Hi ha una Barcelona oculta als ulls dels seus propis ciutadans, massa acostumats a una sèrie de trajectes que configuren la seva rutina. El barceloní és un ésser mandrós que considera llunyanes zones que amb el transport públic estan al seu abast. Per als veïns del Baix Guinardó és una sort que el seu barri sigui un gran desconegut, però enmig d'aquesta ignorància alguns punts indiquen que aquesta realitat és a prop de desaparèixer.
La passada primavera l'Hospital de Sant Pau es va omplir de persones desitjoses d'aprofitar la visita gratuïta de les seves instal·lacions modernistes. La restauració d'aquest important llegat actuarà en el futur com una altra acumulació més de turistes que enllaçaran la Sagrada Família amb l'obra mestra de Domènech i Montaner. L'avinguda Gaudí ho permet, així que no hem de sorprendre'ns en excés. Més increïble seria que la massa de visitants anònims es molestés a ascendir el carrer Cartagena, accedir a Mare de Déu de Montserrat i contemplar el Mas Ravetllat, encara ocult entre una espessa mala herba que li confereix un camuflatge destinat a ser un espai públic que insufla vida a un punt gris entre trànsit, brutícia de les façanes i el desdeny col·lectiu, normal fins a cert punt si seguim la ruta i mirem amb cara llarga l'estranya plaça de la Font Castellana, horrible i precària per a la circulació de vehicles.
Si anéssim una mica més avall arribaríem a Camèlies, recordaríem a Mercè Rodoreda i fins podríem alucinar amb la Casa Josep Barnolas, edifici modernista de 1916 amb un gos i un mico al seu portal, ocults perquè ningú, i gairebé és una benedicció que per desgràcia trenco, s'ha preocupat en donar importància a l'exuberant modèstia de moltes construccions fora del circuit que omple de diners les arques comtals.
Però no ens desviem. Vull arribar a la plaça Sanllehy. Alguna vegada hi passo quan m'encamino a Delícies del Carmel. És l'inici d'una horrible pujada que per als estrangers és la porta d'accés del Parc Güell. Abans, per a qualsevol barceloní, era un enclavament peculiar al costat de la desapareguda Clínica Quirón. Ara, com sempre, és una espècie de frontera entre Can Baró, Gràcia, el Baix Guinardó i el barri de la Salut, ja molt apartat d'aquest esplendor de torretes que tan bé va reflectir Marsé en algunes de les seves novel·les com La oscura historia de la prima Montse.
El trasllat de l'hospital a les altures va suposar una petita mort gens orgàsmica que es va completar amb la creació del búnquer cuirassat de la plaça que homenatja el que va ser alcalde de Barcelona entre 1906 i 1908 L'actual ha decidit accelerar la reforma de la plaça, reivindicada com quelcom més que necessari per a un grup de veïns que, entre altres coses, reclamen eliminar el mur de la vergonya ple de pintades, recuperar l'ús públic de la plaça i buscar trajectes alternatius per a la miríada d'autobusos que cada dia passen al seu camí cap Eldorado modernista del cim, del qual ja parlarem en un altre article dedicat a com el tiquet de pagament no és tant eficient com hauria de ser-ho.
Hom veu la plaça Sanllehy i sent pena. La resolució municipal fa olor a eleccions i a una legislatura on les places, qui ho diria, tenen una importància cabdal en la política urbanística del senyor Trias. Ho vam veure amb les futures, i lucratives, del Paral·lel i ho observem des d'una altra perspectiva amb el projecte de les Glòries, herència socialista que pretén ser la nena bonica del govern convergent entre Encants, centres comercials, el Disseny HUB i l'eliminació del scalextric que els cartells anomenen, molt a l'estil Ferran Adrià, deconstrucció.
Les altres places que han patit reformes dignes d'elogi són les illes interiors de l'Eixample, on fins i tot s'ha volgut quedar bé amb la comunitat femenina perquè la majoria tenen noms femenins perquè el nomenclàtor s'acosti a la paritat. Aquestes noves parcel·les de convivència compleixen un somni conservador on és fàcil localitzar una infinitat de famílies que les aprofiten des de la seva concepció inofensiva simbolitzada per una entrada central que elimina el concepte d'àgora amb els seus quatre ingressos, iguals als punts cardinals de llocs com la plaça del Sol o la plaça Catalunya on sí que es compleix, excepte quan es tapona qualsevol activitat amb pistes de patinatge, la idea de plaça com espai de comunicació humana, una cosa cada vegada més complicada entre cartells de prohibit jugar a pilota i altres indicacions que converteixen allò urbà en un territori mig privatitzat regit per normes que freguen el surrealista.
