A les deu del matí del 10 agost 1910 André Gide va voler dinar alguna cosa ràpida en una posada rural. Va parar en Mérens, un poblet dels Pirineus, just abans de reprendre la seva marxa cap a la Seu d'Urgell. L'hostaler no va deixar de ventar ni un moment amb un enorme plomall espantamosques composat per banderoles multicolors.
El bon home atiava als insectes amb el mateix objecte que usava per alleujar la calor als seus comensals. No obstant això, l'interessant de l'anècdota és el policrom de l'artefacte. En aquest lloc no els importava gens la qüestió nacional. Compte, algú pot esgrimir, mai ho sabrem, que aquestes banderoles eren de festa de poble, decoració del ball central a la plaça, maquillatge del buit en un lloc diminut que un cop l'any exhibia les seves millors gales per a major satisfacció dels seus habitants. No em aixafin la introducció. Les imagino de múltiples països agermanats en la seva missió de carregar-se aquests bestioles odiosos de l'estació estival.
Per a aquest senyor els símbols no tenien la menor importància. Anava a allò pràctic i prescindia de migranyes polítiques. Li preocupava el seu negoci i sabia molt bé la importància d'acontentar al client des de la discreció i el bon fer.
En els darrers anys s'ha desencadenat un furor exhibicionista que és patètic en les seves dimensions. Fins fa ben poc, per exemple, el duel era una qüestió privada. Avui dia és ben normal veure com una persona notifica la mort d'un ésser estimat en les xarxes socials. En pocs instants el seu mur s'omple de condol i lamentacions. D'aquesta manera els famosos m'agrada banalitzen la mort i la converteixen en un element més d'un tauler efímer. Els sentiments perden corda, es reformulen les senyes d'identitat i l'element privat s'arracona per privilegiar l'eterna performance del segle XXI, individual i col·lectiva.
Aquí, ja trigàvem, irrompen els nacionalismes. Des de 1945 el Capitalisme ha evolucionat mitjançant una envejable lògica interna. Primer, va posar a l'abast de les mestresses de casa els electrodomèstics, genials perquè duraven molt fins que va arribar l'obsolescència programada un cop tothom els va haver adquirit. El procés va ser llarg i va permetre passar a la següent fase, quan el mercat ja va poder, alguna cosa visible des dels anys cinquanta als Estats Units, oferir al consumidor productes individualitzats en funció dels seus gustos i aficions. En la cultura popular, de la música al futbol, es va generar un inèdit i immens marxandatge que actualment segueix sent un motor econòmic vital.
Després de la caiguda del Mur de Berlín va arribar la globalització, les compres per Internet i la crisi econòmica, amb la seva desesperada carrera per trobar fórmules que proporcionin diners fàcils, en efectiu. A Catalunya, les dues performances col·lectives de la Diada van fer pensar que hi ha molts ciutadans disposats a invertir en marxandatge nacionalista, i per això han sorgit com bolets botigues amb productes de la terra que van des de samarretes infantils fins a les mítiques, per horteres, bambes amb l'estelada que poden complementar-se amb jocs de taula, rellotges independentistes, ninots heroics, sandàlies, vi, bijuteria, adhesius, clauers, tasses, parament de la llar, fundes per a mòbils, moneders, tirants i fins xapes que molts adolescents llueixen en les seves motxilles, com si tinguessin un perfil més definit des de la ignorància pròpia de la seva edat on és fàcil que una idea qualli i s'instal·li com a veritat universal. Mai m'han agradat les identificacions ni les fronteres.
A mi tota compra em sembla molt respectable perquè cada individu és lliure de fer el que li doni la gana amb els seus diners. Ara bé, crec que l'oferta s'ha desbordat fins a extrems que flirtegen amb el ridícul. Si anem de mínims a màxims compadirem als xinesos que venen senyeres en comptes d'estelades i ratificarem que el Futbol Club Barcelona, equip global que des de l'oportunisme se suma a la tendència popular, va vendre una segona equipació quatribarrada de gran èxit perquè molts seguidors de la institució la van comprar per lluir-la a la Via Catalana i pels carrers de les seves localitats per fer pujar el mal gust a nivells estratosfèrics. De vegades una simple peça esportiva pot resumir un conjunt de successos.
