En l’àmbit sanitari, hem assistit a un mes de juliol calent, molt més que en el pla estrictament meteorològic. Protestes pel tancament de llits hospitalaris i denuncies de sindicats, associacions d’usuaris i partits polítics (tots excepte CiU i ERC) pel que es considera un desmantellament de la sanitat pública, alhora que s’incrementa l’assignació de recursos als centres sanitaris privats amb ànim de lucre per mitjà de la derivació de pacients i la contractació d’activitat quirúrgica.
Davant d’aquestes acusacions, el conseller de Salut, Boi Ruiz, utilitza les seves habilitats discursives per negar els retrets i acomodar el que ell considera com la veritat: tots els centres en què s’atenen pacients amb cobertura pública formen part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT). Així dóna a entendre que sanitat pública i SISCAT són dos conceptes equivalents. A més, destaca que el decret de creació del SISCAT prové del govern tripartit i que ell només està desenvolupant allò que va decidir l’anterior govern.
L’hemeroteca, com sempre, ens treurà de dubtes. El traspàs de les competències sanitàries l’any 1981 va suposar la transformació de l’INSALUD en l’Institut Català de la Salut (ICS). Però ja aleshores es feia palès que les necessitats assistencials de la població catalana requerien més dispositius i sobretot una major proximitat territorial. D’aquesta manera va néixer la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) aprofitant la major part de centres de titularitat pública (ajuntaments, diputacions, consells comarcals...) o privada sense ànim de lucre (fundacions vinculades a l’Església o a caixes d’estalvi) amb els quals s’establien concerts per a la realització d'activitats assistencial.
Durant gairebé 30 anys, els hospitals de la XHUP i de l’ICS han ofert una assistència d’excel·lència i han conformat el nucli del model sanitari mixt específic i característic de Catalunya. És a dir, una xarxa sanitària amb centres íntegrament públics, ja siguin amb titularitat de la Generalitat (ICS) o amb la participació de diferents institucions públiques en els seus consells d’administració (XHUP). Aquest model, amb les seves virtuts i el seus defectes, constituïa la sanitat pública del país en què la participació d’hospitals amb titularitat privada i ànim de lucre era totalment marginal.
El 2010 però, quinze dies abans que Boi Ruiz accedís al càrrec de conseller, tot just quan s’estava produint el traspàs de poders, el govern sortint aprova la constitució del SISCAT. Inicialment, aquesta estructura havia de servir per unir en una sola xarxa els centres d’internament d’aguts de l’ICS i de la XHUP, els centres d’atenció primària, els sociosanitaris i les entitats de transport sanitari. Però el decret de creació del SISCAT introdueix un element que modifica les bases mateixes del model i redefineix el caràcter purament públic de la nova xarxa sanitària.
Un dels articles del decret específica que poden formar part del SISCAT els “centres de titularitat privada els serveis dels quals siguin necessaris per implementar les previsions del Pla de Salut de Catalunya i així ho sol·licitin”.
El 29 de desembre de 2010 Boi Ruiz accedeix al càrrec de conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya. Set mesos més tard, el juliol de 2011 el grup CAPIO (actualment IDC Salud), propietari de l’Hospital General de Catalunya, adquireix els Hospitals de l’antic Grup Aliança: Hospital del Sagrat Cor i Clínica del Vallès. El grup IDC és una multinacional amb ànim de lucre, propietat del fons de capital-risc CVC, amb seus a Londres i a Luxemburg. Tan sols un mes després de la compra (agost 2011), al bell mig de la primera onada de retallades als hospitals públics, es ressol la licitació d’un contracte de gestió de serveis d’atenció especialitzada de suport a la XHUP per 8 milions d’euros que s’adjudica a la Clínica del Vallès.
Ens situem ara al juliol de 2012. El Govern publica una ordre per la que s’actualitza el llistat de centres del SISCAT. En aquesta nova relació s’afegeixen l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. L’ordre duu la signatura de Boi Ruiz i suposa la integració de l’ànim de lucre, dit d’una altra manera, del benefici privat, al sistema sanitari públic.
“Tenim un sistema sanitari públic, hi insisteixo, per un decret de 2010, govern en què vostès eren. Per tant, si ara no creuen en el SISCAT, com és que hi creien quan estaven al Govern?”. És la resposta del conseller en seu parlamentària a la diputada d’ICV-EUiA, Marta Ribas, qui denunciava l’existència d’un “pla de reducció progressiva de la qualitat d’allò públic per afavorir allò privat”. Ruiz equipara conscientment sanitat pública i SISCAT per desactivar les acusacions de privatització, però obvia que en la seva definició inicial el SISCAT barrava l’accés a l’ànim de lucre, fins que va arribar ell i ho va redefinir.
El conseller ens té habituats als seus excessos verbals i en aquesta línia afirma “si tot el que no és ICS i està dins el SISCAT ho considerem privat, doncs tenim un problema de concepte sobre el model”. El problema sobre el model molt possiblement el té el mateix conseller des del moment que planifica un sistema que barreja ICS, hospitals concertats sense ànim de lucre i hospitals privats amb ànim de lucre.
Les definicions conceptuals semblen prou clares com també ho és que ha estat l’actual Departament de Salut, amb Boi Ruiz al capdavant, el que ha obert la porta a la derivació de pacients de la sanitat pública a la privada “perquè tots els centres formen part del SISCAT”. Potser allò que no és tan clar és que mentre els pressupostos sanitaris es redueixen exercici rere exercici afectant la qualitat de l’assistència, augmenta l’activitat contractada amb recursos públics a empreses que es reserven un marge de benefici comercial. Establir convenis de col·laboració amb la sanitat privada quan els centres públics es troben al 100% d’activitat i no poden assumir la demanda assistencial sembla raonable, fer-ho quan s’està escanyant financerament i privant de recursos a la sanitat pública sembla deplorable.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
