Alguns dies m’avergonyeixo de sentir-me ciutadà mediterrani

Ningú no sap ben bé definir el Mediterrani, però tothom reconeix que aquest petit mar entre terres –incomparablement més reduït que els altres oceans-- va ser l’origen de la cultura occidental democràtica i que avui s’està convertint en el focus de confrontació i potser la sepultura dels mateixos principis, sense perdre aquell protagonisme focal difús i alhora concretíssim. El grau d’aproximació, desenvolupament inclusiu o cohesió regional llaurat durant els últims segles entre les dues ribes del Mediterrani –la cristiana grecollatina desenvolupada i la musulmana colonitzada i sotmesa-- ha estat més que nul, en tensió creixent i explosiva.

La dialèctica nord-sud esclata i arrela al Mediterrani amb tots els ingredients. Espanya en particular, ocupada i desenvolupada pels musulmans durant set segles, no ha estat capaç ni tan sols d’involucrar-se en la solució d’una injustícia de petites proporcions regionals com és la independència de la seva antiga colònia del Sàhara i el futur dels refugiats saharauis, aparcats al desert des del 1975.

L’actual guerra de Síria és amb prou feines l’última d’un rosari permanent a la zona mediterrània. Les equivocacions reiterades dels governs occidentals als Balcans, a l’Iraq, a l’Afganistan i al nord d’Àfrica han causat l’aguda crisi migratòria i el terrorisme gihadista. El problema s’ha traslladat als propis territoris dels països europeus, els quals hem d’enfrontar ara en paral.lel els efectes de la crisi social interna de les retallades i la crisi social externa de la cega política internacional.

La crisi de les retallades arreu d’Europa ha estat dirigida amb mà de ferro, sense pietat, pel govern alemany de la cancellera Merkel. Ara vol mantenir l’hegemonia amb la direcció política de la crisi dels refugiats, tot jugant de nou amb l’avantatge de ser el país més poblat i més pròsper d’Europa Occidental i per tant amb més marge d’acollida i integració laboral dels nouvinguts.

Segons xifres del Banc Mundial, els Estats Units van augmentar la seva població de 320 milions d’habitants en 5 milions d’immigrants més entre 2011 i 2015. En canvi els 507 milions d’habitants dels 28 països de la Unió Europea n’han rebut menys de 2’5 milions durant el mateix període.

L’èxode provocat per la guerra impune de Síria i altres conflictes de la zona mediterrània oriental, vistos com si fossin endèmics i gairebé naturals, ha portat el 2015 un milió de persones en inhumanes condicions fins les costes europees, dels quals 4.000 hi han deixat la pell, ofegats a un ritme de 10 persones per dia en mitjana.

L’ONU calcula que els traficants de persones han guanyat mil milions d’euros l’any 2015 en aquest tràfic mediterrani i 10.000 milions des del 2010, un negoci tan lucratiu com el narcotràfic. La indiferència i la passivitat han estat pràcticament totals, fora de les organitzacions humanitàries.

La ciutat de Barcelona no és la urbs més poblada de la conca mediterrània (superada pel Caire i per Istanbul), però sí la més moderna com a derivació d’una puixant societat industrial. Aquest caràcter capdavanter no l’ha portada a jugar cap paper mediterrani destacable durant els últims segles.

Ho van intentar a partir del 1995 molt tímidament, sense cap resultat, el Procés de Barcelona i la Unió per al Mediterrani, que aplega 43 països i 756 milions d’habitants sota els auspicis de la Unió Europea i la Lliga Àrab. És l’únic organisme internacional amb seu a Barcelona, al Palau de Pedralbes, com si no hi fos.

Barcelona fa d‘espectadora passiva de la guerra al Mediterrani, exactament igual que la resta de països i governs. El Mediterrani, trencat, és avui la regió més violenta i menys unida del món. Hauria de ser una prioritat europea i mundial, però no ho és.

El Mare Nostrum ha estat rebatejat com a Mare Mortum. No es refereix a les aigües, sinó a les ànimes.