Ada Colau ignora la crisi de Podemos centrada en la construcció d'En Comú
La guerra interna que ha emergit entre els dos grans sectors de Podemos, 'pablistas' i 'errejonistas', amb epicentre al Consell Ciutadà Autonòmic de Madrid, arriba només com un eco des de l'exterior a Catalunya, domini d'Ada Colau i les seves confluències al mapa morat. En Comú, la més potent de les confluències, ha optat per desentendre's d'una batalla que consideren aliena i en la qual no tenen res a guanyar. “És un tema que a En comú Podem ni li va ni li ve i que, a més, sembla que es circumscriu a la Comunitat de Madrid”, comenten des del partit.
La proximitat dels comuns a Íñigo Errejón, mostrada en gestos com la invitació de figures com Rita Maestre a actes de campanya a Catalunya abans de les generals, no és suficient perquè des de Barcelona es faci cap tipus de gest de suport al número dos. La cúpula d'En Comú, sempre gelosa de la seva sobirania dins dels límits del territori català, considera que és moment de cuidar més que mai les formes perquè els seus actes no puguin ser considerats ingerències, en plena construcció del seu nou partit català.
L'explosió de les desavinences internes dins de Podemos vénen de lluny, però arriben quan En Comú està centrat en el procés de construcció del nou partit i amb els deures fets pel que fa a la pacificació de les forces que pretenen unir en la seva nova marca, principalment ICV , EUiA i Podem. ICV, considerada la formació amb més resistències a priori davant d'un projecte que podria engolir-lo, ha donat treva a la constant marca de perfil propi que va practicar fins al principi de l'estiu, per entrar ara en negociacions discretes amb la cúpula dels comuns. Mentrestant, la nova direcció de Podem Catalunya està totalment en la línia dels plans de Colau.
Fonts catalanes de Podemos assenyalen precisament a la divisió de la direcció estatal com un dels factors que més va ajudar al fet que, en el procés per elegir la cúpula del partit morat català, s'imposés la candidatura d'Albano-Dante Fachin. La del vencedor era la candidatura considerada més propera a Colau i més favorable a la construcció del que anomenen “nou subjecte polític català”. Com passa ara a la Comunitat de Madrid, també a les primàries de Podemos les diferències entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van aflorar, llançant cadascun una candidatura diferent, el primer la del senador Óscar Guardingo i el segon decantant-se per la diputada Jéssica Albiach.
Aquelles primàries de finals de juliol van demostrar que, almenys a Catalunya, estar al costat de Colau dóna una avantatga extraordinària davant les bases de Podemos. Amb la victòria de Fachin, la cúpula podemita va perdre el principal ariet que podia utilitzar per intentar modular la relació entre el nou espai i el partit morat català: la seva direcció catalana.
Però l'arribada de l'home més proper a Colau als comandaments de l'aparell de Podem no canvia l'esquema negociador tantes vegades posat en pràctica. Les converses per formar les diferents confluències, tant Barcelona En comú com les dues d'En comú Podem han anat duent-se a terme entre Barcelona i Madrid, i això no ha canviat en les relatives al nou partit. Des d'En Comú es mostren confiats que, independentment de la batalla madrilenya, tots els sectors de Podemos respecten el procés de confluència que s'està duent a terme a Catalunya.
Errejón forja poder en les confluències
Les primàries de Podem Catalunya donen moltes de les claus per entendre la trama de relacions entre els sectors de Podemos, En comú Podem i la mateixa marca catalana de Podem. Durant el procés de votació dels inscrits, un dels ànecs tàcits entre les candidatures és que les ingerències “externes” serien les menors possibles. El secretari d'organització de Podemos, Pablo Echenique, va voler evitar com sigui que el suport explícit d'algun dels líders donés avantatge a alguna de les candidatures, com va passar a Euskadi quan Errejón es va posicionar a favor de l'actual secretària general, Nagua Alba.
Aquest capítol il·lustra fins a quin punt Errejón compta amb una de les seves principals bases en el fet d'haver estat l'encarregat de “fer partit”, tant en l'aparell estatal com, principalment, en la seva relació amb les confluències. El número dos de la formació morada ha estat sempre l'interlocutor de l'aparell català, té una vella relació personal amb Domènech i és el dirigent madrileny que pot tenir la clau perquè Podemos accepti la fórmula proposada pels colauistas per a les noves sigles catalanes.
És precisament en aquest últim aspecte on En comú més necessitarà l'aliança estatal. Per problemes logístics, com l'extensió territorial del partit en municipis catalans on fins al moment no hi ha ni un sol activista que s'identifiqui orgànicament amb En Comú, però també polítics, com fer pinça perquè ICV s'avingui a cedir part del poder que encara conserva a favor del nou “subjecte polític”.