Això és palpable al Raval, on sí que hi ha espais per practicar esport a la presó, com si BCN volgués ser Nova York. Els nois no protesten, però veure'ls tancats és una trista visió, sobretot, com passa amb qui escriu, si de petit has donat puntades a una pilota a l'Hospital de Sant Pau. Civisme al metro, si us plau.
El meu gran dubte sobre la plaça Sanllehy és com serà el seu nou disseny ara que s'han aturat les obres de la línia 9, aquesta quilomètrica extensió subterrània que ha costat molts més diners dels inicialment previstos, cosa que en els temps actuals sona a molt sospitós. La pobra plaça era de sorra i temo que ara la converteixin en aquesta massa dura que uniformitza tota la ciutat, on és molt difícil trobar-ne alguna desproveïda d'aquest asfalt que va impulsar Oriol Bohigas, a qui se li reconeixen encerts i també molts defectes, ja que no em resulta agradable trepitjar sempre el mateix sòl perquè uniformitza Barcelona des de la falsedat atès que cada barri és un microcosmos independent. Només cal veure fotos antigues per adonar-se del despropòsit. La plaça Nova de la Catedral queda bé, es crea un efecte al de Chirico, i el mateix esdevé amb la del MACBA. La Barcelona metafísica d'aquests dos detalls contrasta amb l'esclavitud de la duresa a Gràcia, on només se salva la plaça Joanic, excepció marcada per una sèrie de condicionants típics i tòpics d'allò contemporani: Parc infantil, pàrquing per a adults, bancs proclius a la incomunicació, menys notoris que en altres parts de l'entramat, i uns quants arbres per arreglar bé l'expedient, perque el verd fa Bonic i som sostenibles. No sé què dirà la casa amb esgrafiats de la cantonada amb Ramón i Cajal, una preciositat de 1880 que s'ensorra perquè compta més lluir modernitat de marca que preservar el patrimoni popular.
Abans he oblidat comentar que moltes de les illes interiors de l'Eixample es tanquen a la nit, una altra prova més de la voluntat privatitzadora, present també a la plaça de les Dones del 36 del barri de Gràcia,, inaugurada durant l'estiu de 2009 amb molta polèmica entre els seus barrots, l'horari que desentona amb l'esperit local i promocions ideades per gentrificar-la mentre molts residents han d'abandonar el seu lloc d'origen per manca de mitjans. Passejar-hi és una cosa desolador per la diferència del seu disseny, l'abundància de cartells de es lloga en locals i domicilis i una profunda desafecció d'un lloc desangelat que fins fa poc s'omplia d'enormes forats perquè el seu sistema de clavegueram no evacuava bé les aigües. Un nyap, sí, com tantes altres entre les quals figuren la reforma de la Diagonal, al final resultarà que Hereu era un demòcrata dels bons i sensates les seves propostes per a aquesta artèria, i gastar-se diners a Rambla Catalunya quan sempre ha estat esplèndida, no com la pobra plaça del Poble Romaní, privada d'ús des de fa més d'un lustre en estar plena de barracons escolars que esperen esfumar-se per desenvolupar les seves activitats a la reclamada Escola de l'Univers, amb un forat al carrer Bailén després de múltiples peticions, finalment ateses.
El procés de recuperació de llocs necessaris per al ciutadà és més dificultós que la construcció del Coliseu de Roma. Es van trigar vuit anys, molts menys que en acabar la plaça Lesseps, on potser encara figuri aquesta massa horitzontal similar a una escultura del segle XXI. Segueixi o no aquí està clar que el ciutadà ha d'esperar la convocatòria de comicis per resoldre problemes essencials mentre se li priva de conèixer bé el lloc on resideix i li lleven fòrums de reunió naturals, útils per a legislar restriccions i guanyar diners entre murmuris. Aquí n'hem catalogat uns pocs, deixant molts al tinter. Ja veuran com d'aquí a uns mesos sorgeixen nous. La roda mai deixa de girar.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
