoció de la salut integral) compta avui amb 3 metges i 33 infermeres, 2 auxiliars de laboratori, un psicòleg, tècnics i diversos voluntaris i ofereix molts serveis al centre que van aixecar fa 16 anys a Butembo (a la regió del Kivu Nord).
“FEPSI és un exemple de centre que qualsevol persona d'un hospital d'aquí hauria de visitar. Dins de l'hospital tens una clínica jurídica, una sala d'escolta, un gabinet de psicologia, moltíssimes persones voluntàries i de pràctiques que estan fent l'acompanyament del pacient”, explica Pibernat.
“Les nostres víctimes de violència sexual són sovint massa joves. N'hi ha que no arriben ni als 10 anys. El dia que vaig inscriure a l'escola a una de les nostres víctimes, que s'havia absentat durant tres anys a causa d'un trauma greu, vaig plorar d'emoció ”, recorda Mama Elise a la pàgina de FEPSI. “Elles diuen que són una gota a l'oceà però són més aviat una gota enmig del desert”, assegura Pibernat.
Sobre este blog
El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
