El títol d'aquest article no és molt nou, de fet ve, com tantes coses bones i oblidades, del punt àlgid de la nostra generació, el Maig del 68. Ve al cas, però, en parlar de la “Jornada de Participació en la Salut” que hauria d'haver tingut lloc el passat 7 de març i que gràcies a la pressió popular van ser postergades sense data a la vista.
No deixa de ser coherent que després de retallar i privatitzar, de forma coberta o encoberta com en el cas del Clínic, el govern de CiU hagi recorregut ara a la “participació ciutadana”. Recordem que les terceres vies de Blair i Clinton van usar sovint la “participació ciutadana” com un substitut dels serveis que prèviament eren funció de l'estat (centres d'atenció primària, metges).
Donada la tradició cristianodemòcrata de CiU en la qual Pujol semblava fer psicoteràpia de masses quan les coses no anaven bé, no seria estrany que acabéssim amb més participació de centres religiosos i privats en la sanitat, redefinits ara com representants de la gastada “societat civil” la “participació en la salut” de la qual s'enalteix. Malauradament ERC, sense ànim d'ofendre al meu estimat Joan Tardà, també usa sovint aquest caràcter religiós en abordar problemes socials, i si no em creuen, vegin les frases de l'altre temps brillant Oriol Junqueras amb els bombers: resignació Catòlica, tots patim, etc. Vaja, com si a Catalunya no hi haguessin classes socials!
Què cal esperar doncs d'aquest èmfasi en la participació sanitària? Doncs perquè hi hagi participació real de la ciutadania es necessita que hi hagi democràcia participativa, que els usuaris tinguin control sobre els pressupostos sanitaris (com en el cas de Barrio Adentro, a Veneçuela, sí senyor, Veneçuela) o que almenys puguin deliberar la seva distribució en les àrees que més ho necessitin (com a Porto Alegre, Brasil).
És doncs raonable esperar que CiU, un capdavanter de la privatització i de les retallades (recordem com el malaguanyat Pujol júnior presumia d'aquests gestes) vagi a fer un gir cap a la democràcia participativa? És clar que no. Boi Ruiz va començar el seu mandat amb un to llibertari, en termes nordamericans, en salut que cadascú carregui el seu mort, fins i tot negant responsabilitat estatal. Aquesta sinceritat tan lloable li va portar una voràgine de crítiques de l'esquerra, centre i fins i tot dels socialcristians de CiU. Calia trobar alguna cosa més hàbil, per això el gir cap a l'humanisme, la cooperació publicoprivada i ara la participació.
Això de la participació és simplement una cortina de fum sovint usada pel centre i dreta a banda i banda de l'Atlàntic (Blair, Cameron, Clinton) per fer empassar el xarop amarg del desmantellament de l'anomenat estat del benestar.
La poca serietat de la Jornada es manifestava a més en la selecció dels ponents, que excepte la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) amb una àmplia trajectòria de participació i reivindicació social, no tenien ni tan sols una trajectòria professional lligada a la salut pública. És possible que pensessin en Joan Benach quan van posar a Ernest Benach, però no ho crec. És clar, hauria estat necessari veure en detall què és el que haguessin proposat per poder jutjar amb coneixement de causa. M'agradaria equivocar-me però l'experiència em diu que hi ha poques raons per ser optimistes.
Carles Muntaner és Catedràtic de Salut Pública (Salut Global), Infermeria i Psiquiatria a la Universitat de Toronto, Canadà, i membre destacat del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS-EMCONET) de la Universitat Pompeu Fabra.
Sobre este blog
El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
