Potser de tanta política al final ens cansem, però ningú pot posar en dubte que aquests mesos són apassionants i indiquen, entre moltes altres coses, com la classe política espanyola actua sota unes coordenades superades que plantegen molts interrogants sobre la condició europea dels que ens representen.
El primer punt del vodevil va arribar amb l'acord de Pedro Sánchez amb Albert Rivera. A les xarxes socials molts es van escandalitzar per l'acord, com si el PSOE encara fos d'esquerres i Ciutadans una espècie de monstre innombrable. L'acord entre les dues forces, que com tothom sap és insuficient per fer pujar el candidat socialista a la presidència, aspira a posicionar-se al centre del tauler des del record a la Transició i la seva cultura del pacte, indispensable en la nova situació sorgida després les eleccions del 20D.
Però compte, Albert Rivera juga amb foc i amb un tractament desigual molt perillós. Les seves constants al·lusions al període posterior a la mort de Franco s'han generat en el si de la seva formació, i per tant en la del seu màxim aliat de moment, el concepte que podríem anomenar superioritat moral de la Transició, que consisteix a lloar el període constituent mentre es pretén un gatopardismo que asseguri l'statu quo amb l'afegit de la taronja mecànica.
Això sí, de Podem ni parlar-ne. Resulta curiós observar com la formació morada és el blanc de crítiques de tota mena. Un dia fins i tot es ficaran amb ells per com compren el pa, però això no és l'important. Igual que el seu oponent en la nova política Pablo Iglesias es va tancar en banda i no volia tan sols parlar d'una hipotètica negociació multilateral amb forces alienes a l'esquerra.
D'aquesta manera cometia un error imperdonable que ho assimilava a Rivera gairebé sense voler: tots dos esmenten a la seva manera reformes constitucionals de gran calat; tots dos descartaven al seu oponent en una exclusió aberrant del matís. Fins dimecres passat. De la superioritat moral de la Transició tornàvem al tòpic, que sempre té alguna cosa de cert, de la superioritat moral de l'esquerra, que a Pedro Sánchez li importa ben poc, potser perquè ja no vira cap a aquest costat del ring, potser perquè vol alçar al lloc de president per salvar la seva cadira de secretari general contra vent i marea.
No és un bon polític i tampoc crec que estigui a l'altura que requereix la situació, si bé la mateixa, en cas del per ara improbable conveni, pot donar-li un paper molt rellevant en la Història, que no sol equivocar-se amb noms i homes, el que no deixa de ser un avís parell navegants més aviat inquietant.
En temps decisius sense extremismes els acords entre forces de diferent color haurien de ser lògica elemental. No obstant això a Espanya vam jugar al diàleg de sords, com a Catalunya, però d'una altra manera. El PSOE i el PP, sempre amb més cara de turnisme agonitzant, s'agafen als principis que consideren bàsics per als seus electors, els que potser comencen a cansar-se de tant immobilisme i l'atur que aquest implica a l'hora de formar govern. Aquest duo, al qual s'afegeix Ciutadans, aposta per una política de fronts que més aviat recorda als anys trenta del segle passat que també segueix Podem. La divisió pot eternitzar-se, el que no anuncia precisament cap tipus d'esperança futura, més aviat un panorama desolador.
Passi el que passi la legislatura serà curta. Potser anem a votar el 26J. Aquesta treu el cap com l'opció més probable, encara que també podria donar-se que s'arribés a un consens que permetés una legislatura curta i gairebé constituent. Això seria el normal, terme inexistent en aquests moments, i per a mostra el botó dels nacionalistes catalans, acostumats a ser la matemàtica necessària l'equilibri aritmètic de Les Corts.
En realitat podrien seguir sent-ho i alguns, llegiu Quico Homs, ho saben a la perfecció i no obstant això es veuen arrossegats pel context que ells mateixos han creat, factor més visible encara en discursos com els de Gabriel Rufián, que després d'exercir de suposat ganxo en la campanya electoral ara lluita des de la tribuna contra inexistents molins de vent sense ser ell Don Quixot ni res d'això, només un cap de cartell amb un discurs carrincló i repetitiu.
La fórmula ideal seria un acord PSOE-Podem-Ciutadans que hauria de considerar al PP sense Mariano Rajoy, el que donaria una minsa credibilitat a les gavines, podrides i imprescindibles si es pretén una transformació absoluta i inclusiva de la llei fonamental i donar al Congrés la seva raó de ser amb propostes pensades per al bé comú, un que no està i si se l'espera.
De moment, i espero equivocar-me, la sensació és semblant a la polèmica causada per la reforma de la façana del Liceu. Posar-li unes anelles de ceràmica desvirtuaria el simbolisme tradicional de l'exterior convertint-lo en un caprici més d'una Barcelona que ja crèiem superada. El que importa sempre passa dins dels palaus, ho sabia bé Pasolini, qui parlava de l'aparença del poder i l'ocult de la seva sala de màquines.
Ara que menta tant la transparència molts ciutadans agrairíem que s'oblidés tant paperot i el verb seure, que en la seva accepció parlamentària significa negociar de veritat, s'apliqués. M'agraden els lleons de la Carrera de San Jerónimo, però ja és hora els que cada dia els deixen enrere per entrar en el seu treball, el que paguem entre tots, rebutgin el primari del passat i es preocupin més per llegir bé el present, que protagonitzen.