El passat dimecres vaig quedar amb un amic per a veure el futbol. Baixàrem des del metro d’Alfons X i, de mica en mica, ens anàrem endinsant al barri de Gràcia de Barcelona. Ho férem des de Pi i Margall, ficant-nos per un carrer que mai m’havia dit res, entre altres motius perquè es troba a una espècie de llimb geogràfic entre l’avinguda dedicada al president de la Primera República i l’antiga vila de tradició menestral.
En realitat es tracta del tram final del carrer de Sant Lluís, que fins aquell dia sempre havia emmarcat al tram comprés entre Escorial i Torrijos. En aquest breu tros conclusiu es troba el número 84, una casa amb balcó sense res destacable. Com abans de veure-la discutíem sobre els canvis arquitectònics a la zona ens aturàrem a observar-la, fixant-nos a una placa situada just a sobre la porta amb la següent inscripció: Ministerio de trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935.
La placa és republicana. Passaren les hores, el Barça caigué eliminat i en algun moment ens tornà el record del que havíem vist. Com és que Franco no la va treure si va fer tàbula rasa amb tot el passat contrari a les seves idees? Seria una espècie d’excepció per una badada? Quan vaig despertar em vaig posar a la feina. Vaig cercar sobre la llei d’atur i començaren a encaixar les peces. Durant el bienni negre hi hagué pocs ministres que pogueren realitzar un esforç digne. Un d’ells fou Federico Salmón, Cedista que ocupà la cartera de treball, sanitat i previsió social, en dos períodes, entre maig i desembre de 1935, quan es dissolgueren les corts abans de les eleccions que donaren la victòria al Front Popular.
Al juny de 1935 promulgà la 'Ley de previsión contra el paro', que potenciava la inversió pública mentre impulsava la construcció d'habitatges econòmics per intentar acabar amb l’atur. Volia afavorir la construcció de pisos de lloguer i concedir grans beneficis fiscals als privats i a les empreses que promoguessin nous immobles per a les classes mitjanes, el que propicià un renovament del llenguatge arquitectònic. Aquestes cases, repartides una mica per tot Barcelona i Madrid, donaren peu a l’estil Salmón, un racionalisme popular que, ja ho veurem més endavant, no s’ajustava només a aquesta concepció.
La ciutat comtal rebé un 2% de la quantitat destinada a l'aplicació de la llei. Segons un article dels professors Remesar i Ríos es presentaren 628 sol·licituds per a la construcció de habitatges per a les classes mitjanes. Havien d'incorporar una placa visible, la que vaig veure amb el meu amic, on s'expressés que sorgiren com a conseqüència de la iniciativa del ministeri de treball.
La mateixa investigació ja mencionada dedueix que s’edificaren 123 nous blocs, la gran majoria per damunt de la Diagonal, si bé podem trobar obres fruit de la Llei Salmón a la Barceloneta, l’avinguda Gaudí, a Ciutat Vella, al Paral·lel, al Guinardó i a molts altres barris.
Moltes d'aquestes cases responen a la voluntat d'ennoblir l'espai públic mitjançant l'estil predominant a l'època. A Catalunya el GATPAC, amb Josep María Sert al capdavant, ja havia ajudat a modernitzar els elements arquitectònics amb l'afegit d'un fort vessant social amb la casa BLOC i altres projectes com el dispensari Antituberculós. La importància d'aquestes innovacions fa que figurin als manuals, però no els habitatges nascuts arran de la legislació radical-cedista, que se seguiren construint fins a l'any 1939.
En molts casos recerquen una empremta racionalista, mentre en d’altres prossegueixen amb el Noucentisme imperant fins a la fi dels anys vint. D’altra banda tinc la sensació que, de manera absolutament lloable, moltes vegades els arquitectes adaptaven l’estil en funció del que ja existia a les zones habilitades, per això la casa del carrer Sant Lluís 84 sembla gracienca de tota la vida, sense res remarcable, integrada a la normalitat del seu domini.
Per a completar la recerca vaig entrar al cadastre municipal, comprovant que l’edifici es construí l’any 1936, dotant-se de cinc pisos, tres a la primera planta i dos a la segona, d’entre quaranta-dos i setanta-cinc metres quadrats.
Altres han detectat plaques Salmón al carrer major de Sarrià, als números 83 i 85. Són immobles molt més ostentosos. Resulta que el franquisme, potser perquè el govern que impulsà la llei era de dretes, decidí reivindicar aquest llegar. Ho féu Girón de Velasco, aleshores ministre de treball. Així doncs la placa té el dubtós honor de ser a l’uníson republicana i franquista.
Per aquest motiu les haurien de retirar dins del desmantellament de tot rastre feixista a la nostra ciutat. Em semblarà bé, perquè així es troba estipulat a la llei de Memòria Històrica, si bé des del meu punt de vista treure-les per a la seva conservació museística és quelcom amb llums i ombres. Tampoc passaria res si romanguessin al seu lloc, són informació al mateix carrer, testimonis d’una realitat que contempla l’indret on es troben perquè en formen part.
D’altra banda el descobriment em dugué al record de dues petites casetes a un passatge proper a la Sagrada Família. Al passatge Canadell, una mescla heterodoxa capaç de resumir el segle XX, les dues casetes daten de 1936. Així ho indiquen les seves façanes. El curiós d’aquests detalls, les meves estimades minúcies significants, és que justo abans de la guerra, malgrat l’impacte de la crisi econòmica mundial i la inestabilitat política, s’estaven donant passes de gegant a matèries essencials, i no importava si els que les activaven eren d’esquerres o dretes. Existia una ferma voluntat de resoldre problemes i tots els habitatges d’aquell instant trencat pels generals volaven envers la consecució d’un progrés pels menys afavorits, dignificats fins i tot amb l’estètica, respectats des d’una humanitat elemental que hem perdut pel camí.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
