“No hi ha privatització”, ha repetit en moltes ocasions convençut el conseller de salut Boi Ruiz, ho feia durant l’últim ple de salut al Parlament. Però, quin sistema sanitari hi ha a Catalunya? Les darreres setmanes Catalunya Plural revelava les derivacions de pacients del centre públic Parc Taulí de Sabadell a centres privats d’IDCsalud, on s’emmarquen aquestes derivacions?
El model sanitari català és mixt, això vol dir que integra dins d’una mateixa xarxa d’utilització pública, finançada amb diner públic, centres de diverses titularitats, alguns públics i d’altres privats. Aquest model, anomenat SISCAT (Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya), dona servei a tots aquells ciutadans que disposen d’una targeta del CatSalut (l’ens del Departament de Salut que gestiona el sistema).
Dins del SISCAT hi ha per una banda l’ICS, que inclou els 8 grans hospitals de Catalunya i que es de naturalesa, titularitat i gestió pública. A l’altre cantó s’inclouen la resta d’entitats, entre les quals hi ha: consorcis, empreses, societats mercantil públiques, entitats benèfiques sense ànim de lucre i entitats privades amb ànim de lucre.
Mentre l’ICS, l’únic ens realment públic (regulació i gestió directa de l’administració) controla el 77% de l’activitat d’atenció primària només ho fa en el 25% de la gestió hospitalària. A més la resta de serveis, com els sociosanitaris, també son controlats per entitats no-ICS en la seva majoria.
Aquesta confluència entre centres de titularitat pública, altres de privada, i el permís del CatSalut perquè entre ells firmin aliances estratègiques o tot tipus de convenis, fa que quan el conseller diu “no privatitzem” pugui semblar cert, perquè ja s’ha incorporat el sector privat dins del sistema públic.
L’Hospital Parc Taulí de Sabadell és de naturalesa jurídica pública, però esta constituït com a consorci amb sis representant de la Generalitat, dos de l’Ajuntament de Sabadell i un de la Universitat Autònoma de Barcelona, tot institucions públiques. Ara bé, encara que un consorci tingui una forma jurídica pública no es garantia de que la gestió i els serveis siguin 100% públics, ja que els consorcis permeten, en molts casos, la participació d’empreses de titularitat privada, perquè al final, el Departament considera que tot els centres estan dins de la xarxa d’utilització pública sense fer diferències entre si són amb afany de lucre o no. Així, mentre l’Hospital Parc Taulí tanca llits com a mesura d’estalvi per decisió del CatSalut, el mateix CatSalut potencia la derivació de pacients del Taulí a la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, dos hospitals privats d’IDCsalud. Així des del 2010 el pressupost públic del Taulí ha caigut un 12% però la inversió del CatSalut a IDCsalud ha augmentat un 15%.
Com avançava Catalunya Plural aquesta relació entre centres de titularitat pública i d’altres de privada fa que es generi un marc de gestió confús on no queda clar quin tipus de legalitat s’ha d’aplicar en cada cas. Cirurgians del Taulí denunciaven fa uns dies que quan són desplaçats a centres privats han d’utilitzar el material que allí compren i que no passa per concurs públic.
Francesc Sancho, del Departament de Salut, deia a CatalunyaPlural que les derivacions depenen del preu i que amb aquest sistema s’estalvien diners. El mateix conseller ha repetit en diverses ocasions que és beneficiós per les arques públiques perquè aquests centres privats ofereixen preus més baixos. Però per què són més barats? Com explicava Josep Martí, membre de Marea Blanca i fundador del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), els preus es fixen depenent de la complexitat del centre –serveis disponibles de l’hospital-, una complexitat inferior en els casos dels centres privats que no tenen unitats de cures intensives o unitat de cremats, per exemple, perquè no els hi surt rentable. A més, poden oferir preus més baixos gràcies, deia ell, a comprar el que està millor de preu i a pagar pitjor als seus treballadors. S’ha de tenir en compte també que, per exemple, en el cas dels pacients del Taulí derivats, quan es generen complicacions es retornen al hospital públic amb totes les despeses i molèsties que això comporta, ja que el centre privat no té les eines o no ha estat contractat per fer certes coses.
Altres falles del model han quedat evidenciades amb les irregularitats que s’han donat en alguns centres, moltes denunciades pel propi Síndic de Greuges, com les del consorci del Taulí. Els últims anys a més hem assistit a una continua publicació de casos de corrupció i portes giratòries dins del sistema sanitari català. Sense anar més lluny, el conseller de sanitat català havia estat president de la Unió Catalana d’Hospitals, la gran patronal de la sanitat privada. El País informava dels contractes públics que havia firmat el 2012 el director del CatSalut, Josep Maria Padrosa, amb sis empreses en les que ell n’era un dels propietaris. Segons aquestes informacions aquestes empreses havien facturat 14 milions a les arques públiques.
Més exemples. La directora executiva del Taulí, com revelava Catalunya Plural, havia ocupat càrrecs de direcció als dos centres d’IDCsalud on ara es deriven els pacients de Sabadell, Clínica del Vallès i Hospital General de Catalunya.
Un dels casos de corrupció més alarmants ha estat el d’Innova que afecta sobretot a l’Hospital de Reus. Una de les peces del cas més conegudes és la compra de pròtesis caducades a l’empresa Traiber, per la qual dos consellers de l’ajuntament van ser imputats per maniobrar a favor de l’empresa. Amb tot, en el ple de salut Artur Mas va treure pit i va recolzar el model dient que “funciona i funciona molt bé”.
Aquest model s’inicia el 1981 amb les transferències autonòmiques des de l’estat Espanyol, aquell moment un 10% de centres eren del Insalud (actual ICS) i la resta eren centres amb concerts amb la Seguretat Social propietat d’institucions diverses (ajuntaments, diputacions), grups eclesiàstics o agents privats
Al 1990 amb l’aprovació de la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) es consolida el sistema de provisió mixta i arriba la creació del CatSalut. Un model promogut pel govern d’aquell moment, CIU amb Jordi Pujol al capdavant.
Al 1995 la reforma d’aquesta llei va oficialitzar la introducció de l’ànim de lucre en la gestió de la sanitat pública.
El 2010, amb Marina Geli com a consellera de Salut del tripartit, es crea el SISCAT que pretenia definir les relacions entre els diversos proveïdors del sistema públic. Amb el tripartit també s’aproven diferents mesures, que segons Ramón Serna, del sindicat Catac-Cts-Iac, potencien encara més aquest sistema. En el llibre “Por nuestra salud” explica que “l’esquerra lluny de frenar el procés de privatització està implementat formules neoliberals que la dreta no s’havia atrevit a posar en pràctica” i assegura que ningú ha pogut demostrar encara que aquest model público-privat tingui una major eficiència o rentabilitat del servei que un altre.
Sobre este blog
El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
