Xavier Trias no va estar sempre en contra d’unir els dos tramvies per la Diagonal. És més, hi va haver un moment en què no només donava suport a la idea, sinó que fins i tot la reivindicava com a genuïnament convergent, com ja va publicar fa uns dies Catalunya Plural rescatant un inapel·lable document audiovisual de 2009. En realitat, tot va canviar amb la consulta convocada per l’alcalde Jordi Hereu el maig de 2010, possiblement preconcebuda com a bany de masses i que es va acabar convertint en el seu calvari, crucifixió i sepultura (...polítiques). M’ho va explicar molt divertit un regidor de CiU fa uns quants anys, amb qui vaig coincidir en un vol a Brussel·les. Per donar suport a la convocatòria, Trias havia exigit que a les dues variants de reforma sotmeses a consulta (recordin: rambla o bulevard) s’hi afegís una tercera (deixar la Diagonal tal com estava), però a mesura que s’anava acostant la data, amb una rebuda social freda tirant a gèlida, a la que se sumarien una cadena de despropòsits (pantomima de votació d’Hereu davant les càmeres inclosa), Trias va entendre que agafant la bandera de l’opció C capitalitzaria políticament aquell estrepitós desastre. La intel·ligència política del seu líder, a parer d’aquest regidor, havia estat captar el malestar del carrer i posar-s’hi al costat... encara que fos a costa de dinamitar un projecte carregat de lògica que havien defensat i reivindicat fins aleshores, però que hauria capitalitzat Hereu i no ell.
D’aquí sorgeix la radical oposició al tramvia de la Diagonal de Trias, expressada novament aquests dies arran de l’entesa sobre la qüestió que ha exhibit l’alcaldessa Ada Colau amb el president Artur Mas i la vicepresidenta Neus Munté. Trias ha obligat Mas i Munté a fer una estrambòtica marxa enrere, posant matisos a un acord que la mateixa vicepresidenta del Govern havia explicitat, perquè per ell el no al tramvia és com una mena de tòtem, la perxa amb la que va donar el salt a l’alcaldia el maig de 2011.
Però Xavier Trias no sempre va opinar així. Aquell regidor ja em va avisar que abans de la consulta de 2010 no trobaria ni una sola crítica del seu grup a la idea d’unir el Trambaix i el Trambesós per la via més curta, recta i directa. De fet, en els mesos i setmanes previs a la consulta, Trias va denunciar el caràcter al seu parer populista, va advertir que donar a escollir entre dues o tres opcions era un engany, però mai va criticar el projecte com a inviable; mai no se li va sentir dir que pel tram central de la Diagonal no hi té cabuda un tramvia perquè alteraria greument la mobilitat.
En aquest sentit, cal recuperar l’article signat pel mateix Xavier Trias el 16 d’octubre de 2008 a La Vanguardia, com a cap de l’oposició municipal, sota l’esclaridor títol “Deixar votar no ha de fer por”, on comença reivindicant la seva promesa electoral de fer consultes vinculants per tots els temes de ciutat. Llegim-ne el final: “Benvingut sigui el projecte de reformar la Diagonal i unir les places de Francesc Macià i Glòries amb tramvia, per cert, una altra proposta històrica de CiU sempre rebutjada amb displicència per l’Ajuntament socialista. I benvinguda també l’opció de culminar el procés de participació sobre aquest projecte amb la votació dels ciutadans. Una consulta ciutadana no ha de llegir-se com un plebiscit sobre la gestió d’un govern o d’un alcalde. Les posicions defensives o de rebuig encobert a aquest tipus de consultes denoten molta por. Només governs dèbils, temorosos de les seves pròpies mancances i precarietat, tenen por de la participació dels ciutadans. Permetre-la és donar confiança i promoure el sentit de la responsabilitat. Mai deixar votar ha de donar por”.
Unes setmanes abans s’havia pronunciat davant la premsa en idèntic sentit. En un teletip de l’Agència Efe amb data de 25 de setembre de 2008, encapçalat per l’anunci de la futura consulta, es pot llegir que “el president del grup de CiU, Xavier Trias, ha recordat que la reforma de la Diagonal que ara planteja el bipartit és una vella idea de la federació, i que va ser rebutjada per la cúpula del PSC tant des de la Generalitat, como a l’ajuntament, que apuntava que seria un projecte ‘més car que el metro’ i ha afegit que el mateix Jordi Hereu era contrari a aquesta idea quan era regidor de mobilitat, perquè generaria el col·lapse de tràfic”.
Encara més, al programa electoral de 2007 prometia “fer realitat la connexió entre el Trambaix i el Trambesòs, després d’un estudi profund de les diferents opcions plantejades”. No deia que hagués de ser per la Diagonal, però sí parlava d’una connexió que en els seus quatre anys d’alcalde no impulsaria. En el tríptic electoral que aleshores va enviar a la ciutadania també es recollia la promesa (“el tramvia anirà del Llobregat fins al Besòs, interconnectant les línies actuals”), així com moltes d’altres que llegides anys després fan esborronar: “Garantiré punts de connexió wi-fi gratuïts a tota la ciutat”, “garantiré que tots els nens i nenes de 0 a 3 anys puguin anar a una escola bressol”, “posaré en lloguer pisos que no costaran més del 30% del teu sou”, “podràs triar directament el teu regidor de districte”... i, la millor, “implantaré les consultes populars vinculants”.
Malgrat les bones paraules i millors propòsits sobre participació ciutadana expressats al programa de 2007 i a l’article de La Vanguardia de 2008, en els seus quatre anys com alcalde Trias no va sotmetre cap decisió seva a consulta oberta, i menys encara vinculant. Tot el que va fer per la seva mini-reforma de la Diagonal va ser exposar el projecte i obrir una mena de bústia de suggeriments. La lliçó del 2010 era clara. Les consultes les carrega el diable, i a la del tramvia tot el que per Hereu podia haver anat malament va sortir encara pitjor. En un context de crisi econòmica i creixent malestar social (que cristal·litzaria l’any següent, també el mes de maig), i amb l’inestimable col·laboració del principal grup mediàtic de Catalunya, sempre disposat a cedir espai a l’argumentari convergent, l’únic que es va mobilitzar va ser el vot de càstig contra Hereu i contra l’establishment, en aquell cas personificat pel mateix Hereu.
El resultat és sobradament conegut: la participació va ser baixíssima (només del 12% dels 1,4 milions de ciutadans cridats a votar), però suficient per legitimar la opció C, que es va imposar amb gairebé el 80% dels vots (en termes absoluts, 137.474 sufragis); automàticament, Hereu va perdre la seva mà dreta, el tinent d’alcalde Carles Martí, que va assumir les conseqüències polítiques de la catàstrofe, i el projecte va quedar aparcat. I allà ha seguit, per la tossuderia de Trias, que ni a les eleccions de 2011 ni de 2015 no va tornar a treure el tema de la connexió dels tramvies. Tampoc la de les consultes populars vinculants.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
