La mitologia grega explica el mite de Pandora, l’esposa d’Epimeteu –germà de Prometeu-, que va rebre una tenalla com a regal de casament. La instrucció era clara: no obrir-la en cap cas. Pandora, caracteritzada per una curiositat infinita, va obrir-la; alliberant tots els mals del món, que es van escampar per tot arreu.
Actualment aquesta expressió la sentim en multitud d’ocasions. Línies vermelles, botons nuclears, dates límits i caixes de pandora que no s’haurien de tocar mai. Però, en canvi, ni les línies vermelles ni els terminis temporals són capaços d’evitar que l’escalada de tensió política entre Catalunya i Espanya continuï. Aquesta tensió és presidida pel rebuig al diàleg del govern Rajoy i pel pacte d’Estat per a la suspensió de l’autogovern català: el famós article 155 de la Constitució.
La Unió Europea, mentrestant, s’afanya a negar l’obertura de la seva pròpia caixa de Pandora: la desintegració dels seus Estats membres. Juncker va afirmar que no volia una Europa amb 90 Estats. Pensar que el cas català obre la porta a un efecte dòmino em sembla irreal i poc representatiu de la situació actual. No hi ha cap altre territori a la Unió Europea –tret d’Escòcia- en condicions de plantejar un projecte polític com el del moviment independentista a Catalunya. Qui disposa d’una majoria independentista a la seva assemblea legislativa? Quina nació sense Estat europea ha estat capaç de mantenir una mobilització popular constant i sostinguda durant tant de temps? Tot plegat acompanyat pel mandat popular del 1-O i per la repressió de l’Estat. És absurd pensar, doncs, en un hipotètic efecte contagi.
La veritable amenaça per als valors democràtics europeus és la caixa que guarda tot els mals del model territorial de l’Estat espanyol: l’article 155. La interpretació que fa el govern Rajoy d’aquest precepte constitucional és qüestionable i desproporcionada. Consideren des de Moncloa que amb la seva posada en marxa l’Estat tindrà marge per a intervenir allà on considerin, deixant sense efectes la vigència de l’Estatut (una llei orgànica de l’Estat) durant el període que considerin. El 155, segons Rajoy, es converteix en una caixa d’eines per limitar, sotmetre i suspendre l’autogovern de Catalunya. Un instrument infinit i sense límits al servei de la repressió.
La legalitat de l’aplicació prevista del 155 ha estat qüestionada per un gran nombre de constitucionalistes. Voldria afegir dos aspectes que considero rellevants. Per una banda, la destitució del Govern i la presa de control dels Departaments de la Generalitat implica que aquesta no tindrà capacitat per defensar la seva integritat davant la suspensió de l’autogovern. Si es cessa el govern, aquest no pot demanar al Tribunal Constitucional que revisi la constitucionalitat de les mesures que aprovarà el Senat i, per tant, generarà a la pràctica una situació d’indefensió.
Per una altra banda hi ha la qüestió de l’Administració. Com fer efectiu el control de l’administració de la Generalitat? El caos i la incertesa que pot derivar-se’n de la manca de legitimitat d’un govern teledirigit des de Madrid pot afectar serveis públics i atemptar contra l’interès general i l’estabilitat econòmica. La repressió, especialment quan es tracta de funcionaris, no és mai la resposta.
En conclusió, la veritable caixa de Pandora que ha obert el conflicte català és la d’un Estat autoritari, capaç de tot per tal de preservar la seva indissoluble unitat. La imposició d’una administració colonial i d’un govern titella és l’expressió màxima de la repressió en nom del nacionalisme d’Estat. Aquest comportament hauria de trobar-se amb l’oposició dels demòcrates europeus que, de moment, miren cap a una altra banda. De moment.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
