A la Harijatou.
A les dones de Sant Pere i a l’alegria del projecte La Cuina.
El dimarts sonava el telèfon a les 9 del matí i una veu ens comunicava que la Harijatou havia sigut assassinada pel seu marit. Tres fills i una ordre d’allunyament que mai va arribar a temps.
Ràbia, dolor, estupefacció, desorientació.
Com la trucada de dimarts n’hi ha moltíssimes. I com els tres nens de dimarts. I les ganivetades abunden.
La violència masclista i les morts de dones a mans dels seus marits, companys i parelles sentimentals són l’ordre del dia d’una quotidianitat que s’estén per tota la península Ibèrica, des de l’estret fins als Pirineus, sense distinció de pàtries, banderes ni consultes.
La violència masclista és, per desgràcia, una pràctica habitual i estesa que té múltiples manifestacions. Però no ens enganyem, que sigui una desgràcia no vol dir que sigui inevitable, ni que sigui excepcional, ni fins i tot que sigui cosa de sonats.
Les morts per violència masclista són la manifestació més extrema d’un model de gènere, de relacions i de construcció de patrons d’amor masclistes i patriarcals. Segons el recompte de Feminicidio.net, amb el que va d’any s’han assassinat més 40 dones a l’Estat Espanyol per raons de violència masclista. “La maté por qué era mía” es l’extrem desfassat de “et poses molt guapa quan no surts amb mi, no? Amb qui has quedat?”.
Josefa, María José, Olha, Andina, Raquel, Patrícia, Araceli, Rosa María, Isabel, Gisele, Sara.
Ana, Verónica, Fátima, Niufa, Susana, Haying, Rada, Laura, Rachida, Mari Carmen, Lala, Caridad.
I podríem seguir, molta estona. I dir noms no és per morbo. És per posar rostres. Perquè la violència té rostres, noms, vides, somnis. Perquè posar rostres a les dades és fer-les humanes, reals. És el que ens va passar dimarts quan va sonar el telèfon. Les dades van prendre vida. Totes les dades tenen vida. I si tenen vida tenen responsables. Els desgraciats que apunyalen, afoguen, humilien, colpegen.
I no ens enganyem, també la gent que tolera, la gent que guarda silenci, la gent que sap però no s’hi fica. La violència és una responsabilitat col·lectiva, és una patologia social que explica que vivim en una societat malalta i masclista, és la manifestació de petites coses que fem i vivim cada dia.
Per això ni un pas enrere, per això no tolerar-ne ni una, per això ser intransigents. Per això fermes contra els micromasclismes, per això ferms per canviar actituds i renunciar a privilegis que són el principi de la deriva obscura dels feminicidis.
Aquest és un article d’amor i ràbia.
Ràbia contra la violència, contra el patriarcat, contra les agressions, contra el silenci, contra la por, contra el que ja no es pot desfer.
Amor per les que lluiteu cada dia contra la violència, per les que construïm relacions lliures de foscor i plenes d’alegria i rebel·lia, per les que creiem fermament en un món de color lila.
Salut, lluita i feminismes
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
