De segur que quan més informació es té sobre el que passa a la ciutat, més es veu el cas Can Vies com un exemple del conflicte que hi ha a Barcelona, sobre quina ciutat estem fent i quina ciutat volem. Els fets que precedeixen el desatllojament del passat dilluns 26 de maig, l’endemà de les eleccions europees, són importants i ens ajuden a entendre el que molts podrien considerar com una reacció desproporcionada dels implicats i de la gent del barri i de la ciutat que els dóna suport, davant d’un dels molts casos que en els darrers anys han acabat amb desatllojament de cases ocupades a Barcelona.
Crec que el debat de fons està situat en coordenades més amplies. Se centra en la creixent tensió que es produeix entre una forma de governar i administrar la ciutat que té arrels bàsicament representatives, tecnocràtiques i jeràrquiques, i una emergent exigència de compartir decisions, de respectar l’autonomia de la iniciativa social i de valorar el que és public no només pel fet que la propietat i la gestió siguin institucionals, sinò pel fet que existeixi una implicació col·lectiva en les formes de decidir i de fer. Les institucions representatives basen la seva funció en la capacitat de ser els intermediaris entre la voluntat general, expressada a les urnes, i la capacitat de proveïr serveis front a les necessitats socials. En la mesura que es discuteix cada cop més la capacitat de representar la voluntat general per part de moltes de les institucions actuals, i que la capacitat de provisió s’ha fet més minsa, les condicions de crisi es donen i s’expressen de moltes maneres. Per altra banda, i de manera més concreta, a Barcelona es van donant fenòmens creixents de pèrdua de control de les autoritats municipals en front a iniciatives econòmiques que imposen condicions, s’apropien d’espais i serveis i condicionen significativament el funcionament de la ciutat. D’alguna manera la ciutat sembla allunyar-se del control dels seus ciutadans i de les institucions que en reclamen la seva representació. El debat és, doncs, sobre qui representa millor el que és públic, el que és comú.
Un exemple molt concret d’això, i que està directament relacionat amb temes com Can Batlló, Flor de Maig, els espais de Can Fabra i l’Ateneu Harmonia, les reivindicacions de la Plataforma de Gestió Ciutadana (que representa més de 30 entitats, com l’Ateneu de 9 Barris, Secretariat de Sants i moltes altres...), i també Can Vies, és qui ha de gestionar i decidir què es fa en espais públics cedits per l’Ajuntament voluntàriament o després d’un procés d’ocupació i reivindicació. La lògica tradicional és que l’ajuntament cedeix la gestió dels centres socials i cívics a empreses que organitzen activitats i cobren un tant per la seva feina. Una altra via, aquesta més feta a empentes i reculades i sense gaire entusiasme per l’ajuntament (no només el d’ara, també d’abans), ha estat l'anomenada gestió ciutadana, que implica que són les mateixes entitats les que gestionen els espais, contracten gent, i impulsen accions, comptant amb subvencions de l’Ajuntament que cobreixen una part de les despeses. Finalment, existeixen espais autogestionats, on l’Ajuntament no condiciona les activitats, on són els mateixos ocupants els que decideixen com s’organitzen, on les intervencions institucionals es fan complementariament, però sense convenis ni acords formalitzats. Les fronteres no sempre estàn clares, però amb aquestes diferents lògiques es va funcionant. Evidentment, quan menys intervenció municipal, més neguit per part dels que manen ja que la seva funció de control i de govern està en entredit. Es desintermediatitza l’acció veïnal i la situació és més inestable, però també més activa, més propicia a la implicació de la gent ne el govern del que és de tots.
Crec que més enllà dels fets de Can Vies, i més enllà de la violència que ho complica i, al mateix temps, ho simplifica tot, hi ha aquestes corrents de debat i de diferents mirades sobre que vol dir la ciutat, cap on circula, qui la dirigeix i què hi podem fer entre tots per recuperar-la. Directament.
