El passeig i la pudor

Mentre escric aquest article consulto les xarxes socials i veig que una nova manifestació sobiranista aconsegueix el seu objectiu d'omplir la plaça Catalunya, potser l'espai més representatiu de Barcelona a l'hora de calibrar l'habitual ball de xifres. Des dels dies del 15M, quan la premsa generalista no s'esforçava molt en calcular i xifrava l'assistència en un miler d'indignats, fins avui el lloc ha cobrat una nova importància en l'entramat simbòlic de la capital. De ser l'horror de coloms a un centre neuràlgic autèntic, clau en la disputa on ocupar-la en sentit literal indica la victòria d'una proposta per sobre de les altres.

El més curiós és que, de vegades, el lloc ha patit tota mena d'atropellaments entre obscenes càrregues policials, pistes de patinatge per impedir mobilitzacions i acampades independentistes tolerades, mentre no durin molt, per l'Ajuntament Comtal. Ara, pel que observo en les imatges que pengen els usuaris, el ple serà absolut en una altra mostra més d'admirable capacitat organitzativa per aconseguir una altra jornada històrica, una altra més per a una saca que d'excés cau en la banalitat de falsejar el significat de la expressió.

Que la convocatòria d'unitat es produeixi mentre redacto aquest text és una intromissió a les meves intencions inicials on la plaça Catalunya era una simple cadena de connexió entre la vella i la nova Barcelona, entre dos parcs temàtics que en altre temps van simbolitzar bellesa i ara són un simple decorat on el passejant pot entreveure detalls de gran bellesa que no solen remarcar perquè ara l'important és guanyar diners i explotar un mapa on l'asfalt que trepitgem és or per a uns pocs i desgast de soles per als que lluiten per guanyar-se el pa.

Prou. Veuen? Les paraules volen guanyar-me la partida. Anem al gra. Fa dues setmanes baixava per la Rambla i, de sobte, vaig notar una forta pudor de claveguera al costat de l'església de Betlem. Ho vaig atribuir a l'estranya calor per aquestes dates, vaig mirar al meu voltant i vaig observar que cap dels turistes que m'envoltaven es queixava del fètida olor, estrany en aquesta latitud, com si la pesta allargués els seus tentacles per abraçar qualsevol zona que es creués en el seu camí, entre les quals figura el carrer del Carme, on l'emblemàtica botiga El indio tancarà les portes a partir del primer dia de 2015. La desaparició dels negocis emblemàtics d'abans prosseguirà amb la Llibreria Sant Jordi del carrer Ferran. No crec que sigui casual, llei d'arrendaments urbans a part, que tots dos establiments estiguin en carrers emblemàtics on surt més rendible ubicar botigues de grans cadenes per buidar de contingut artèries històriques que perden la seva identitat gairebé a la velocitat del so, com la decisió del Tribunal constitucional que diria Artur Mas.

Dues setmanes després em vaig traslladar a la part alta per entrevistar un escriptor de gira amb el seu llibre. En acabar la xerrada matinera vam decidir anar a beure una copa de vi a un bar de Diagonal amb Muntaner i altra vegada vaig notar la pèssima fragància, eau de claveguera en un angle suposadament noble a l'espera de reformes que ningú ha demanat i que es van rebutjar a un patètic referèndum de l'anterior consistori. La Diagonal amb les seves tanques és una més que vàlida muralla per si entren els tancs, aquesta amenaça fantasma invocada per alguns independentistes. El que està clar és l'expansió de la pudor i la proliferació d'unes obres on la façana té el poder, entestat en l'operació de despullar l'entramat de cosmopolitisme per lucrar-se amb premisses bàsiques. A nivell cultural el dia concreta aquesta operació amb la designació de Vicenç Villatoro com a director del CCCB, centre que des de fa uns anys sembla voler capitalitzar la progressiva provincialització de la ciutat, abocada a una nul·la objectivitat política que es confirma al cap de poques hores, quan un nodrit manifest d'escriptors per la independència inclou la signatura del flamant successor de Marçal Sintes.

