CiU i PP, més que socis a Barcelona
El distanciament entre CiU i PP arran del procés sobiranista no ha tingut traducció en el món local. Com a mínim, a Barcelona. Més aviat al contrari. L’Ajuntament de la capital catalana liderat per Xavier Trias ha trobat en la formació d’Alberto Fernández Díaz el soci ideal per tirar endavant el seu model de ciutat, sobretot en l’explotació de Barcelona com a reclam turístic, però també en matèria d’urbanisme, mobilitat, model comercial i social.
Enrere queden les paraules de Trias, ara fa quatre anys i en precampanya, assegurant que el seu model de ciutat poc tenia a veure amb el que proposava el PP. Era un altre temps, el mateix en què l’actual tinenta d’alcalde d’Empresa i Ocupació, Sònia Recasens, aleshores regidora adscrita a Sants-Montjuïc, feia trucades telefòniques als periodistes que insinuaven el més que possible pacte entre CiU i PP si era necessari per descavalcar el PSC de l’Ajuntament de Barcelona.
Al final, Trias en va tenir prou amb els 11 regidors per governar en solitari, tot i que en minoria, i articular una geometria variable amb matisos. I és que malgrat les enteses amb republicans i socialistes –que n’hi ha hagut i d’importants— el PP és a pocs mesos d’acabar el mandat, de llarg, el partit que ha modulat amb el seu suport el model de ciutat. No només pel nombre de pactes, sinó sobretot per la seva rellevància i traducció en el dia a dia de la ciutadania. A continuació, cinc dels acords més emblemàtics.
1. Barra lliure hotelera a Ciutat Vella
1. Barra lliure hotelera a Ciutat Vella Una de les decisions de mandat més recordades entre el teixit veïnal ha estat la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella, segellada amb el suport del PP. L’anterior equip municipal, amb Jordi Hereu al capdavant, havia reaccionat -tot i que tard, com admetia el mateix Ricard Gomà (ICV) en aquesta entrevista- i va aprovar, l'any 2010, un Pla d’Usos amb algunes limitacions però amb força bona acollida a la zona.
L'ànima d'aquell projecte va ser la regidora independent Itziar González, que va despertar l'oposició radical de l'empresariat, especialment del sector hoteler, que volia continuar explotant les oportunitats de Ciutat Vella. Un districte delicat, ja que representa el 6% de la superfície de Barcelona, mentre concentra el 40% de totes les places hoteleres-. González, farta de pressions i amenaces, va plegar.
El cas és que la modificació via CiU-PP deixava en paper mullat aquella soferta suspensió de llicències que evitava la proliferació de locals de restauració i l'oci i obria, de nou, la caixa dels trons: més hotels i discoteques. Una decisió que, en poc temps, ha sotmès a la zona a més pressió turística que mai, i que ha afectat a barris perifèrics, com el Poble-sec i Sant Antoni.
I és que, com sempre ha passat amb Ciutat Vella, tot el que hi passa supera les seves fronteres i té un efecte taca. A través del Pla Paral·lel, que busca la revalorarització d'una avinguda amb tentacles a Raval, Sant Antoni i Poble-sec -tres barris de tres districtes diferents- s'ha estès l'itinerari turístic i, en conseqüència, els locals que creixen al voltant d'aquest sector.
El cas de Ciutat Vella, però, amaga un aspecte menys visible, però especialment representatiu. Com ha estat el fet de posar al servei dels interessos privats una eina que hauria de ser estrictament útil per blindar els drets dels ciutadans i els usos públics de l'espai: els plans d'usos. El precedent de Ciutat Vella ha fet créixer entre el teixit veïnal i associatiu dels barris la sensació que la participació ciutadana, reflectida en aquest tipus de pla, quedava relegada a l'aparença, més que a la praxis propositiva.
2. El ‘pelotazo’ de La Maquinista
2. El ‘pelotazo’ de La MaquinistaEl model comercial de Trias dista molt del que, sobre el paper, s’esperava. De fet, el teixit comercial de proximitat ha alçat de veu en més d’una ocasió per les polítiques de gran format del consistori. Un cas força paradigmàtic és l'ampliació del Centre Comercial La Maquinista. L'aprovació a mitjans de mandat, i de nou amb el suport del PP, suposava la requalificació de 92.000 m² que hi ha davant del centre, en una macrooperació que repartia 47.000 m² per aixecar-hi cinc grans torres de 588 pisos; i 45.000 m² més per ampliar l’oferta comercial.
A canvi, Trias es comprometia incloure en el pla d’obres una escola que feia sis anys que funciona en barracons, la qual cosa va ser titllada per l'oposició de “xantatge”. Ràpidament el teixit veïnal de la zona, així com el comerç de proximitat, van reaccionar. Aixoplugats sota el paraigües de la plataforma No al Pelotazo de La Maquinista van criticar l'acord per ser una “galleda d'aigua freda” a les aspiracions del barri i inclús algunes associacions de comerciants, com la de Sant Andreu Nord, va desmentir el PP, que assegurava que comptava amb el seu suport.
Malgrat les mobilitzacions i el malestar al barri, el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va rebutjar una proposició presentada per ICV-EUiA que plantejava la convocatòria d’una consulta ciutadana a Sant Andreu per decidir sobre el projecte d’ampliació del centre comercial. Un cop més, CiU i PP s’unien per vetar el dret a decidir del veïnat. Un dels aspectes anecdòtics, però reveladors del cas, és que la contrapartida d'aquesta operació -un suposat impacte econòmic de 320 milions d'euros i la creació 1.200 llocs de treball- la va anunciar el mateix Alberto Fernández Díaz, enlloc de l'alcalde Trias, exercint de portaveu ‘de facto’ de l’Ajuntament. Una acció que es repetiria en el futur.
3. Privatització dels aparcaments públics o l’operació SABA
3. Privatització dels aparcaments públics o l’operació SABAEl paper del PP també ha estat clau per impulsar una altra gran operació —en aquest cas amb el suport d'UpB— com ha estat el de la concessió de la gestió d’aparcaments públics a Saba Aparcamientos, S.A., l’operador de referència en l’explotació d’aparcaments, amb una immensa cartera de places de pàrquing a Espanya, Andorra, Itàlia, Portugal, Xile i França.
En concret, l’acord va permetre la concessió de 15 aparcaments públics del centre de Barcelona durant 25 anys a una nova empresa mixta, Bamsa, participada al 40% pel mateix consistori i al 60% per Saba, la companyia que ja tenia la majoria dels pàrquings privats del centre urbà. Saba va pagar 232 milions a l’Ajuntament per aconseguir el 60%, 72 més dels que es demanava d'entrada en el procés de licitació.
PSC i ICV-EUiA van titllar la decisió “d’ideològica” i d’afavorir la “concentració i el monopoli”; i es van mostrar especialment durs amb el paper d’ERC. El partit del Govern i el PP van posar en valor la contrapartida social que suposava la licitació: pisos socials i equipaments. Uns recursos que, segons l’oposició i en base al superàvit de la ciutat, es podien projectar igualment sense necessitat de privatitzar els aparcaments municipals.
4. La Marina de Luxe del Port Vell
4. La Marina de Luxe del Port Vell
Aquest ha estat també el mandat que ha permès l’arribada de iots de luxe i de gran eslora al Port Vell, a tocar del popular barri de la Barceloneta. De nou, els vots de CiU i PP permetien tirar endavant el projecte, que va aixecar i que encara avui aixeca una forta oposició entre els veïns per la inexistent participació ciutadana i la privatització de l’espai públic que implicava la reforma, així com l’opacitat de les autoritats municipals en tota la gestió del projecte.
Inclús a mitjan de 2014, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) va obrir una investigació per estudiar la procedència dels diners invertits en la Marina de Luxe. Abans, a l'estiu de 2012, es va fundar la plataforma Defensem el Port Vell en què diverses organitzacions -com l’Associació de Veïns de l’Òstia, representants del teixit associatiu i gent del món professional i acadèmic- van fer un front comú en contra de la transformació del port. Al consistori, PSC, ICV-EUiA i UpB hi van votat en contra, mentre el regidor d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, assegurava tenir “la consciència molt tranquil·la”.
Des de les muntanyes del barri del Carmel, a l'altre extrem de la ciutat, s'hi poden veure avui vaixells de dimensions colossals, com l'Oasis of the Seas, un dels més grans del món; o el més gran de tots, el famós Eclypse, propietat del magnat rus Roman Abramovic, amb 170 metres d’eslora, dues piscines, discoteca i dos heliports a coberta. El contrasat encara es fa més notori si recordem que la majoria dels pisos de la Barceloneta, un dels barris més humils de la ciutat, estan per sota dels 30 metres quadrats. CiU i PP van tornar a votar junts el 'no' a la petició ciutadana d'obrir a referèndum aquest projecte.
5. Pla d’usos de Gràcia, paper mullat
5. Pla d’usos de Gràcia, paper mullat Un hotel de luxe ubicat al que fins ara era la torre Deutsche Bank serà el llaç del model de ciutat de Trias. Un cop més, el líder del PP a l'Ajuntament de Barcelona anunciava, ara fa un mes, un acord amb CiU per dur a terme aquesta operació que esvaïa qualsevol tipus de dubte sobre el futur de la torre i, alhora, provocava la indignació del veïnat, organitzat al voltant de la plataforma Gràcia cap a on vas?, en plena elaboració i redacció d'un pla d'usos per a la Vila de Gràcia.
Un pla d’usos que, precisament, vetllava per preservació de l’espai públic davant la proliferació de nous hotels, com els projectats a la Plaça del Sol o a la confluència de Travessera de Gràcia amb Torrent de l'Olla. “Ens preocupa que mentre el veïnat està treballant propostes per millorar la vida i l’espai públic del barri, ens haguem assabentat a través dels mitjans de la notícia, i no dins del marc que ofereix el procés participatiu”, explicava recentment un membre de la plataforma 'Gràcia cap a on vas?’ a aquest mitjà.
Per a tirar endavant el projecte caldrà una modificació urbanística que permetrà substituir la torre situada al passeig de Gràcia amb l'avinguda de la Diagonal per un edifici més alt i convertir-lo en un hotel de cinc estrelles. La modificació del Pla General Metropolità (PGM) permetrà ampliar en 4.775 m² de sostre residencial la torre Deutsche Bank, que passarà de 14.000 m² a gairebé 19.000 m².
Aquests són només cinc exemples representatius, però caldria afegir pactes igualment importants. Des de pressupostos i inversions; passant per les reformes emblemàtiques del mandat -passeig de Gràcia, Diagonal o Paral·lel- o l'ordenança de terrasses; fins acabar amb mesures fiscals, com les que han tingut un fort impacte en la promoció de l’ús del vehicle privat.
Sense obviar els acords que han impedit mesures de reducció de la desigualtat. Dues especialment. A finals de 2014, CiU i PP rebutgen dotar Barcelona d’un pla de rescat social per combatre les desigualtats, a proposta d'ICV-EUiA. I abans, el gener del mateix any, CiU i PP boqueixen la petició del PSC de la creació d'un nou pla de barris que tenia per objectiu combatre amb mesures concretes la pobresa i la desigualtat creixent en els barris de la ciutat.
Preguntat per aquesta qüestió, el tinent d’alcalde d’Habitat Urbà, Antoni Vives, va negar en una entrevista amb eldiario.es qualsevol tipus d’estratègia estable amb el PP i va justificar els pactes amb els populars en base a les negatives del PSC. Una mica més d’informació va donar la regidora Sònia Recasens a La Vanguardia, que va parlar de “sintonia personal”. Una sintonia que ha permès als representats de CiU oblidar el “boicot permanent” del PP al dret a decidir dels catalans, que en altres àmbits tan han condemnat.
Una de dos. O i CiU i PP han sabut aparcar les seves diferències siderals expressades en altres contextos o, simplement, Barcelona ha fet aflorar les mateixes similituds que durant dècades els va convertir en aliats.
