Evitar l’oprobi contra la democràcia en l'any Puig i Cadafalch

L’any que està a punt de començar ha estat declarat any Josep Puig i Cadafalch per commemorar el 150è aniversari de la naixença i alhora el centenari del nomenament del president de la Mancomunitat de Catalunya que va enterrar aquella institució pel suport que va donar al colpisme de la dictadura militar de Primo de Rivera. La Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró, localitat natal del personatge, aboquen 450.000 euros als actes en la seva memòria.

Josep Puig i Cadafalch va ser des de ben jove membre de la directiva de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir del 1933, sempre encapçalada per Francesc Cambó), així com regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i diputat provincial. La Mancomunitat, primer govern autònom de Catalunya mitjançant la coordinació de les quatre Diputacions provincials, va ser proclamada el 1914. La mort prematura del president Enric Prat de la Riba el 1917 va convertir el seu lloctinent Puig Cadafalch en president de Catalunya durant prop de sis anys, alhora que Francesc Cambó entrava a diferents governs monàrquics espanyols durant el regnat d’Alfons XIII.

Puig i Cadafalch era alhora l’arquitecte modernista de múltiples cases senyorials (la casa Amatller del Passeig de Gràcia, la casa de les Punxes a la Diagonal, la casa Macaya al Passeig de San Joan, la Casa Serra a la Rambla Catalunya—actual Diputació de Barcelona— o la Fàbrica Casarramona a Montjuïc –actual Cosmocaixa), a més d’historiador de l’art i arqueòleg. Com a polític que va pilotar la Mancomunitat del 1917 al 1921, el seu paper va resultar nefast. El caràcter intransigent va portar-lo a expulsar de la Mancomunitat --i del país— destacats col.laboradors com Josep Pijoan, Eugeni d’Ors o Joaquim Torres Garcia.

“Puig era incapaç de transigir, de preferir el mal menor”, escriu el biògraf Enric Jardí. Pel seu cantó, Gaziel anotava: “En aquells anys era un dels homes més malcarats i agressius del món, i no cal dir d’aquesta nostra terra, que en té una mena de marca de fàbrica”.

La cirereta del pastís va venir el 1923 arran del cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya, en connivència amb el rei Alfons XIII. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, va creure que podia ser la solució a la conflictivitat social desfermada i li va donar suport. Un cop instal.lat al poder, Primo de Rivera va suprimir la Mancomunitat. Puig i Cadafalch es va exiliar temporalment.

Va ser una actitud antidemocràtica precursora dintre de la Lliga Catalana. L’adoptaria exactament igual el 1936 el seu líder Francesc Cambó, quan va decidir finançar l’aixecament facciós del general Franco i la seva Guerra Civil, després que la Lliga hagués perdut l’hegemonia electoral a Catalunya en favor d’ERC i d’haver sentit cridar fins la sacietat als carrers el “Visca Macià, mori Cambó!”(les masses treballadores que no havien estudiat a les millors universitats solien matisar: “Visca Macià, que és català! Mori Cambó, que és un cabró!”).

Davant les causes i els efectes de la conflictivitat social, Puig i Cadafalch, Cambó i la Lliga no van optar pel joc democràtic ni s’hi van voler sotmetre. Van fer costat al colpisme militar com a defensor dels seus interessos. El caràcter demòcrata i la integritat politico-moral d’aquests dirigents es van desmostrar nuls.

Els ciutadans d’avui que trobin motiu d’admiració en Puig i Cadafalch com arquitecte, arqueòleg o historiador de l’art tenen tot el dret a homenatjar-lo, com s’ha fet amb Cambó en tant que mecenes cultural gràcies a una part de la seva fortuna. Ara bé, pretendre utilitzar aquests aspectes de la seva trajectòria per amagar-ne d’altres clarament reprovables, dignes de vergonya i oprobi, es convertiria en un engany inadmissible, pagat amb diners públics.