La Diada de l'any vinent hauria d'organitzar-se arreu d'Espanya

Plantejar la independència sense força suficient per imposar-la o utilitzar-ne la reivindicació per amagar les causes de la crisi pot arribar a convertir-se cada any en una mobilització ciutadana entusiasta i modèlica que l’endemà retorni al punt de partida, a la realitat prèvia de l’escaquer polític que ha de prendre les decisions. El govern espanyol, amb majoria absoluta del PP, ofereix com a molt revisar l’encaix constitucional sense canviar-lo. La majoria del Parlament de Catalunya proposa un dret a decidir que no és interpretat de la mateixa manera dintre de l’arc parlamentari ni, encara menys, no depèn únicament dels catalans en la situació donada.

En democràcia el pes de la ciutadania s’expressa primordialment a les urnes, i les urnes que compten pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya no són només les de Catalunya ni s’omplen només amb el desig d’una de les parts implicades. Per vèncer el repte plantejat d’una altra relació amb Espanya s’ha de convèncer l’electorat dintre de Catalunya i també a fora. Per això la Diada de l’any vinent s’hauria d’organitzar al llarg de tot Espanya, partint de la realitat existent per intentar canviar-la.

La Via Bàltica del 1989 va tenir efecte perquè coincidia amb el context internacional de desmuntatge de la URSSS. La Via Catalana que s’hi ha emmirallat coincideix amb un altre context internacional: la crisi de l’Estat del benestar per la complicitat entre el poder financer i el poder polític que l’havia de controlar, amb un volum insòlit de destrucció de llocs de treball, desigualtat social i retallades de serveis públics, un volum al qual s’ha apuntat sense contrast el govern de la Generalitat.

La crisi que es troba plantejada no és només la del tipus de dependència entre Catalunya i Espanya, sinó la del tipus de dependència entre la ciutadania i el sistema polític que ha entrat en crisi per mor d’aquella complicitat. Les manifestacions ciutadanes multitudinàries a un dels dos cantons implicats són una prova de civisme i d’amplitud del desig de canvi, no una penyora de canvi. Podem repetir-les cada any, això sí, però convindria anar afinant el punt de mira.