Com molts grans noms de les arts catalanes, Eduard Alentorn roman en l'anonimat del soroll urbà. Més enllà de Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, la resta de noms que van forjar la bellesa de Barcelona són desconeguts per la majoria perquè les seves obres formen part del mobiliari urbà.
Alentorn va ser un bon escultor. Es pot apreciar amb la Venus de la cascada del parc de la Ciutadella o en qualsevol de les tres fonts públiques que va ornamentar amb originalitat. Una d'elles es troba a Diagonal amb Bruc i neix d'una història ben curiosa. L'escultor va adoptar un nen negre que va pensar eliminar el seu color original rentant-se, per això a l'estàtua una nena que és la seva germana li passa una esponja per la cara. El conjunt es va conèixer antany com la font del negritu i ara apareix en les referències com la de la palangana.
L'anècdota vista des de la nostra època és graciosa perquè han passat molts anys i la mentalitat és una altra. Demanem eliminar el monument a Comillas i no ens queixem d'altres monuments que reflecteixen actituds pròpies d'una societat colonialista que contemplava qualsevol altra raça com inferior.
Per descomptat no demano que es tregui la font de la palangana. M'agrada, crea un bonic conjunt visual amb la casa de les Punxes i és part del nostre patrimoni. Moltes vegades les polèmiques de l'espai urbà neixen, i no importa el bàndol que les generi, a partir d'una absurda negació del passat. Està bé criticar els esclavistes, però si fos així potser hauríem enderrocar mig Eixample i ningú ho contempla, seria una veritable catàstrofe que liquidaria un període fonamental per entendre com Barcelona es va refundar després de l'enderrocament de les muralles i la creixent inseguretat de les colònies d'ultramar a partir de la primera guerra cubana de 1868.
Pertanyo a una generació que va sentir parlar de Franco a casa i el va veure constantment relegat dels llibres de text. Fins que no vaig fer el Doctorat d'Història amb els professors Termes i Fontana no vaig tenir cap assignatura que ho abordés directament, i el mateix va passar amb la Segona República. Per saber d'aquests dos moments clau de les nostres peripècies contemporànies havia de recórrer a l'oralitat familiar o a l'allau de fonts disponibles a les biblioteques, gran part d'elles estrangeres.
Així com durant anys hem lloat en excés la Transició també hem silenciat en excés tot un passat sense el qual entendre certes derives presents és molt complicat. Durant els anys de consistoris socialistes Barcelona va fer tímids gestos de simpatia republicana, tan tímids que els monuments que la homenatgen són a la perifèria, com l'escultura en honor a les Brigades Internacionals del Carmel o l'inaccessible Pavelló de la República a Can Travi. La resta és, o era, silenci.
Amb el nou ajuntament s'han donat una sèrie de passos molt interessants per desterrar determinats errors del passat que, vista la polèmica d'aquestes setmanes, es deuen en part a la voluntat de la classe política de manipular la Història i embastar un discurs hegemònic. L'últim, cal dir-ho, és el que des de fa un lustre basa la seva força en el greuge de 1714, amb el Born d'epicentre, bressol de l'esperança cap a un nou estat, amb i sense majúscula.
Per això mateix la futura exposició 'Franco, Victòria, República: Impunitat i espai urbà' serveix molt bé per demonitzar les idees culturals de l'equip de Colau, sobretot del magnífic Ricard Vinyes, a partir de la tàctica d'agafar un tros de la parcel·la , buidar-la de significat i obviar la resta. El primer motiu d'ofensa, fonamental, és haver transformat el Born Centre Cultural en un lloc de memòria no excloent, capaç d'englobar el record de totes les Catalunyes i Barcelones que hem sobreviscut.
El segon, l'excusa, és la ubicació a l'esplanada de dues estàtues, una de Franco decapitat que criava malves en els magatzems municipals de via Favència i la de la Victòria de Frederic Marés, present en l'obelisc del Cinc d'oros fins fa ben poc. Marés, per cert, va restaurar amb obstinació moltes estàtues que es van fondre durant la guerra, com la del General Prim que serveix de preludi al camí cap al Parlament, però clar, en aquests casos la informació es fa servir de manera interessada.
Davant les crítiques Gerardo Pisarello ha donat una resposta com cal que esgrimeix la pedagogia com a motiu essencial. Per això, no per una altra cosa, s'organitzen determinades exposicions. Alguns han dit que a Alemanya això seria impensable i els exemples que desmenteixen l'afirmació han sorgit amb naturalitat perquè, bàsicament, els països capaços de comprendre el seu passat són els que l'analitzen sense por.
El museu d'Història alemanya de Berlín és espectacular i no omet cap aspecte, i el mateix succeeix amb l'educació dels adolescents germànics, obligats a amarar-se de Tercer Reich perquè el país governat per Angela Merkel sap molt bé que per no reincidir en horrors el millor és assumir-los des de l'autocrítica i donar-los a conèixer als seus ciutadans.
D'altra banda la futura exposició té un plantejament molt original que vol mostrar com la dictadura va omplir dels seus símbols l'espai urbà per intentar aconseguir beneficis polítics, res de nou sota el sol però important remarcar. Al cap i a la fi la Història es repeteix sempre. En aquest sentit seria molt bo que el Museu d'Història de Catalunya organitzés una exposició sobre Francesc Cambó, nom clau del Catalanisme que al llarg d'aquests anys de Procés no figura gaire en les cròniques per les zones fosques de la seva biografia, algunes de elles molt ben relatades en l'últim assaig de Borja de Riquer.
Acabo. La crítica fàcil en aquest temps de molt soroll per no res avorreix. Estaria bé que a més de llançar dards contra Ricard Vinyes es digués, per exemple, que està en projecte una exposició sobre els atemptats del carrer dels Canvis Nous i el procés de Montjuïc contra els anarquistes de finals del segle XIX, una vergonya del sistema de la restauració, al castell de la muntanya olímpica, el mateix que tant terror ha simbolitzat.
L'objectiu d'aquestes mostres és molt lloable perquè significa reformular una idea històrica monocroma per permetre que es vegin tots els colors, també, ja ho lloàvem en un article de fa uns mesos, als carrers, on es recordarà el passat obrer de Barcelona, tan important i tan oblidat durant decennis. Si llegim tots els versos de la cançó la música sona ben diferent. Per què no ho fan? No els interessa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
