El verd i el Zara

Ja fa uns dies que donava voltes a la setmana barcelonina. Escriure sobre la influencia d’Ada Colau a nivell europeu no aportaria res de nou. La referencialitat de l’alcaldessa serveix per a callar boques dels seus nombrosos detractors, però el que de veritat importa és la ciutat i els seus plans de futur, que aquesta setmana han connectat amb Madrid mitjançant la peatonalització provisional de la Gran Via.

En aquest sentit la mesura té un punt d’utilitat més que evident i un altre d’espectacularitat. Carmena amb la Gran Via, creada gairebé al uníson amb la nostra Laietana, aposta molt fort i actua des d’una radicalitat que, per alguns, Esperanza Aguirre al capdavant, no té ni cap ni peus, com si a la capital d’Espanya el centre només tingués aquesta arteria.

Descongestionar-lo i eliminar de mica en mica la pol·lució sempre serà un èxit. De mica en mica. A Barcelona s’ha plantejat la possibilitat de pacificar un de cada tres carrers de l’Eixample a partir d’un eix que recorda la trajectòria dels nous autobusos. En vertical alguns dels candidats a la tranquil·litat serien Llança, Rocafort, Borrell, Casanova i Enric Granados, mentre a la vessant horitzontal els afortunats que es convertirien en zones verdes i estalviarien parcs serien Londres, Rosselló, l’avinguda Roma i Consell de Cent.

A un informatiu del dissabte es mencionava la ferma decisió, que ignorava fins aquell moment, de peatonalitzar el carrer Girona. Quan ho he escoltat la meva ment ha començat a cavil·lar possibilitats que s’harmonitzen des de diverses perspectives. La primera impressió ha sigut que es podria generar una espècie d’eix vertical d’avingudes emblemàtiques per afavorir al vianant i alliberar el centre de tanta contaminació, un eix que des de la reina anomenada rambla Catalunya continuaria cap a Girona i tindria una certa culminació, malgrat el trànsit, al sector de passeig de Sant Joan que va del monument a Verdaguer fins a la plaça Tetuán, amb calçades laterals suficientment amples; si ens fixem amb atenció la seva part superior i també la inferior ja compleixen la funció de ser còmodes per a caminar sense excessiu soroll motoritzat. 

L’altra opció encaixa més amb el pla d’un de cada tres carrers i serviria, a més a més de treure els mals fums, per a reivindicar un altre Modernisme i musealitzar l’exterior per a respirar una mica del parc temàtic de la sagrada trilogia modernista de Gaudí, Puig i Domènech.

Un bon exemple seria el carrer Girona, perfecte en aquest sentit, doncs és ple de cases significatives que la majoria ignora per culpa de l’escassa senyalització monumental barcelonina i el menyspreu als mal anomenats arquitectes secundaris. Al número 86, ben a prop de la Gran Via, sobresurt l’estreta façana de la casa Pomar de Joan Rubió i Bellver, semblat a la seva coronació a un temple gòtic i ben curiosa a la base esglaonada de la seva tribuna. Un xic més amunt el visitant podria admirar sense por als cotxes la casa Lamadrid de Domènech i Montaner, senzilla amb l’encant de la seva riquesa ornamental i una verticalitat progressiva que combina a la primera planta balcons de pedra amb motius florals i a la resta l’ús del ferro forjat característic del període.

Des d’aquest immoble, ubicat al número 113, podem retrocedir per a fer una mica de cas a granges, des de la supervivent Vendrell al Forn Sarret del costat del metro, un bon punt per a accedir a l’edifici on es produí el tiroteig que desencadenà l’execució de Salvador Puig Antich, si bé una altra possibilitat és continuar cap amunt i remarcar al 122 la casa Granell, anòmala perquè es destinà als obrers i és de factura humil, sense balcons al·lucinants que no eviten trobar elements destacats com la porta sinuosa o els seus esgrafiats, molt menys luxosos que el conjunt de la Farmàcia Puigoriol a la cantonada amb Mallorca, bona mostra de la feina en equip del Modernisme i digne de valorar-se com mereix pel seu interior i els seus cristalls bisellats amb pedres incrustades de la façana.

El que val pel carrer Girona hauria de servir per a altres enclaus i resultaria ben pràctic per a lluitar contra el parc temàtic que mai se’n va, quelcom corroborat per la recent obertura d’un altre Zara a l’antiga seu del BBVA, un edifici que al meu imaginari era la casella inaugural pels jugadors d’escacs de plaça Catalunya. Amancio Ortega el comprà l’any 2013 per una xifra propera als vuitanta milions d’euros per a ampliar els seus dominis que ja inclouen tendes a Portal de l’àngel, el mastodont de passeig de Gràcia i un altre establiment de la franquícia a Rambla Catalunya per a consolidar la tàctica del comprar per poc i per caprici per a caure a la trampa de sentir-nos menys culpables amb els drapets a la bossa.

Més enllà dels negocis del milionari gallec, un geni de l’estratègia espacial, la futura peatonalització hauria de considerar amb molta atenció apreciar la cultura i el rebuig a propiciar noves zones comercials i de terrasses. Una mesura poc comentada, sembla que hagin passat mil anys, de l’actual Consistori fou acabar amb la permuta que hagués fet de la torre Deutsche Bank un gratacels encara més alt per a consolidar un circuit d’hotels de luxe que anés de la Diagonal al Born. Aquesta maniobra també aturà el pla d’allargar el passeig de Gràcia i el seu deliri de compres inassequibles pel barceloní fins a Gran de Gràcia.

Si s’aposta per la peatonalització hem d’anar més enllà d'allò ecològic i aprofitar el nostre increïble patrimoni per a trencar tòpics i eixamplar, mai més ben dit, el seu ventall de noms, obres i prodigis. Una ciutat que limita la seva Historia a unes poques referències es prostitueix per trenta monedes de plata quan és bastant més senzill aturar-nos un moment, observar la totalitat del que disposem i matar dos ocells d’un tret a través de l’apreci de l’ocult però visible i la cancel·lació de la pol·lució, la mateixa que no ha de penetrar a la roba, doncs si volem varietat fóra ben trist que caiguérem, ja ho hem fet, vestint-nos tots igual per culpa del comunisme capitalista, trista paradoxa de la Història.