La idea federal no hauria de fer riure tant

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP.

L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més canvis electorals que es puguin produir els anys vinents (sorpasso d’ERC per davant de CiU a les pròximes eleccions autonòmiques, manca de majoria absoluta del PP a les pròximes eleccions generals), això no canviarà la lentitud del procés si no varia l’actitud dels contendents i no admeten un model territorial amb nous continguts pactats.

La història d’Espanya no està feta només de búnquers. Va ser capaç de dur a terme una transició democràtica presentable, una ruptura relativa pactada relativament, amb l’ajuda europea i dels partits democràtics del país. Aquella transició va resoldre de manera deficient l’estructura territorial amb un “café para todos” i 17 comunitats autònomes per diluir l’autonomia de les nacions històriques: Catalunya, Galícia i el País Basc. Les avaries s’han de reparar. Perdrem molts anys i moltes energies abans d’acabar fent com ho fa el país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa, que també és fill d’un antic imperi i de guerres recents. No crec que vulguem acabar com a Síria.

Aquest llarg procés de reforma pretendrà absorbir totes les energies i omplir dia rere dia a tots els mitjans de comunicació l’espai que no es dedicarà a parlar de les clàusules hipotecàries abusives, del 13 % de retallada de la inversió de la Generalitat a la xarxa escolar els últims tres anys (ara hi destina el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys), del tancament del 10 % dels llits de l’Hospital Clínic de Barcelona, de la retallada de 33.000 milions d’euros en pensions de jubilació que planteja la reforma legislativa espanyola en curs, de les 65.000 persones que a Catalunya no reben l’ajuda prevista a la Llei de Dependència malgrat que els ha estat reconeguda oficialment pel seu grau de discapacitat, de la Iniciativa Legislativa Popular que malda per reunir 50.000 signatures a favor d’una renda mínima garantida de 664 euros mensuals a través d’una revisió de la fiscalitat que faci complir les lleis tributàries també a aquells que acumulen més diners.

La política oficial no vol parlar d’això. La política oficial vol consolidar-se com una prestidigitació de suposades grans idees, mentre va aprofundint en el dia a dia el seu treball de sapa de la realitat, i de la nostra percepció de la realitat.