Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La Catalunya de Raimon, Serrat i Llach

Josep Carles Rius

Si haguéssim de triar tres noms per posar música i lletra a la nostra memòria col·lectiva, possiblement la majoria dels catalans citaríem a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach. Cançons com Al Vent, Jo vinc d’un silenci, Diguem No, D’un temps d’un país (Raimon) Hoy puede ser un gran día, Mediterráneo, Paraules d’amor, Ara que tinc vint anys (Serrat) L’Estaca, Viatge a Ítaca, Cal que neixin flors a cada instant o Campanades a mort (Llach) són part de la biografia íntima i personal de varies generacions de catalans. I formen part, també, de la historia col·lectiva de la societat catalana. Perquè representen la lluita per la llibertat en el sentit més ampli de la paraula. La llibertat democràtica i la llibertat dels sentiments, tant cares i difícils en aquells anys del final del franquisme.

Raimon, Serrat i Llach van ser un patrimoni cultural, polític i sentimental pels catalans, però també per milions de ciutadans de la resta d’Espanya que s’emocionaven amb les seves cançons i que les van convertir en himnes a la democràcia i de la emancipació personal. Van ser anys, molts anys, en que Catalunya i España compartien referents. Anys en que la cultura catalana estava en plena sintonia amb els sectors més avançats de la societat espanyola. I Raimon, Serrat i Llach eren tres d’aquestes baules, potser les més potents i efectives.

A mida que es va consolidar la democràcia, Raimon, Serrat i Llach van seguir compromesos amb els seus ideals, però sense el pes d’aquella responsabilitat que van haver d’assumir en temps de la dictadura. Els tres han demostrat que la seva connexió amb el públic anava molt més enllà de les reivindicacions i han mantingut excel·lents carreres musicals. Però seguien sent referents culturals, polítics i fins i tot morals. I quan una part significativa de la societat i la política catalana va apostar per l’independentisme, era inevitable que es sentissin interpel·lats. Els tres simbolitzaven la lluita per la llibertat de Catalunya i les idees progressistes. Però ara no n’hi havia prou. Calia definir-se sobre la independència. Raimon i Serrat van optar pel silenci. I Llach per la seva implicació directe en el procés cap a la sobirania perquè, al seu parer, l’Estat espanyol ha traït el projecte democràtic de la Transició.

Raimon va trencar el silenci al maig de l’any passat. Va expressar els seus dubtes i va dir que “ara sembla que només podem ser independents o quedar-nos com estem, però potser hi ha altres opcions” i va defensar que la solució està a les urnes: “Si hi ha una mobilització pot semblar que imposes. Si votes, no imposes, sinó que decideix la majoria. Sempre respectant les minories, perquè si no es respecten les minories un país es trenca”. Raimon recordava que ell és de Xàtiva i que la independència de Catalunya podia tenir efectes negatius per el País Valencià. Aquest pronunciament li va costar un linxament a les xarxes, a mans de fanàtics que no li perdonaven la seva llibertat de pensament.

En aquells moments, Raimon encara era proscrit en la seva terra, en un oblit imposat pel Partit Popular que ha durat quasi trenta anys. Ara, acaba de rebre el reconeixement del seu poble, de mans del nou poder que hi ha a les institucions valencianes. És un acte que simbolitza el extraordinari canvi que ha ocorregut a la Comunitat veïna de Catalunya. Un canvi que aquells mateixos que criticaven a Raimon per no definir-se com a independentista no volen veure, perquè els hi és més fàcil i rendible mantenir la canterella dels prejudicis i els estereotips.

Joan Manuel Serrat acaba de trencar el seu silenci. En una entrevista a la cadena Univisión, Serrat ha afirmat que “la independència no convé”. Al seu parer “als mandataris de Catalunya i d'España els convé mantenir viu el conflicte, perquè tenen molt a amagar i així la discussió diària s'alimenta al voltant d'aquest tema, i mentrestant la resta va circulant com aigües subterrànies”. Serrat, que ha cantat a Machado, Miguel Hernández, Alberti, Lorca o Neruda, és coherent amb la seva trajectòria quan defensa els vincles entre Catalunya i España. Però reclama el ‘dret a decidir’ dels catalans com el camí per trobar una sortida a la fractura de la societat en dues meitats.

Per Raimon, Serrat o Llach l’únic camí està en les urnes. Només amb les urnes es pot recuperar aquella Catalunya que compartia i sentia com a part de la seva vida cançons com Al Vent, Paraules d’amor o L’Estaca. Cançons que configuraven la seva identitat, lliure i oberta, i que tant van contribuir a crear ‘un sol poble’, una societat cohesionada, la gran conquesta de la democràcia recuperada. Una societat que comparteix música i paraules ho te tot a favor pel diàleg i l’entesa. Amb si mateixa i amb les comunitats veïnes que acaben de protagonitzar una transformació històrica. Amb si mateixa i amb tants i tants ciutadans de la resta d’España que s’emocionen, encara, amb les cançons de Raimon, Serrat i Llach.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats