La CUP, de “hackers de l'impossible” a clau de govern
Segons tots els sondejos la CUP serà necessària per garantir una majoria independentista al Parlament. O el que és el mateix, en molt poques enquestes Junts pel Sí aconsegueix 68 o més escons per atrapar desitjada majoria absoluta. Això situa a l'esquerra independentista, que fins l'any 2012 no havia trepitjat la seu parlamentària, davant el repte més determinant de la seva història recent. No només tindran la clau per investir un president o un altre, sinó que a més seran decisius per donar el primer pas cap a la creació d'una República Catalana.
La CUP insisteix aquests dies de final de campanya que per a ells el debat sobre el president no és prioritari. Com sí que ho és, en canvi, el contingut del govern sortint de les urnes. No obstant això, a ningú se li escapa la incomoditat que genera que es reediti la presidència d'Artur Mas, ja sigui per activa o per passiva. Una possibilitat que han negat categòricament, tot i que sense tancar la porta sempre i quan s'assumeixin alguns dels seus postulats: “No serem els ‘palmeros’ de Mas, però tampoc hem vingut a obstaculitzar un projecte popular i col·lectiu”, deia el cap de llista Antonio Baños en una entrevista a aquest mitjà.
Però com ha arribat un partit desconegut per molts a tenir avui la clau del govern de Catalunya? “Anem a poc a poc perquè anem lluny”, solen dir entre els seus militants. I és que la història de la CUP ve de lluny i de prop alhora. De lluny perquè els seus fonaments beuen del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), que va néixer el 1968 amb la independència i el socialisme com a objectius irrenunciables. Però també de prop. I és que no ha estat fins la seva entrada al Parlament quan la seva presència ha trencat les costures del municipalisme per presentar-se al gran electorat.
El bateig de la CUP “a Matrix”
A més d'un diputat se li van posar els ulls com plats quan David Fernández va intervenir en el debat d'investidura el dia 21 de desembre de 2012. “Som hackers de l'impossible”, anunciava l'ara exdiputat, que va segellar una intervenció molt recordada -elogiada , fins i tot, per Duran i Lleida- i que situava a l'agenda conceptes fins llavors poc abordats en seu parlamentària. “Desobediència, anticapitalisme o cooperativisme” van ressonar al Parlament en un dia que marcaria un abans i un després en la història recent de l'esquerra independentista.
Abans d'aquest data, la CUP partia d'un projecte municipalista que, fins al moment, li havia permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars. Per a la CUP el repte parlamentari només tenia sentit i estava justificat si no era a costa de perdre la seva essència. “No representem a ningú, en tot cas hi ha lluites que ens representen”, explicava Fernández en una entrevista. Una alternativa rupturista i sense renúncies apareixia per quedar-se després d'anys d'absentisme al Parlament, però no sense debat previ.
Al març de 2012, l'assemblea de Reus reflectia un empat tècnic entre els militants que volien donar el salt al Parlament i els que no. Un debat que sempre va estar latent i que només l'exclusivitat del moment polític, social i econòmic canviaria mesos més tard. El 13 d'octubre posterior, a Molins de Rei, el salt de l'esquerra independentista a la màxima institució catalana va comptar amb el 80% de la seva militància a favor.
Un capítol paradigmàtic va tenir lloc a les portes del 9N, quan la CUP va ser l'únic partit en donar suport a Mas en el seu canvi de plans per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Un suport contra pronòstic que va quedar plasmat, uns dies després, en la polèmica foto de l'abraçada entre David Fernàndez i el líder de CDC. Va ser un escenari amb alguns punts en comú amb el qual es pot donar després de les eleccions de diumenge. “Com diuen a Amèrica Llatina, per veure el sol cal trepitjar el fang, la política és caníbal i això és Matrix”, deia Fernández en una entrevista a Salvados, per justificar les possibles contradiccions que suposava el suport de l'esquerra independentista al nacionalisme convervador. “Gràcies a l'Estat espanyol pobles diferents, com que representa la CUP o el de CiU, ens hem posat d'acord”.
La CUP aconsegueix la maduresa en les municipals
Des de llavors la presència de la CUP ha crescut exponencialment. Dels tres diputats que van entrar el 2012; el proper 27-S podria haver fins a 9, segons els sondejos. Si l'esquerra independentista va aconseguir en les anteriors autonòmiques 126.435 vots (3,47%), la seva posterior consolidació va arribar a les municipals de maig -amb 221.577 vots (7,14%). Les xifres parlen per si soles: 372 regidors -quatre vegades els que tenien- i alcaldies com la de Badalona, on avui tanquen la campanya. “Ja no només ens vota la Catalunya catalana”, subratlla Baños, en al·lusió a les 70.000 persones de l'àrea metropolitana que van donar suport a la CUP el 24-M.
Imatges de Fernández ensenyant una sabata al “gàngster” Rodrigo Rato, els interrogatoris als exdirectius de Caixa Penedès –“¿coneixen la màfia? Doncs mirin-se al mirall”- o la compareixença de Jordi Pujol –“Vostè és un lladre!”-; són ja part de la memòria col·lectiva. Actuacions puntuals que han anat acompanyades d'una acció parlamentària –en paraules de la CUP, “a Matrix”— en constant contacte amb les bases i els moviments socials d'arrel alternativa.
Passats tres anys pràcticament totes les forces polítiques reconeixen, en públic o en privat, que la irrupció de la CUP ha mogut cap a l'esquerra el Parlament. Una càmera on l'extrem esquerre estava flanquejat per ICV-EUiA, que després del seu pas pel Govern Tripartit es va diluir com a opció de més radicalitat democràtica. Un desgast que van patir amb més intensitat PSC i ERC. Avui, aquest pas penalitzador pel govern, serveix de mirall a la CUP. Després d'anys de papers secundaris en les institucions, l'esquerra independentista afronta el seu major repte, amb el risc de caure en contradiccions.
