Fa pocs dies vaig escriure sobre el Taller Masriera del carrer Bailén. Que la ciutat pugui recuperar-lo com a equipament és una bona notícia que maquilla una glopada més de la nova bombolla econòmica pactada entre l'Ajuntament i empreses privades amb l'objectiu de lucrar-se amb el turisme i desposseir encara més els ciutadans del centre de Barcelona.
La nova Torre Deutsche Bank donarà a la capital catalana un nou hotel de luxe que completarà un extens eix que anirà de la Diagonal fins a la Via Laietana. Les altres dues peces del tauler seran un altre hotel de la mateixa categoria al carrer Casp que complementi el gegantí Zara i un establiment semblant a l'annex de la Caixa de Pensions del nostre estimat i ignorat Lluís Sagnier, aquest últim lloc promogut per obra i gràcia de Núñez i Navarro, el mateix que fins fa ben poc entrava a presó a les seves vuitanta-tres primaveres.
No cal ser molt espavilat per traçar un mapa urbà de la nova situació. El Passeig de Gràcia ja és un vedat inaccessible per al treballador que resideix a Barcelona, espècimen humà que ha de conformar-se amb passejar-hi des de fora i contemplar botigues i edificis de la zona, excepte lleugeres modificacions de grans marques, sense poder penetrar en el seu interior perquè la bellesa del Modernisme i el capital semblen un privilegi dels rics; i el mateix passarà amb el nou espai guanyat per a la causa de la massificació de visitants amb les butxaques carregades de bitllets, ja que quan els hotels programats irrompin en escena la pèrdua de territori arribarà a la zona propera a la plaça de Catalunya, on el Corte Inglés serà un residu consumista per la cada vegada més inexistent classe mitjana, i la Via Laietana completarà un cercle viciós amb el Born, tram final de l'exclusivitat dissenyada per als forans, pura apoteosi del parc temàtic.
Com a consol quedaran carrerons i uns bonics jardins que condicionen tots i cadascun d'aquests racons. Els residents no podran allotjar-se a la mola vertical que recupera una arquitectura molt del gust de Porcioles, però podran reposar i respirar aire pur entre el verd del Palau Robert, i el mateix podran fer després de deixar una mica del seu estipendi a la botiga d'Amancio Ortega, ja que la caritat del segle XXI a Barcelona s'enfrontarà amb arbres i bancs higienitzats per conversar sentint-se sans. L'últim punt d'aquest triangle tan natural i preciosista estarà en el meu estimat Taller Masriera, on la vegetació regnant serà un altre esperó més per visitar les seves columnes.
D'aquesta manera s'embasta un teixit podrit dissimulat amb pulmons que desintoxiquen el centre de l'excés de maó. Segur? No, el cost de la majoria d'aquests plans és escàs si es considera l'altre vessant del procés, la quadratura del cercle mitjançant l'enfonsament de negocis antics que potser conservin la seva façana mentre perdin la seva antiga funció i s'omplin de fundes de mòbils, polseres i altres quincalles que de cap manera poden pagar el lloguer de les instal·lacions i l'estipendi dels seus empleats. Ningú, o gairebé, requereix dels fantàstics objectes que omplen de color aquestes botigues que despullen Barcelona de part de la seva identitat i la transformen en un bloc homogeni on el centre és la joia de la corona de l'urbanisme d'aparador barrejat amb una oferta cultural que si fos una mica honesta pensaria en oferir al barceloní preus allunyats als que s'imposen als turistes, bons pagadors perquè es troben de visita i es donen l'alegria de desemborsar quantitats que nosaltres no solem pagar en els nostres propis murs.
Tot això passa quan queden poc menys de cinc mesos per a unes eleccions municipals envoltades d'una gran incertesa pel que fa al seu resultat. Guanyi qui guanyi sembla difícil que pugui aturar-se el vertigen d'aquest model que aparca les polítiques socials i privilegia inversions que dinamiten l'equilibri socioeconòmic de la ciutat. En cas de victòria de Guanyem el treball per rectificar el que ha fet els seus antecessors en el poder seria una cosa heroica, i si el triomf correspon al bloc sobiranista de Trias i Bosch ens trobaríem amb una prossecució de discursos vacus plens de retòrica i gran inacció legislativa per amb els forats negres que no surten a la foto.
Aquesta previsió és pessimista. D'allò cosmopolita passem a vendre'ns per un plat de llenties amb gestions que des del públic afavoreixen al sector privat d'acord amb la tendència mundial de concentrar per pocs el que hauria de ser de molts. L'únic optimista és la il·lusió de l'activisme veïnal als barris com a contrapartida al disbarat, lluita que no pot limitar-se a quatre tuits indignats que s'esvaeixen hores després i de plantejar propostes, com ja passa en molts llocs, per posar remei a un mal que a més de hipotecar el futur pot explotar en algun moment perquè l'experiència ens dicta l'esgotament d'aquests experiments gasosos, fàcils de crear i difícils de solucionar en els seus desastres.