Durant el darrer mes cada sacsejada del Procés m'animava a escriure, però arribava el moment i esperava. Potser perquè hi havia altres fronts més importants, des de l'hivern venut com una onada de fred, fins a l'estafa de la llum i l'escalada de tensió de Donald Trump, nefast com l'ús excessiu que a tot arreu es fa amb la seva figura de la reductio ad hitlerum.
Des del meu punt de vista la trilogia catalana de gener comença amb la visita a Brussel·les del Molt Honorable Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Afers Exteriors Raül Romeva. Els calés gastats en publicitat irrellevant a grans diaris europeus no es correspongueren amb la repercussió dels discursos en una sala plena de gom a gom entre amics i coneguts als qui s'uniren alguns diputats de les nacions històriques del Vell Món. Res sorprenent i molt de política espanyola. Ho explicà a 'Todo lo que era sólido' Antonio Muñoz Molina, referint-se a determinades activitats del govern central a Nova York. D'aquesta manera la mimesi entre els oponents es confirma sense necessitat de moure gaire l'arbre. La diferència és que mentre a Madrid organitzen aquests embolats per sistema a Catalunya els revestim de solemnitat i fins i tot inventem sabotatges delirants, la famosa recepció dels ambaixadors, per a realçar l'habitual victimisme, tan nociu i innecessari.
El segon capítol de la santa trinitat de gener foren els pressupostos. Després d'una més que previsible intriga, no es produí a les CUP un altre empat de frenopàtic i es donà via lliure a l'aprovació dels números de Junqueras perquè és més important el camí cap a la independència que tenir una agenda social justa en aquests temps de penúries. La dada és fonamental en permetre seguir les pautes del Procés i no aturar la cançoneta del “referèndum o referèndum”, que com a conseqüència dels darrers esdeveniments potser s'accelera i fins i tot se celebri aquest mes de maig. Si volen, podríem votar demà. La repetició del 9N és la constatació d'un fracàs i el triomf d'una fugida cap endavant que a mesura que avança es revesteix sempre més de matisos ridículs.
El parèntesi d'aquestes tres accions apareix a Barcelona, on el Consistori d'Ada Colau ha viscut el seu més gran. La impossibilitat de la unió dels grups opositors ha possibilitat l'aprovació dels pressupostos. La resta, de l’habitatge social fins al raonable PEUAT, s'ha ratificat mitjançant acords de geometria variable, quelcom que ha provocat queixes a certs sectors, opinió absurda perquè l'antiga CiU sempre havia aprovat mesures relatives al primer debat, i s'agraeix aquesta coherència municipal, i el mateix passa amb ERC i les CUP en relació al problema hoteler.
Un altre assumpte és veure si els comuns donaran suport a una consulta no vinculant o es decantaran per un acord amb l'Estat.
A vegades dóna la sensació que la Ciutat Comtal sigui un oasi calmat en mig d'un mar de bojos, que assolí la seva apoteosi amb les xerrades de Santi Vidal. Les revelacions de Cristian Segura, al que alguns han acusat de ser una espècie d'agent del CNI, mostraren la pocasolta d'unes proclames que de ser certes suposen una burla a tota la ciutadania, de fet ja ho són per com les pronunciava l'antic magistrat, de les dades fiscals al suport d'un país no europeu, de la formació en espionatge a les altres barbaritats que espetegà aquest personatge tan típic de la política de casa nostra. Abans aquestes les deien homes protegits molt fortament per l'entramat. Penso a Pich i Pon, el de la llum genital, que era president de la Cambra de la propietat urbana. Pertanyia al Partit Radical i era expert en prorrompre en foteses cada dos per tres sense que la seva carrera es veiés perjudicada. En el cas de Vidal la seva actuació és tenir l'enemic a casa, tota una fita.
Guillem Martínez opina que ens trobem a l'agonia de tota aquesta història, que més o menys es clourà durant la pròxima tardor. No sóc tan optimista. Coincideixo en veure que dins del serial encara inventaran alguna èpica més per a exaltar i allargar el tema. No hem de mirar gaire enllà, ja que amb tota probabilitat la tinguem aquest dilluns amb el judici a Artur Mas i una nova concentració gloriosa per la qual, a hores d'ara, ja han confirmat la seva presència més de quinze mil assistents sense necessitat de crear una cita a Facebook. El més greu de tot és que el mateix govern incita a què els treballadors faltin a la feina per a donar el seu suport, quelcom molt democràtic, no en tinguin cap mena de dubte. Tinc molta curiositat i preocupació per veure com jutjaran els que vindran tot aquest període. La infinitat de dies històrics s'esvairà. La qüestió és veure que queda i quin serà el trauma futur de tants despropòsits.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
