Que la crisi no ens faci perdre el sentit del ridícul

Hi ha una cosa pitjor que caure –com hem caigut– en la crisi econòmica, política, institucional i ètica. Aquesta cosa pitjor és caure en el ridícul, perdre la credibilitat, la versemblança i el sentit de la realitat. El president Artur Mas acaba de caure en això segon, al moment d’anunciar com a full de ruta un paquet de 212 mesures de govern precises, ja recollides en gran part al programa d’actuació aprovat al moment d’iniciar el mandat sis mesos abans i sense precisar com podrà finançar-les ni tirar-les endavant en absència de pressupostos públics acordats i de les aliances indispensables.

El paper, per més prim que sigui, ho acostuma a aguantar quasi tot. Una altra cosa molt diferent és l’eficiència real de l’administració pública, la solvència de la seva direcció política en la pràctica i el seu rigor de treball demostrable. El president Artur Mas potser pensa que encara falten tres anys abans de les següents eleccions, que cada dia resulta més difícil als ciutadans passar comptes a les urnes sobre les promeses incomplertes i que qui dia passa, any empeny. És la política de l’estruç, de la manca d’engranatge amb la realitat, de la impotència, de l’embolica que fa fort amb una llaçada d’apariència virolada.

Aquesta manera de fer disposa, naturalment, dels seus corifeus, la seva caixa de ressonància, fins i tot dels seus votants encisats. L’endemà de l’anunci, la comentarista i flamant membre del grup d’experts del Consell de Transició Nacional, Pilar Rahola, no es tallava ni mica per proclamar a la seva columna quotidiana del diari La Vanguardia que el president Mas s’ha revelat arran de la iniciativa com un autèntic estadista: “Un dels aspectes més rellevants del president Mas és la mirada d'estadista, mentre intenta assumir la seva obligació com a gestor. I aquesta dualitat és molt escassa en el lideratge polític, tant si mirem cap a Catalunya com si girem la vista cap a Espanya”.

L’aspecte que més fa enrojolar no és el contingut real de les declaracions del president Mas ni les de Pilar Rahola, sinó la desdibuixada oposició –parlamentària i conceptual– amb què deixen de topar per part d’unes altres forces polítiques més interessades en forjar l’alternança que no pas l’alternativa.