El marxandatge nacionalista, sense que importi el seu origen, és kitsch es miri per on es miri. Recordo com fa anys molts catalans deien que portar un polo amb la bandera espanyola era feixista. No sé si una persona amb aquests colors és seguidora d'aquesta ideologia, només puc pensar que des del meu punt de vista ostentar emblemes és medieval i menysprea la llibertat de l'individu, anul·lat per la marea i un reguitzell de doctrines que només faran agre el seu caràcter perquè el seu imaginari s'omplirà d'enemics que, en realitat, no li volen cap mal.
L'escenografia és clau en l'assumpte. Al segle XIX els conjurats planificaven les seves operacions en secret i es rebel·laven per tombar l'imperant amb contundència. Aquí es prepara tot amb transparència, una altra de les grans paraules del decenni, i se cita a l'auditori, tot el món ens mira, en una data concreta on es mostra múscul i molt de màrqueting que uneixi cromàticament la protesta, sempre pacífica per diferenciar-se dels dolents de la pel·lícula que per als mitjans oficials són púrria pura i dura, exclosos del relat perquè si es ven un producte cal acumular molts consumidors disposats a secundar el maniqueisme comercial. Els que no acatin la prèdica són, simplement, pàries.
La performance, inofensiva perquè es vol naïf des d'un catolicisme encobert, serveix per omplir de continguts tant del carrer com la premsa. En el primer cas ningú es sorprendrà si esmento les banderes que omplen balcons i domicilis. Aquestes ensenyes van desgastant perquè la qüestió sobiranista ja ha entrat en la normalitat del pas dels anys, és un element més del paisatge. Als pobles aquests làbars onegen penjats d'un pal a l'estil de les pel·lícules americanes. Fa just una dècada Roberto Saviano em va explicar que els mafiosos napolitans cada vegada imiten més i més el que veuen a la gran pantalla. Els nois de la Camorra volen ser Al Pacino a Scarface. Els catalans, on des de Macià el concepte de classe mitjana té una aclaparadora bona reputació, volen emular als nord-americans, com si les seves cases fossin dipòsits patriòtics, baluard de les essències amenaçades per forces invisibles que mai arriben, com en El desert dels tàrtars de Dino Buzzati.
En la tragèdia grega el cor presenta el context i resumeix les situacions per ajudar el públic a seguir els successos. Del teatre hem passat al cinema i qui explica la pel·lícula és Artur Mas, adequant-la a les seves necessitats. Fa pocs dies va respondre durant dues hores a les preguntes dels periodistes i va dir que el poble ha de ser fort psicològicament davant de tot el que plourà en relació amb el cas Pujol, aquest assumpte privat que no sortia a les xarxes socials.
L'al·lusió al poble mostra com la moto que es vol vendre està impregnada d'un llenguatge desfasat propi del Romanticisme. En un món on, excepte a Suïssa, estan de més delimitacions territorials el concepte fa olor de marcit perquè comunitat li ha guanyat la partida, però clar, el terme defineix als ciutadans marginats del moviment que pretén catalitzar el líder de CiU, homes i dones que prioritzen temàtiques socials des d'un desig d'igualtat entre semblants en la seva recerca d'una justícia que mereixi portar aquest nom.
La fortalesa psicològica dels catalans em genera grans preguntes sobre qui escriu els discursos al dofí de l'altre temps Molt Honorable. Està en el seu seny o és un cínic redomat? Vol encrespar més al personal o viu en una bombolla on no li notifiquen l'descomunal percentatge de famílies sumides en la pobresa?
I en aquestes el secretisme envolta els tripijocs de l'home que va governar Catalunya durant vint anys. Els soterranis del Vaticà s'han de netejar com els estables d'Augias, però ningú sap ben bé què contenen ni on són perquè sempre és millor jugar a fet i amagar o anar per la tangent sense exhibicionismes. Ells sí que en saben.