La remunicipalització de l'aigua truca a la porta de Catalunya
Recuperar la gestió pública de l'aigua semblava impossible fa uns anys, però des de fa uns mesos alguna cosa, tímidament, ha començat a canviar. Nou municipis catalans han tornat l'aigua a mans públiques, sis d'ells l'any passat. Els col·lectius que defensen la remunicipalització de serveis bàsics esperen que siguin més d'aquí poc. Hi ha tres factors que ajuden a entendre aquest incipient canvi: la tendència internacional a revertir privatitzacions de l'aigua, l'acabament dels contractes de concessió en una trentena de municipis catalans i el compromís de forces polítiques progressistes que van assolir el poder en les passades eleccions de maig perquè l'aigua torni a mans públiques.
El portaveu de l'associació Aigua és Vida, Moisès Subirana, explica que el punt de partida per plantejar revertir les privatitzacions és que la gestió privada és més cara que la pública. Segons el Tribunal de Comptes, en el cas de les poblacions petites i mitjanes la diferència és del 22%, mentre que a les grans ciutats el sobrecost de la gestió privada arriba fins al 25%.
Subirana posa èmfasi en que la gestió de l'aigua a Catalunya, majoritàriament privada, és inversa a la tendència mundial a la remunicipalització. No només són els casos coneguts de grans capitals com Berlín o París, o el recent cas de Jakarta, un urbs de gairebé 10 milions d'habitants que al març d'aquest any va anul·lar el contracte que privatitzava l'abastiment d'aigua. França i els EUA lideren l'onada de remunicipalització de l'aigua. Des de l'any 2000, 58 municipis nord-americans i 94 de francesos han decidit tornar a prendre el control de l'aigua, amb data a març de 2015.
Aquests i altres casos mundials de remunicipalització estan explicats a Un futur per l’aigua pública, publicació editada per Transnational Institute, Public Services International Research Unit, Observatoire des Multinationales i Municipal Services Project. Aigua és Vida i Enginyeria sense Fronteres s'han encarregat del capítol català. En total, al llarg dels últims 15 anys, s’han produït 235 casos de remunicipalització dels serveis d’aigua a 37 països, un procés que ha afectat a més de 100 milions de persones. A més, els casos s’han duplicat en el període 2010-2015 respecte al 2000-2010. En 92 dels 235 casos registrats es va procedir a cancel·lar els contractes privats, tot i el risc de litigi.
D'entre les properes finalitzacions de contractes de servei d'aigua a Catalunya, destaquen els casos de Parets del Vallès al 2016, el mateix any que acaba a Terrassa. A Sant Cugat finalitza al 2017. En total, entre aquest any i el 2019 les concessions s'acabaran a 28 poblacions catalanes. Els programes electorals de diverses formacions progressistes que van assolir importants alcaldies al maig passat, des de Ripollet a Barcelona passant per Sabadell, incloïen estudis, que ja s'han iniciat, sobre les privatitzacions de l'aigua per detectar-ne possibles irregularitats, i intentar revertir-les. Però la tendència no es circumscriu només a plataformes d'esquerres: a Sant Cugat, on CiU governa amb majoria, es va aprovar una moció de la CUP per recuperar la gestió de l'aigua.
Recuperar la gestió pública de l'aigua és l'objectiu inicial, però Subirana concreta que la fita no és un model de grans empreses públiques, sinó d'una “apropiació” del servei per part de la ciutadania per tal que es democratitzi i surti de la lògica mercantil. A més, Subirana considera que, gràcies a fracassos privatitzadors com ATLL, el debat públic sobre l'aigua ha aconseguit sortir del marc que el reduïa a una qüestió tècnica i no política o social.
No obstant, la gestió privada de l'aigua encara és majoritària a Catalunya ja que es concentra en municipis grans i mitjans: el 84% de la població catalana té l'aigua privatitzada, ja sigui mitjançant una empresa mixta o una societat totalment privada. El 53% dels municipis catalans gaudeixen d'una gestió pública, però al ser poblacions petites només representen un 16% de la població. Per Subirana la raó és senzilla: en els municipis grans, la gestió privada és més suculenta ja que més habitants implica més ingressos.
D'altra banda, el mercat privat de l'aigua a Catalunya es caracteritza per un nivell baix de competència: el 90% dels municipis amb gestió privada estan abastits per empreses del grup Agbar. Algunes d'aquestes poblacions són Tarragona, Girona o Terrassa. En el cas de la capital, Barcelona, Agbar gestiona el servei de manera ininterrompuda des de 1867. A més, des del 2013 una empresa mixta participada en un 85% per Agbar i en un 15% per l'Àrea Metropolitana de Barcelona té a les seves mans l'aigua del territori.
Barcelona, la mare de les privatitzacions
Revertir la privatització no serà fàcil, ja que la Generalitat va ingressar 800 milions d'euros per privatitzar els actius que gestionen l'aigua de boca de 23 dels 36 municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. La quantia de les potencials indemnitzacions seria elevada.
La creació de l'empresa mixta entre Agbar i l'AMB va comportar l'àrea de Barcelona es convertís en el primer territori català en què el conjunt de la gestió de l'aigua està privatitzada. La privatització, a més, es va fer sense concurs, i l'Oficina Antifrau de Catalunya va considerar que en el procés hi havia hagut “deficiències significatives” i que no es justificava prou que l'AMB s'unís a Agbar sense que altres empreses poguessin formar part de la societat mixta a través d'un concurs públic.
El ple de l'AMB del juliol va aprovar revisar el procés de privatització de la gestió de l'aigua. Un portaveu de l'AMB ha explicat que els serveis tècnics de l'administració estan treballant en la revisió, però que al ser un “objectiu complex que implica molts factors”, no hi ha una data concreta sobre quan es completarà. En el ple del consell de l'àrea metropolitana d'aquest dimarts, el govern de l'AMB haurà de respondre una pregunta segons sobre aquesta auditoria.
La tarifa de l'aigua a Barcelona en comparació amb els municipis veïns que tenen una gestió pública és un 91,7% més cara. En una entrevista amb Catalunya Plural, l'ara tinent d'alcaldessa Gerardo Pisarello va considerar “imprescindible” municipalitzar l'aigua per “recuperar el control públic” sobre l'economia. L'objectiu és difícil, però la capital té altres municipis catalans on emmirallar-se.
