El Paral·lel i la burla de la marca BCN

Quan un Ajuntament no entén la seva pròpia ciutat es creen models que allunyen als seus habitants de les institucions i sorgeixen tensions fàcilment evitables mitjançant el diàleg i l'art de consultar des de la proximitat. L'exemple més recent l'hem tingut amb la setmana de foc i ira de Can Vies, però si observem el teixit urbà barceloní comprovarem que hi ha altres espais que han forjat una identitat pròpia sense ajuda municipal, cosa que les autoritats semblen no entendre des d'una més que preocupant curtesa de mires.

Avui passejarem pel Paral·lel, símbol d'una construcció pròpia que durant la primera meitat del segle XX es va erigir en el Passeig de Gràcia dels pobres, un enclavament ple de sales d'espectacles abans de la demolidora irrupció del cinema i la televisió, enterramorts del varieté i d'una forma de vida que ha donat peu a una infinitat de llegendes que encara marquen la popular avinguda.

L'agonia va començar després de la Guerra Civil i es va perllongar durant més de quatre dècades. Avui en dia passejar per l'antic esplendor cabareter compon un mosaic esquizofrènic en qui coneix la història de la zona. El Burger King ocupa el lloc del Teatre Còmic, tancat el 1962, però just davant comencen les sospites amb aquest solar buit des del 1988, quan el Talia, durant anys dirigit per Paco Martínez Soria, va tancar les seves portes després d'un misteriós incendi.

La gran pregunta que sorgeix en veure aquest buit és conèixer la identitat dels propietaris del terreny. Alguns veïns diuen que és de l'Ajuntament i altres creuen que els xinesos se l'han emportat, com van fer amb l'Arnau fins que l'administració Hereu el va comprar tot i que després Trias va voler adjudicar-se el gol.

El Paral·lel va tenir aquesta glòria, sí, però voler ressuscitar-lo adaptat a la nostra centúria és un ridícul monumental. El molt publicitat Barts ocupa el buit que era del Teatre Espanyol. Si creuem el carrer arribarem al Molino, del que més que la seva metamorfosi contemporània destaca pels seus problemes financers. No seria més fàcil ser conseqüents i muntar al seu interior un Museu que rememorés què va ser el barri? La no tan llunyana exposició que el CCCB va dedicar a la zona demostra que hi ha material de sobres per oferir al públic un espectacular enclavament per a la memòria.

Memòria? Sí, una cosa que interessa poc o gens, com a molt per manipular-la. Ho vam veure quan fa un parell d'anys l'Ajuntament va canviar amb premeditació, traïdoria i nocturnitat el nom del Passatge de la Canadenca que condueix a les oficines de FECSA, on abans es trobava la fàbrica que va provocar la històrica vaga de 1919. Pel que es veu al consistori no li interessava que el pretèrit donés idees al present. Per sort es va parar el cop, que així mateix va servir per veure com el carrer, diguin el que diguin alguns, és política fins a les plaques.

Els capitostos de Barcelona sempre han tingut problemes amb el Paral·lel. La llei de 1883 que aspirava a que l'Avinguda fos un infinit pòrtic que s'eixamplava encara més el seu traçat. Aquesta idea va ser escassament seguida tot i que encara poden observar-se alguns exemples que recorden com van néixer en aquests baixos moltes possibilitats d'espectacle que marcarien l'esdevenir del barri, que en els seus instants de màxim auge va arribar a tenir més de trenta sales en els seus escassos sis-cents metres, als quals hauríem d'afegir les altures del Poble Sec. La unió actual de totes dues forces ha regenerat la zona gràcies a la gent que ha aprofitat els seus locals i places per donar nova empenta al que molts consideraven impossible de recuperar. És un plaer passejar i trobar bons cellers, millor ambient i descobrir racons com el carrer Blai, on el mestissatge entre barcelonins i immigrants ha propiciat un petit miracle del qual hauríem de sentir-nos orgullosos.

Alhora molts dels artífexs d'aquest renaixement són joves empresaris, com succeeix amb els impulsors del Teatre La Vilella, que de fabricar sifons s'ha passat a les taules. Aquesta proposta barreja allò artístic amb criteri i la idea d'apropar la cultura a gent de tota mena i condició, el mateix que succeeix amb bars i altres establiments, ben oberts a una més que variada clientela que accepta l'ofert i nodreix d'energia el conjunt.

Això, es poden imaginar, no és prou per al senyor Trias. El Paral·lel, surrealista en la seva essència de l'imprevisible, està situat entre dos punts molt llaminers: el port i la Fira de Barcelona. Això implica que la seva renovació és idònia per generar una altra combinació més entre gentrificació i potenciar determinats aspectes per a aquests visitants efímers que són els turistes dels creuers i els congressistes, breus però intensos en la seva despesa.

El Pla destinat al Paral·lel que es complementa basa la seva aposta en gastar molts diners en la il·luminació de l'Avinguda, cosa que hauria de fer-se més en el molt fosc centre de la ciutat, i en la creació de sis places en sis cantons, com els toros del tòpic però amb voluntat, és senzill d'imaginar-s'ho si un pensa en l'auge hipster de cellers prop de Sant Antoni, de crear un nou terrassisme il·lustrat que traurà a la via part de la seva identitat. L'únic encert, en una Barcelona que vol presumir de sostenibilitat, és destinar el carril central a les bicicletes i no a un tramvia, opció desitjable però que segurament crearia un brutal caos circulatori.

S'argumenta que la reforma augmentarà l'espai per al vianant, tot i que, oh my god!, resulta que les sis futures places estan ubicades al costat de restaurants caríssims. A què juga l'Ajuntament? El seu discurs de conte de fades és interessant perquè permet que contemplem dues realitats. La primera, fruit del que volen els de dalt, ven fum i enganya perquè ven la moto d'enllaçar el passat amb el futur des d'una concepció que en realitat vol prescindir sempre més del ciutadà per donar la ciutat al visitant amb recursos. La segona, la del poble, genera focus de resistència que reclamen mantenir la identitat i reclamen un punt i final a tanta acció soterrada que s'anuncia com una panacea que no és. No només passa al Paral·lel, també s'intenta amb més o menys èxit a Gràcia i altres zones orgulloses de ser com són, fartes d'additius que no beneficien la convivència i només encareixen el dia a dia.

En aquests temps convulsos les persones volen bon govern i aquest, vingui d'on vingui, ha de ser transparent, honest i amb propostes que beneficiïn la població. Altrament, i en aquestes estem, el model de la marca BCN i l'estructura de partits tradicionals acceleraran la seva descomposició per fer cas a un món que posa els peus a terra i s'ha cansat de ser una atracció d'una fira que ja no és divertida per molt que ens insisteixin en la seva importància a favor d'una projecció internacional que entre tots podem reformular per donar-li un color més vàlid i humà.