Diada 2016, Catalunya al centre del tauler espanyol

Després de tres Diades amb gegantines mobilitzacions destinades a cridar l'atenció internacional, Catalunya torna a les manifestacions de sempre. La cadena humana que va enllaçar tota la geografia catalana (2013) o les disciplinades escenografies de multituds a La Diagonal i La Gran Via (2014) o La Meridiana (2015) formen part ja de la història de l'independentisme. Com l'11 de Setembre del 2012, el dia que va revolucionar la política catalana.

¿Aquest canvi és un signe de fatiga de l'independentisme? Potser la carrera del 'més difícil encara' ja resultava insostenible. És probable que 'El procés' resulti esgotador a bona part de la societat catalana, instal·lada en una interminable sensació d'empat. Amb una majoria política al Parlament a favor de la independència, però sense l'hegemonia social suficient per culminar-la. Amb dues vides paral·leles. La dels que veuen la independència a l'horitzó més proper. I la dels que observen aquest objectiu amb incredulitat.

Però la veritat és que gairebé la meitat de la societat catalana manté la seva ferma voluntat d'anar-se'n, de desconnectar d'Espanya. Perquè no ha rebut, per part de la política espanyola, cap argument per canviar d'opinió. Tot el contrari. El Govern del PP només ha ofert 'guerra bruta', amenaces i recursos al Constitucional. El PSOE no pot concretar el seu projecte federal perquè els seus graners de vots i la seva vella guàrdia no els ho permeten. I la gran esperança, Podemos, l'únic partit que entén la plurinacionalitat de l'Estat, és això, una esperança. Molt més llunyana del que podia intuir fa només un any.

Ciutadans, l'altre partit emergent, és un projecte polític que té com un dels seus grans objectius frenar les aspiracions del sobiranisme. Ara al Congrés dels Diputats. Des de fa deu anys, al Parlament de Catalunya. És un partit que va néixer amb el legítim objectiu de construir un front polític contra el nacionalisme català, però que, al seu torn, constitueix un renovat instrument del nacionalisme espanyol. Per això la seva irrupció al Congrés no fa més que incrementar les 'línies vermelles' que bloquegen la formació de Govern. El 'factor Ciutadans' i l'expulsió (o 'autoexpulsió') dels partits independentistes del tauler polític espanyol són a l'arrel de la paràlisi que pateix Espanya.

Catalunya, per acció o omissió, és al centre de la política espanyola. Potser mai havia estat tan decisiva. Amb el bipartidisme, el nacionalisme català decantava la balança entre PP i PSOE. Completava majories. Ara Ciutadans aspirava a ser la frontissa, però les xifres han demostrat que no pot jugar aquest paper. Els 17 diputats independentistes al Congrés sí que són claus per completar el puzle. I els grans partits saben, encara que no ho reconeguin, que una solució a Espanya precisa d'una solució a Catalunya.

Catalunya és decisiva a Espanya com fa 40 anys. En aquella ocasió la política catalana i espanyola va tenir el coratge (i potser la excessiva prudència) de signar pactes, d'establir consensos. Catalunya tenia llavors la força de la unitat política de tots els demòcrates. Avui Catalunya està dividida. No és encara una divisió civil, malgrat el sectarisme i la irresponsabilitat d'alguns sectors. És una profunda divisió política. I per això són tan importants les iniciatives que intenten estendre ponts. Des de la reivindicació del dret a decidir, del referèndum, fins a noves propostes federals o confederals que puguin ser creïbles. En aquests moments de bloqueig a Espanya, Catalunya ha de recuperar espais d'unitat social i política per ser decisiva de veritat. I la Diada del 2016 hauria de ser la primera expressió d'aquesta voluntat.