La creació d'un grup de participació sobre tarifes del transport públic a l'Ajuntament de Barcelona ha servit per posar sobre la taula diversos condicionants del nostre model tarifari, així com la necessitat de parlar d'aquest tema amb regularitat, més enllà del canvi de tarifes de cada cap d'any, creant espais participatius on socialitzar i compartir criteris.
No hauria d'escapar-se que el fet que tres administracions, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Àrea Metropolitana, hagin de seure en una taula cada any per negociar quant aportaran al sistema de transport públic i com afectarà això a les tarifes és, si més no, un mal mètode per al finançament d'un servei bàsic, que registra al voltant de nou-cents milions de viatges anuals. Un mètode que resultaria impensable, per exemple, en el cas de la sanitat o l'educació.
El transport públic és un dels pilars de l'estat del benestar, i no obstant això mai ha gaudit d'unes aportacions suficients per part de les administracions públiques ni d'un marc financer estable. Igual que altres serveis bàsics, davant d'un finançament públic insuficient, arrossegat durant anys, s'ha vist abocat a dependre en excés del deute privat, subjecte actualment a un pla de refinançament draconià en mans de les entitats financeres. El pla té com a objectiu recuperar el finançament que no es va aportar durant anys, ja sigui per la via, ara sí, de l'aportació de les administracions, o bé per la pujada de les tarifes.
La política tarifària no ha estat, ni molt menys, aliena a l'avanç de l'agenda neoliberal dels últims anys, que han servit per aprofundir en un model on els usuaris carreguen cada vegada més amb els costos del sistema, a partir de la tarifa que paguen cada vegada que compren un títol de transport. De cap manera podem deixar que això segueixi passant.
Recordem que la major pujada del transport públic es va produir en plena crisi i que el finançament de l'Estat al sistema ha passat de 200 milions d'euros el 2010 a poc més de 98 als pressupostos d'aquest any, aprovats divendres passat al Consell de Ministre. Revertir aquesta situació i aquesta estafa és tot un repte en termes de justícia social i ambiental.
La llei catalana de finançament del transport públic, un instrument inexistent fins ara, i que ha estat aprovada durant l'última legislatura i per unanimitat (cosa que constitueix, per si mateixa, una singularitat) és l'oportunitat i el marc financer necessari a partir del qual desenvolupar una política tarifària coherent i justa. Però perquè es faci realitat necessitem, a més del desenvolupament d'instruments legals, administracions compromeses i ciutadania activa que acompanyi la consecució d'aquest compromís.
Aquest any hem congelat tarifes i avançat en la tarifació social. L'impuls del govern municipal a aquestes mesures ha estat determinant. Però no n'hi ha prou. Avui tenim un acord de mínims que cal aprofundir en els propers anys. La necessària reducció dels nivells de contaminació a l'àrea metropolitana de Barcelona i la millora de la qualitat de vida a les nostres ciutats s'imposa a l'agenda. Per a això, si volem que el transport públic sigui un mitjà encara més utilitzat a les nostres ciutats, i que tingui una oferta competitiva i de qualitat, necessitem, de manera ineludible, un marc tarifari atractiu pels usuaris i millors tarifes socials, és a dir, intuïtives, senzilles i barates.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
