La Barceloneta, o com ser expulsat del teu propi barri

Havia de passar. Es veia venir. Per què l'Ajuntament sempre va un milió de passos per darrere de la realitat? El procés que ha desencadenat la revolta de la Barceloneta ha rebut múltiples denominacions en els últims anys. El més benèvol podria ser el de morir d'èxit, una forma amable de denominar l'onada imparable de visitants que copen –i saturen– espais públics de la ciutat. El més recent és molt més preocupant: gentrificació. És a dir, el procés que porta a expulsar als veïns dels seus barris per substituir-los per a residents de més poder adquisitiu. I això és el que venien advertint des de fa molt temps les veus més sensates. L'Ajuntament –no només l'actual, sinó també l'anterior– ha deixat en mans de la iniciativa privada la “gestió” dels usos urbans que poden propiciar, moderar o equilibrar aquests processos.

I la iniciativa privada no s'està per ximpleries. Els pisos turístics són un dels més clars exponents d'aquesta via de substitució de la iniciativa pública per la privada. Itziar González, regidora de Ciutat Vella amb Jordi Hereu, sap molt bé com se les gasten: seguiments, amenaces, assalt al seu domicili, robatori d'ordinadors... i tot per voler posar ordre en els pisos turístics que ja proliferaven en el seu districte. Itziar González va haver de fer front a comportaments autènticament mafiosos. Al final, ja s'ha vist qui ha guanyat el pols.

En aquest any de fastos Tricentenaris no està de més recordar que la Barceloneta va ser un barri aixecat per acollir una part de la població de la Ribera, la que havia estat obligada per Felip V a enderrocar les seves pròpies cases. Té, doncs, gairebé 300 anys i en el seu moment va ser un model urbanístic, amb un traçat rectilini que es va avançar en cent anys a Ildefons Cerdà. El projecte va ser realitzat per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño i establia cases unifamiliars de planta baixa i pis. Amb el temps, el model es va anar deteriorant: primer cada casa es va convertir en dos pisos i després cada planta en dos. El resultat va ser el “quart de casa”, amb habitatges de tot just 25 metres quadrats. I l'especulació va acabar per rematar el barri.

Durant molts anys van conviure en pau i harmonia dues Barcelonetes: la Barceloneta de l'infrahabitatge, la població envellida i les classes humils i la Barceloneta de postal, la de la roba estesa al vent, els merenderos al costat del mar i l'únic tros de platja practicable a Barcelona.

És cert que els ajuntaments democràtics van intentar sanejar el barri amb mesures que amb el pas dels anys han quedat en l'oblit o paralitzades: l'eliminació dels “quarts de casa” i la instal·lació d'ascensors són dues de les més recognoscibles. Però no es pot dir que la Barceloneta sigui avui un barri, des del punt de vista urbanístic, notablement millorat.

El problema és que la Barceloneta de postal va acabar per engolir a la Barceloneta autèntica: avui ja és difícil reconèixer a algun dels seus veïns pels carrers. De fet, gairebé comença a ser difícil reconèixer a algun barceloní. No se sap quin estrany ressort porta a molts estrangers –possiblement sigui la proximitat al mar– a cercar la seva residència –temporal o estable– al barri mariner de Barcelona.

Dèiem que l'Ajuntament sempre va un milió de passos per darrere de la realitat. Quan el deteriorament de la Rambla era imparable, els responsables municipals només es van moure quan va aparèixer a la portada del diari El País (en l'edició espanyola, no només a Catalunya) una fotografia d'Edu Bayer en la qual es veia una dona subsahariana practicant sexe amb un turista en els porxos de la Boqueria. Llavors, va desplegar tots els seus mitjans per eradicar la prostitució de la Rambla. Una operació de maquillatge, en definitiva, que no ha acabat amb els problemes de fons. Ara, quan a les portades apareixen turistes en pilotes fent la compra, s'obstinaran que ningú vagi nu pel carrer.

Però si creuen que això resol el problema, segueixen estant molt equivocats, perquè aquests nus no deixen de ser una anècdota.