Potser no ens calguin muralles per tancar. Aquesta nit surto a sopar i acabo en un local del carrer Joaquim Costa, més transitable des que van ampliar-lo. Passo per davant de la casa d'Enriqueta Martí, aquest fals mite criminal que alguns volien tenir per una bèstia criminal barcelonina, i em porten a un bar del dimoni amb la cervesa a quatre euros. Abans d'entrar afino el morro i sí, irromp de nou la pudor, com si no volgués abandonar-me, fent-me dubtar. Potser sóc jo, en aquests temps de l'ebola, el portador del mal, però no ho crec. Torno a pensar en la possibilitat de la calor per comprendre la bravada que només recordava d'alguns carrers del Raval abandonats per l'Ajuntament, content per rebatejar el barri, adéu xino, però sense cap voluntat d'arreglar certes deficiències.

En fi, la fetidesa m'aclapara i em remata al cap de dues jornades, quan a Gràcia la capto a la plaça de la Revolució just quan una furgoneta del servei de neteja arriba a l'enclavament per desallotjar els pocs que en els bancs beuen cervesa comprada als pakistanesos. Els bars van tancar mitja hora abans i es veien bastant plens de gent de tot arreu, però sobretot de guiris, la nova constant anual. No hi ha mes on no hi siguin i el seu exèrcit avança imparable per qualsevol racó barceloní perquè els seus albergs estan instal·lats estratègicament per escampar la seva llavor amunt i avall.

El que en aquesta ocasió propícia una allau d'anglosaxons està al costat del mític bar Canigó. Quan baixa les persianes la festa es trasllada a la plaça i els de BCNeta arriben com a avantsala del desallotjament que completen els policies. És la història de cada lluna des de fa anys, res de nou sota el sol, però ara em fixo en aquesta majoria estrangera que seu a terra mentre els catalans intueixen la imminència de les llums blaves i abandonen els bancs mentre oculten les llaunes en bosses i butxaques. La ruta de fugida condueix a plaça Joanic, entre altres coses perquè és l'única del barri que es va salvar de ser dura com les altres, uniformitzades per Bohigas en el seu afany d'una monocromia que molt té a veure amb el pensament únic, visible també en l'urbanisme contemporani.

La llum del barri de Gràcia és pobre, com la de tota la ciutat, on faltaria una mica més de potència. A l'Eixample els edificis no es veuen i els arbres fan que els passos siguin mig a les fosques, cosa que no passa a Gràcia perquè els carrerons fins i tot s'assemblen als d'un poble. Això transforma la il·luminació en narcòtica, excepte a Joanic, on la sorra vol que la plaça sigui com un teatre amb focus centrals. Em situo i percebo pocs cotxes que pugen Pi i Margall amunt. Són dos quarts de tres de la matinada. Tinc el divendres lliure i podré descansar, però abans de recollir els estris miro al fons la casa de 1881 amb esgrafiats que representen a Cristobal Colón, Hernán Cortés i els pintors Ribera i Murillo. Intento veure'ls bé des d'aquesta curta llunyania. La façana està tan mal restaurada, cosa que xoca quan no paro de topar-me amb la campanya que parla de rehabilitar interiors d'edificis, que resulta quimèric contemplar aquestes joies d'art popular, menyspreades perquè no hi ha veritable interès en enfilar una política que permeti als barris enaltir el seu meravellós patrimoni.

La invisibilitat de la façana potser es correspongui amb la de la pròpia ciutat, envoltada per una nítida boira que cega a molts dels seus habitants, sobretot als que disposen de moneders plens de bitllets. En el meu cas particular la història, que continuarà, acaba amb la meva arribada a casa, on desapareix la pudor. A Twitter diuen que la plaça Catalunya demana eleccions anticipades. Molt han trigat a adonar-se del sainet, una altra cosa que de ser un fet aïllat ha passat a estendre els seus tentacles fins propiciar una atmosfera insuportable, una mica xocant quan en aquests passejos que he descrit no he escoltat ni una sola paraula del mal anomenat poble, m'agrada més ciutadania i ho crec molt més d'acord amb una idea democràtica de les persones, amb relació al tema que monopolitza els mitjans de comunicació. Per què serà? En la nostra era el més important és dictaminar l'origen del contagi.