Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La censura i la irrellevància

Jordi Corominas i Julián

Vaig tornar a Barcelona un dilluns de juliol de 2007 i el meu record d'aquest retorn és el d'un taxi que circulava per una ciutat a les fosques. El mateix dia es va incendiar un transformador elèctric al carrer Escornalbou i la fragilitat del sistema apagar Barcelona.

Pocs dies abans el jutge Del Olmo havia ordenat el segrest de la revista El dijous, que surt els dimecres, perquè considerava que la seva portada injuriava a la Corona espanyola. La coberta presentava als altre temps prínceps d'Astúries en ple acte sexual mentre ironitzava sobre el pla del president Zapatero per incentivar els naixements i posava en boca de l'actual Rei Felipe que la concepció d'un nadó seria el més semblant a treballar que hagués fet en el seu vida.

En aquest moment ja es va intuir propi de la societat del segle XXI monopolitzada per la imatge. Encara no existien les xarxes socials, però la viralització de la famosa portada ja es va encarregar de demostrar la seva utilitat perquè el prohibit circular com la pólvora i es va convertir en tema recurrent de conversa durant aquest estiu.

Més enllà de l'anècdota la decisió judicial mostrava com, en una època on encara no havia esclatat la crisi, tot i era perillós burlar-se de la Monarquia en un país democràtic com Espanya, sense cap inconvenient per prohibir la llibertat d'expressió en aquest cas concret on el que Pau Iglesias diu Casta va atacar al descobert l'enemic tolerat, una publicació amb una càrrega humorística molt suau si es compara amb revistes del passat com L'Esquella de la Torratxa o el Cu-Cut!

Han passat vuit anys i la Història es repeteix des d'una altra perspectiva diferent tot semblant. A primera hora del matí d'aquest dimecres tan prolix en notícies em vaig assabentar que el MACBA cancel·lava l'anunciada i imminent exposició La bèstia i el sobirà perquè els comissaris s'havien negat a retirar l'obra Haute Couture 4. Transport de l'artista austríaca Ines Doujak , que va explicar a la Biennal de Sao Paulo que el seu grup escultòric juga amb les relacions de poder i les subverteix mitjançant una crítica al colonialisme que el director del Museu no comparteix, i aquest és un dels motius que ha comportat l'anul·lació de la mostra , encara que és més probable que l'estàtua on un pastor alemany penetra a la boliviana Domitila Barris de Chungara que al seu torn sodomitza al rei Joan Carles I, a quatre potes mentre escup un ram de flors que cau en un lloc banyada per cascos de les SS, hagi estat tant en fons com en forma el principal argument per carregar una exhibició ja muntada amb més de trenta artistes internacionals en les seves files.

En un programa vespertí Bartomeu Marí ha declarat que el MACBA no vol ser portaveu d'una provocació ni el lloc d'un escàndol. Jo li dic que sense la cancel·lació ningú s'hagués assabentat perquè el seu centre, preciós per emmarcar l'espai de la plaça dels skaters, no importa a ningú perquè alguna cosa s'haurà fet molt malament. Ja des de la seva inauguració, quan els convidats ho paragonaron amb una presó, ha aixecat butllofes i no ha sabut transmetre en cap moment proximitat. Els seus vastes parets blanques mai han suscitat atractiu per a un públic que ha preferit altres centres expositius, i ho afirmo perquè una de les activitats amb les que em guanyo la vida és la de guia d'exposicions temporals. Els meus alumnes, quan els esmento la possibilitat de visitar el MACBA, em miren amb rebuig. Això no implica que tot el realitzat sigui dolent, però el missatge de l'art contemporani no ha quallat a la ciutat perquè els seus mateixos gestors, ufanosos en el seu elitisme, s'han acontentat amb propostes llunyanes per a la majoria, sense didactisme ni voluntat informativa.

El que s'ha dit, en realitat, afecta gran part del parc museístic espanyol que tracta l'art dels últims decennis, però Europa i Amèrica ens ensenyen que si és possible apropar-se al gran públic. És normal veure el parisenc Pompidou ple de gom a gom amb una oferta atractiva que convenç tants turistes com als habitants de la ciutat de la llum.

No ens desviem de la qüestió. Com en el cas de Dijous la imatge que ha provocat tot l'embolic s'ha difós per terra, mar i aire. ¿Quin sentit té censurar si ja ha creuat totes les fronteres imaginables? Tan difícil és entendre l'absurd de prendre una acció d'aquest tipus en la nostra època?

Una de les diferències amb l'altre segrest és que ara la casta defensa la casta prohibint a si mateixa, ja que el MACBA és una dels joies de la corona, el paradigma d'una Barcelona cosmopolita que amb aquest veto cau en un obscè provincianisme perquè segons el seu director no hi cap a la treu de l'art contemporani. I estem d'acord, però puc assegurar que he visitat exposicions on hi havia obres que responien molt millor a aquesta premissa, draps i misèria que ens volien vendre com la quinta essència de la modernitat.

Les raons són altres i tots les sabem en aquest país pacato que té por d'alguna cosa i nua les seves vergonyes amb ridiculeses com la viscuda aquest dimecres 18 març. En aquesta Espanya tan poc donada a la dimissió sorprèn que ningú hagi demanat el cap de Marí, alguna cosa més que comprensible després d'aquesta enorme pèrdua de papers on l'escàndol sí que ha donat rèdits al MACBA, això sí, des de la irrellevància d'una notícia que dura el que un sospir perquè demà no hi haurà res de nou sota el sol del museu.

No obstant això l'efemèride dóna per pensar molt. El dia ha estat mogut a tot el món ia Barcelona no s'ha quedat curt entre la remor electoral i la condemna del Suprem a tres anys de presó a vuit dels implicats en el setge al Parlament de Catalunya. Resulta curiós que l'anul·lació de la sentència de l'Audiència Nacional hagi conviscut gairebé simultàniament amb la bomba de la censura artística. ¿Resultat? Mana l'actualitat i l'atac creatiu a l'hereu designat per Franco ha esborrat la infàmia d'una nova resolució judicial que sí és rellevant, i en aquestes acudeix a la meva ment una altra imatge per completar la trilogia patètica de la jornada. Veig Felip Puig, conseller d'Empresa i Ocupació, i constato que encara no ha dimitit pels fets de Plaça Catalunya del no tan llunyà maig de 2011. Comprovo que a uns joves que es manifestaven els cauen tres anys i en canvi a molts polítics que han robat durant anys amb total impunitat la vida els va de meravella sense cessaments ni barrots. Això sí que és rellevant.

PS: Al final potser la cancel·lació sí que estava relacionada amb l'escàndol i qui escriu pensa en una maniobra per promocionar una exposició que, com vaig afirmar a la nota redactada el dimecres, d'una altra manera tot just hagués tingut repercussió. Amb la rectificació es demostra la mentida del refranyer, ja que en realitat els savis canvien d'opinió per bé i en aquesta ocasió l'obertura a partir d'aquest dissabte 21 redobla en la xafogor per a la institució, feliç per una hipotètica major recaptació, lamentable en el seu estratègia que fa olor de presa de pèl tenyida de seny quan en realitat el seu sabor és de fingida claudicació. Estava plantejat la mentida? Es tracta de salvar els mobles? De rentar-se les mans? Sigui el que sigui la pudor és fortíssim i les dimissions haurien imposar-se per pura lògica de descrèdit, augmentada després de les declaracions d'Ines Doujak, que avui ha comentat que el director del MACBA sabia que la peça anava a exposar des del passat 25 de febrer, no des de dos dies abans de la inauguració com va afirmar quan va saltar la polèmica.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats