Els impostos reclamen amb urgència una reforma democràtica

Els impopulars impostos són l’eina bàsica i la principal garantia de l’Estat democràtic, quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa i de disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no han de ser els impostos, ben al contrari, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre els assalariats (retenció directa al sou) i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria fiscal”, en evasió a l’engròs de les obligacions tributàries, en delictes de guant blanc.

Aquests dies ha saltat a l’actualitat el desmantellament gradual de l’Agència Tributària Espanyola per la via de retallar-li el pressupost, al moment en què resulta més necessària. Segons les xifres reconegudes pel seu actual director, Santiago Menéndez, les actuacions relatives als “grans contribuents” realitzades per aquest organisme governamental només van representar l’any passat el 21,37 % del total i la recaptació derivada el 26,5%. També reconeix que dels 27.000 funcionaris de l’Agència Tributària, només 1.800 són inspectors d’Hisenda de l’Estat. Naturalment, el director desmenteix tota intencionalitat política en la seva decisió de destituir la cúpula de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (que treballa sobre afers com el cas Gürtel) i dels més de 300 cessaments a l’Agència Tributària des del gener del 2012, denunciats per l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda.

S’acaba de publicar la versió francesa del llibre La riquesa oculta de les nacions, al qual l’economista francès de la universitat de Berkeley (Califòrnia), Gabriel Zucman, detalla que des de l’acord contra el secret bancari a la cimera G-20 dels països més poderosos del planeta, el 2009 a Londres, les fortunes estrangeres dipositades a Suïssa han crescut un 14 % (fins la barbaritat de 1,8 bilions –amb b alta-- d’euros només a aquell país), dels quals més de la meitat corresponen a capitals estrictament europeus. L’autor estima que el diner evadit de la fiscalitat i amagat al conjunt de paradisos fiscals se situa en 6 bilions d’euros, també amb b alta.

En comptes de les retallades socials, urgeix reformar democràticament la fiscalitat per tal que sigui progressiva i no regressiva com ara. L’estructura tributària progressiva hauria de ser la nineta dels ulls del sistema democràtic, el seu sector més transparent i curós, tot i que ara sigui vist amb raó com el més injust. Els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent, ha invertit els termes entre la fiscalitat patrimonial i la laboral, de manera que grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit.

Posar el 79 % de l’accent en aquells que no són “grans contribuents”, com reconeix l’Agència Tributària Espanyola, equival a desviar l’atenció de l’autèntica naturalesa del problema. La manera de recaptar més no és collar amb una altra volta de rosca els impostos sobre l’activitat econòmica, sinó lluitar contra l’evasió fiscal a l’engròs i contra la teranyina de deduccions i exempcions introduïdes a favor de les rendes del capital per la pressió dels lobbies, aconsellats per bufets d’advocats i assessors d’inversions llargament especialitzats en evasió legal o ilegal.