Violència: vull comprendre

Vull entendre per què ells maten i maltracten. Per què la violència que assassina, dispara, destrueix és gairebé sempre masculina excepte algunes excepcions que confirmen la regla. És la mateixa violència que nodreix el terrorisme, que llança bombes i maneja explosius. No es tracta de “l'agressivitat”, aquesta pulsió tan masculina com femenina, sinó de l'expressió violenta de la mateixa que, acceptem-ho, està gairebé sempre protagonitzada per homes.

És cert que la violència satura l'aire que respirem, la tele que mirem distretament, els jocs i vídeo jocs amb els que els nostres fills i néts homes van aprenent com és el món en què viuen i què és el que els toca -a ells en tant que homes- fer en ell. Aprenen de mil maneres, explícites moltes vegades i implícites moltes més, de ser home- jove home o nen, arribar a ser un autèntic home digne de tal nom i digne, per això de representar a tota la humanitat (és a dir a Homes i dones ...) implica posseir unes determinades qualitats de fermesa, competitivitat sense les que no són complets. I que, en cas necessari no han d'acovardir-se davant l'ús de la violència: l'home ha de poder exercir-la sense que li tremoli la mà. Exagero? No ho crec. Les dades estadístiques donen la raó d'aquestes afirmacions. I moltes reflexions recents segueixen aquest mateix camí.

En aquests últims dies estem vivint una gran commoció ciutadana i institucional causada pels atemptats terroristes. Hem vist innombrables vegades, gairebé de forma invasiva en televisió, imatges de violència, por i terror. Sovint per airejar una mica l'esperit, hem buscat alguna cosa diferent en algun altre canal. Sense molt èxit. Fins i tot en algun moment he tingut la impressió de certa confusió: la pel·lícula que m'oferien, alguns anuncis de jocs i joguines, la sèries, resultaven ser estranyament semblants al que mostraven les notícies: no hi havia manera d'escapar de la violència. I aquesta no és una situació excepcional: el bany de violència és quotidià, casolà, familiar. Ens ho mengem amb la sopa que engolim en el sopar. Ens habituem i el que és pitjor, habituem als joves, no només a la seva existència quotidiana, sinó que els comuniquem que la violència és una cosa innata, natural i és un recurs del qual es pot recórrer en cas necessari. Cada dia reben classes pràctiques a la tele, en els vídeo jocs i en l'adoctrinament subtil que procedeix dels estereotips que produeixen el màrqueting, els descontrolats patis de les escoles, algunes exhibicions esportives de masses mentre se'ls inculca certa duresa en les seves conductes i es desvaloritzen algunes de les més importants i necessàries virtuts humanes

Només falta que aquesta “naturalització” de la violència, aquesta habitació quotidiana al seu ús trobi ocasions per actualitzar-se. Que passi d'allò vist, imaginat o jugat a la realitat. És un gran salt, si. Però és un salt que es dóna. Es dóna quan el joc es carrega d'ideologia justificativa, es carrega de “raons” (en el cas de la violència armada i del terrorisme ...) o quan, en l'àmbit personal es posa en qüestió una cosa tan íntima, tan intransferible com aquells trets que defineixen la nostra identitat. Quan es qüestionen de forma radical, profunda el nucli mateix del que s'ha vingut entenent per “virilitat” i que resulta intolerable, davant del que s'està desarmat... I llavors es recorre al recurs. Finalment, el tolerat, vist, acceptat per tota la cultura, el qual està impregnant l'aire que es respira i que integra, encara que no es digui amb aquestes paraules, un dels valors de la identitat viril. I llavors esclata la catàstrofe Perquè aquest qüestionament intolerable per a ells sol produir-se en la intimitat, en els nexes més íntims, en els nuclis personals recòndits on ells tenen la impressió que es juga el seu ésser Home. El seu poder. La seva autoestima. I la violència masclista esclata llavors fins a les ultimes conseqüències ...

No hi ha més camí, a la llarga, que prestar molta atenció i esforços a l'educació dels nens-homes, per ajudar-los a construir identitats més col·laboratives i menys competitives, a canalitzar la seva agressivitat de forma civilitzada i no a cops de puny, a acceptar les seves fragilitats i pors, a canalitzar sentiments i donar-los nom: només la violència és muda, ens diu Hanna Arendt... Aprendre a respectar al diferent forma part d'aquest catàleg de mesures. I també cal desfer el nus intern que tenalla dones i nenes perquè avancin en la seva capacitat de denunciar, actuar crear i fer respectar els seus bàsics drets humans. I lluitar obertament perquè la cultura, els mitjans deixin d'estimular la violència, de normalitzar, de fer-la digerible i gairebé amable. I cal feminitzar la política no només en els seus continguts, sinó en els seus mètodes mitjançant l'acció de dones que tinguin molt clar que la igualtat, els drets humans, els diàlegs i el pactes han de substituir a les imposicions, la competència constant, les violències i les armes.... Cuan largo me lo fiais, Sancho.

Sé que és com una llarga carta als Reis Mags. Però de vegades, les cartes, arriben a les seves destinacions. I són llegides.