Repensar la ciutat

La presència al davant del consistori barceloní d’Ada Colau ha aixecat i aixecarà rius de tinta de múltiples colors. Els seus partidaris i detractors esgrimeixen els seus arguments des d’una sèrie de postulats que, excepte honroses excepcions, no solen caracteritzar-se pel seu intent d’apropar-se a una mínima objectivitat.

Tot i així aquest darrer any i mig ha propiciat un canvi de paradigma que en primer lloc ve marcat, un factor de molta importància, pel replantejament del model de ciutat. Des de maig de 2015 els crítics a la sobredosi de turisme hem assistit al miracle de veure com les nostres apreciacions han sigut preses en consideració, més que res per l’evidència d’una massificació brutal capaç de generar protestes i per tant informacions cada dos per tres.

Mentre escrivia el darrer paràgraf pensava al desastre que suposa l’allau d’apartaments il·legals, una qüestió que vessa el got i demostra els perills de poder morir d’èxit. Altres, ja intuïdes amb la saviesa del pas del temps, es troben a determinades zones de la ciutat d’on els seus habitants han sigut exclosos sens cap mena de consideració.

Els barcelonins eviten el passeig de Gràcia o la Rambla per a no topar amb el parc temàtic entusiasmat amb el diner ràpid i cínic, una benedicció caiguda del cel que arriba i se’n va la velocitat de la llum, quelcom que no ha aturat una progressiva gentrificació de determinats barris, de Gràcia a Poblenou, amenaçats pels interessos immobiliaris i en greu perill de perdre de mica en mica la seva identitat natural.

Això ha provocat un renaixement, si és que alguna vegada marxaren, dels moviments veïnals que en cert sentit camina de la mà amb les intencions de l’Ajuntament de governar per a tots els ciutadans, sense excepció. Aquestes darreres setmanes el focus s’ha traslladat a la Sagrada Família arran de les declaracions del conseller Daniel Módol, qui definí l’obra eterna, per inacabada, de Gaudí com una mona de pasqua. No discrepo del tot amb la seva afirmació.

Crec que quan es conclogui serà el millor lloc per a contemplar la bellesa de la capital catalana, més que res perquè si som al seu cim ens estalviarem la seva visió. A Roma molts opinen el mateix de l’Altar de la pàtria i el mateix considerava Guy de Maupassant de la torre Eiffel, i per això sopava sempre que podia al seu restaurant, però aquesta no és ara mateix la qüestió.

A Barcelona, una discussió entranyable, Josep Pla mirava la monumental basílica amb ulls jovenívols i esgrimia que li resultava impressionant trobar-la a l’espècie de desert que era el barri que actualment l’acull. El Sant Martí de 1925 difereix molt del d’ara mateix i el més gran prosista que mai ha donat Catalunya analitzava la construcció des de l’immens terreny buit que li donava brillantor. L’observaves de lluny, t’hi anaves apropant i no arribava el moment de tenir-la a un pam del nas. Això la convertia en quelcom especial, una raresa.

Encara ho és, però des d’una altra perspectiva. La bogeria especuladora de la zona ha provocat que ara mateix sigui una bèstia envoltada d’edificis, dos parcs i masses autobusos. Sense voler Mòdol ha encès de nou la flama de la qüestió; també ha sorgit el tema dels impostos que mai s’han pagat i al plantejar un diàleg sobre la pedra filosofal que convoca a tants turistes sortirem guanyant perquè al parlar d’aquesta absurda església en ple segle XXI ens desplacem al rovell de l’ou de la problemàtica que exigeix repensar la ciutat per a fer-la més habitable per a tots aquells que hi residim.

Els judicis estètics no canviaran res. De totes maneres som llevantins, ens perd l’estètica i encetant la discussió, d’altra banda res entranyable, a partir d’una frase rotunda pot ser que ens perdem. Entre els molts interrogants que floten a l’aire hi ha el de com combinem la monumentalitat amb la lògica de no veure’ns sotmesos a la implacable tortura econòmica que ens converteix en una segona versió de Venècia sense illes perquè potser ja en som una dins la terra ferma. Apostem per a incrementar l’aposta per a entregar-nos als bàrbars amb sandàlies, també ho som nosaltres quan viatgem, o acatem una postura de terme mig?

És posible meditar-la, perquè com la ferida s’ha enquistat necessitarem anys fins a donar amb la tecla justa. Mentrestant altres factors apunten a un replantejament de l’espai urbà. Una prova serien les discutides, en generales sense cap mena d’argument racional, súper illes, una idea brillant que acabarà quallant. Si preguntéssim, per exemple, als graciencs si voldrien quelcom semblant per al seu barri respondrien afirmativament, i el mateix farien molts d’altres, n’estic convençut.

Aquí incideix un altre aspecte fonamental que mescla convivència i sostenibilitat. Desitjo de tot cor que el segle XXI assisteixi de forma progressiva a la desaparició de l’automòbil privat com a mitja de desplaçament. Les súper illes fomenten la interacció veïnal, incrementen la possibilitat de valorar el transport públic i propiciaran noves formes d’entendre la ciutat entre la possibilitat de caminar-la més i reduir les emissions contaminants allà on s’apliquin.

L’altra mostra de debat s’insereix al context històric que afecta a tota Catalunya. El Procés ha alterat el mapa polític i certes formacions com la CUP l’empren a Barcelona per a formular propostes descabellades, gairebé com si els seus assessors sobre la Història de la ciutat fossin humoristes.

Després de l’absurda polèmica de Colom ha arribat el torn de canviar el nom del Poble Espanyol pel d’Iberona, el que proposa Puig i Cadafalch, de qui celebrarem el 150 aniversari del seu naixement l’any vinent. De l’arquitecte i polític, una combinació amb massa ferum a corrupció urbanística a investigar esmerçadament, recuperàrem fa ben poc les seves quatre columnes de Montjuic. No seré qui lloï el que es va fer amb la muntanya olímpica durant l’Expo de 1929 per a espanyolitzar Barcelona, però amb cosmètica poc guanyarem, mentre si podrem fer-ho, ja ho he repetit més d’una vegada, amb pedagogia del que tenim a Barcelona. Si es coneix s’aprecia millor qualsevol llegat.

La darrera i inevitable diatriba es troba amb els carrers borbònics i l’exposició que aquesta setmana s’inaugura al Born. Tornem a una de les bases d’aquest article. Els detractors es queixen sense cap tesi sòlida i els que l’organitzen pequen d’una encomiable ingenuïtat perquè ningú en aquest temps desconcentrat llegeix les declaracions programàtiques. Si ho fessin veurien una intenció positiva de revisar la Història des d’una perspectiva plural, la mateixa que articula un replantejament de la ciutat que des de la diferència vol incidir positivament a la totalitat.