Les ultradretes, una amenaça per a la perspectiva de gènere

Aquest any 2017 hi haurà tres eleccions d'allò més importants a tres països europeus d'arrelada tradició democràtica: França, Holanda i Alemanya. La globalització, les guerres i la crisi econòmica a escala mundial són, malauradament, elements disruptius de primera magnitud. Riuades de refugiats arriben a les fronteres europees de determinats països i això ha incrementat la incertesa a la qual estan sotmeses les capes mitjanes i les més desfavorides. Aquest conglomerat de circumstàncies és el caldo propiciatori per al ressorgir de les ultradretes que s'enfronten sense contemplacions contra tots els moviments que intenten canviar l'statu quo de les injustícies i les discriminacions. Un d'aquests moviments ideològics és, sense cap mena de dubte, l'anomenada perspectiva de gènere en la conducta humana, imprescindible per qüestionar els valors, estereotips, normes i rols de gènere prescriptius que regeixen en les cognicions de les persones. Imprescindible per a l'eliminació de les injustícies i per al cultiu dels processos cap a la igualtat entre aquestes.

Les ultradretes no s'estan d'orgues. Emergeixen amb força i comencem a veure's articles amb signatures reputades i tertúlies on s'ataca sense cap ni peus, sense contemplacions, la ideologia de gènere. Des de la seva aparició com a tal, el feminisme, les feministes, ha estat sempre motiu de riota i menyspreu, fins i tot per moltes dones que defensen els drets humans del gènere femení. Però, malgrat això, malgrat els continus atacs per a ridiculitzar-nos, a Occident hem aconseguit ser escoltades en tots els àmbits de la vida: els drets humans, les lleis, l'educació, la sanitat, la família, en els àmbits socials i laborals, etc. El que m'interessa ressaltar és que tots aquests aconseguiments seran, amb gairebé tota seguretat, frenats i reculats si Europa emmalalteix del virus letal de les ultradretes. No us fa patir Marine Le Pen? I què me'n dieu de Geert Wilders? Perquè la islamofòbia i l'antieuropeisme (per allò del divide et impera) van de bracet amb la remissió descarnada dels drets humans de les minories i, per tant, de les dones. I la líder de l'AfD, l'alemanya Frau Petry? I Siv Jensen, líder del Partit del Progrés noruec? I Pia Kjærsgaard, cofundadora i líder del Partit Popular Danès? I Dora Duro, representant del partit hongarès d'extrema dreta Jobbik?

El discurs de l'odi es dirigeix a tots els grups infravalorats, aquells que són vistos com una amenaça per a l'autoestima del grup positivament valorat. Milions de persones d'Europa senten amenaçada la seva identitat personal i social, se senten frustrades, i les ultradretes busquen bocs expiatoris: els avenços socials de les dones és un focus d'atac per a recuperar el sentiment d'una masculinitat patriarcal que, diuen, “elles” volen trepitjar. Aquí no serveixen conceptes relatius a la igualtat en la riquesa de la diversitat. Aquí el que impera són profundes emocions, sentiments que afloren d'una autoestima ultratjada.

És curiós, us fixeu que els lideratges ultradretans en els diferents països l'ostenten majoritàriament dones? Per què? Són titelles, bonics gerros de flors, dels líders homes que governen aquests partits? Em sembla que no. Els partits ultradretans han entès que la gent hi veu allò que són i que, fins ara, no havien intentat dissimular: partits tradicionalment definits per la força bruta “testosterònica” i la misogínia. Cal canviar la imatge pública; cal aprofitar-se dels estereotips positius prescrits per a les dones: les dones són fiables, acollidores, comprensives... Cal rendibilitzar les formes comunals de les dones, tan implícites i arrelades en les ments humanes. De manera que una figura femenina pot aconseguir l'inesperable: que les mateixes barbaritats semblin molt menys bàrbares i, fins i tot, acceptables.

I tornem al principi quan he comentat la crisi global econòmica. Què ha passat amb les polítiques d'igualtat com a conseqüència d'aquesta crisi? Doncs que en el millor dels casos s'han desplaçat al final de la fila de les prioritats. L'Estat de benestar ha quedat greument ressentit i amb la retòrica de l'austeritat s'han evitat i retallat les reformes estructurals estipulades en la Llei d'igualtat/2015 redactada per eliminar tot tipus de bretxes injustes i discriminatòries entre homes i dones. El meu parer és que l'avançament del neoliberalisme més descarnat és imparable.

Moltes dones s'han sentit i se senten desemparades i defraudades, no només per la crisi econòmica que les ha perjudicat i desplaçat de l'àmbit laboral sinó per un sostre de vidre que les frustra una vegada i una altra. El resultat ha estat una diàspora en la cerca d'un nou recer identitari; el retorn a l'àmbit privat, a les tasques de cura i domestiques; el maternalisme, el familiarisme, són opcions que la ultradreta ofereix. Moltes dones que no se senten bé o no se senten representades per la perspectiva de gènere, pel moviment feminista que lluita per sobreviure en el context lliberal del neopatriarcat, se senten seduïdes, en canvi, per la fiabilitat i la confiança que emanen diabòliques de les líders ultradretanes. “Si tot això ho diuen dones, no deu ser tan dolent... Són amables, comunals com jo, com les meves amigues...i se senten compromeses amb les penúries econòmiques que estem passant...” I sinó escoltem a Le Pen com denuncia les desigualtats i de quina manera tan comprensible, superficial, apassionada, tan adequada per a la gent comú. Tot i la seva condició islamòfoba, aquests partits --tot i la seva ideologia tradicional pel que fa al rol de la dona-- no tenen inconvenient en aprofitar-se de la situació de la dona als països islamistes per utilitzar-ho també com a argument antiislam i antiimmigració en el seu discurs.

En resum, la crida per a l'emancipació i l'alliberament de les dones que surt de la perspectiva de gènere és avui dia una decepció per a moltes dones. El bescanvi és una ultradreta capaç de brindar-les sortides emocionals al seu desencantament, a les seves frustracions i, tot això, liderat per fèmines que els ofereixen la il·lusió que elles, les dones, també compten. Per això, capaces d'engalipar-les, tantes joves es mobilitzen cap als partits de dretes. Hi troben tranquil·litat, una nova identitat valorada i justificada per la mare naturalesa: com dic, els posen a disposició el maternalisme i el familarisme, a canvi de l'odi a la cosa forana, a la cosa diferent i inferior... a canvi del tancament nacionalista...

Sí, efectivament, les dretes basen les seves polítiques de gènere en la cura i posen la família en el centre. La identitat femenina i la identitat masculina es complementen per essència i, en aquest complementar-se, les dones són primer de tot mares: l'aixopluc ideal per a l'autoestima manllevada pels problemes socials i econòmics que no paren de créixer. Així, les dones oprimides i les conservadores són, en aquests escenaris, el manà perfecte per als propòsits dretans. Són dones modernes que viuen en democràcies liberals i inclusives i la seva adhesió a aquests partits ultradretans em fa dubtar sobre les idees que es difonen de què si les dones tinguessin el poder de decisió en la societat, serien comunals, amables, demòcrates, comprensives... ¿exercirien el lideratge per crear realment un món molt més col·laborador i inclusiu? Aquests dubtes m'incomoden profundament.