L'opacitat en temps de l'oasi pujolista

A finals del 1997, arran d'un viatge de Jordi Pujol a Argentina, Xile i Uruguai, es va crear un cert enrenou perquè, en alguns moments del periple, a la comitiva presidencial s'hi havien sumat els seus fills Marta i Pere Pujol Ferrusola. La Generalitat va assegurar que tots dos estaven per la zona (Marta a Xile, Pere a l'Argentina) per motius diferents, i que havien volgut coincidir amb el seu pare, però assumint cadascú les seves despeses. Plovia sobre mullat, ja que en anteriors viatges ja s'havia dit que Marta Ferrusola havia aprofitat la seva presència en tant que primera dama per fer gestions comercials a favor d'Hidroplant.

En el cas de Pere Pujol Ferrusola, de qui mai va quedar clar si formava o no part d'una altra missió empresarial promoguda per l'Institut Català d'Energia, el mateix Jordi Pujol va animar els periodistes que l'acompanyaven a demanar les factures del seu fill per constatar que no havien anat a càrrec de l'erari públic. Com a mínim tres diaris (de Madrid, amb delegació a Catalunya) van recollir en les cròniques enviades des de Montevideo aquesta proposta del president. Ignoro si algun periodista li va prendre la paraula, però El Triangle ho va fer. Animat per la invitació, uns dies més tard va trucar als departaments d'Industria i de Presidència i a l'empresa Entorn per obtenir les factures, i tots tres se'l van treure de sobre de bones o no tan bones maneres. Els era ben igual que es referís (potser no ho havien llegit) al que havia manifestat el president, i per tant a la següent edició del setmanari només van poder explicar que el fill de Pujol no volia fer quedar bé el seu pare.

Es podria pensar que, davant la impertinència d'un periodista d'un mitjà minoritari, aquesta era l'actitud pertinent. En realitat, no contestar era la norma. No calia que la pregunta fos sobre un fill de Pujol, només que no els agradés. El famós i simpàtic avui no toca de Pujol elevat a estratègia comunicativa troncal. En el cas d'El Triangle (i suposo que algun altre mitjà), la consigna era atendre amb amabilitat i no facilitar cap informació. M'ho van comentar anys mes tard dos antics caps de premsa de dues conselleries diferents.

Pel que fa a l'oposició parlamentària, l'estratègia era semblant, amb la diferència que el Govern està obligat a contestar les preguntes que li formulen per escrit, o sigui que contestava sempre, però gairebé mai responia. En l'afer de la missió a Sud-amèrica, les preguntes dels diputats van permetre saber el cost total del viatge (23 milions de pessetes), però no el detall, o sigui que els interessats es van haver de conformar amb la paraula del conseller de Presidència, Xavier Trias (avui alcalde de Barcelona), de que la Generalitat no havia pagat ni l'estada ni els desplaçaments dels dos fills Pujol.

L'any 2002 també va estar esquitxat de diverses polèmiques al voltant dels fills Pujol. La més sonada (i tampoc gaire), el fet que la consultora Europraxis (participada per Josep Pujol Ferrusola) havia assessorat la multinacional Lear en el tancament de la seva planta de Cervera, la principal i pràcticament única indústria de la comarca de la Segarra, que la Generalitat se suposava que tractava d'evitar (el secretari general d'Indústria era Oriol Pujol Ferrusola); posteriorment se sabria que una filial d'Europraxis (Tourism&Leisure) havia fet diversos estudis pel departament d'Indústria, que els havia intentat mantenir amagats. Traduït: que l'Oriol li feia un regal al Josep al mateix temps que el Josep treballava per destruir el teixit productiu malgrat l'oposició (se suposa) de l'Oriol. També es va publicar que la consultora Entorn (la de Pere Pujol Ferrusola) havia realitzat diversos estudis d'impacte ambiental per les empreses públiques GISA i REGSA, els quals avalaven el que el Govern volia fer en contra dels moviments ecologistes. Entorn tindria també un paper protagonista en el disseny del mapa eòlic, però això en aquells moments no era encara de domini públic.

Tot plegat va suscitar la preceptiva bateria de preguntes parlamentàries dels partits de l'oposició. Bàsicament demanaven saber tots els contractes entre algun organisme de la Generalitat i les empreses esmentades, a més d'Indra (que havia comprat Europraxis). El Govern va trigar mig any a contestar, i quan ho va fer, per boca de Josep Maria Pelegrí (aleshores conseller de Governació, avui d'Agricultura), les respostes eren d'aquest estil: “Totes les adjudicacions es publiquen al DOGC” o “precisi a quina Indra es refereix perquè hi ha diverses empreses amb aquesta denominació”. Era com dir que les seves preguntes se les poden confitar si volen, perquè aquí altra feina tenim.

Davant d'això, l'oposició reaccionava indignada, però era una indignació que tenia molt poc ressó mediàtic. Per exemple, en el cas dels viatges, Joan Ridao (ERC) diria que les respostes de Presidència “confirmen la sensació d'abús i impunitat amb què s'actua” (gener 1998). Sobre les d'Europraxis, Josep Lluís López Bulla (ICV) afirmaria que “el Govern no respon a res, és una degradació de la vida parlamentària i una mostra més que la democràcia està malalta” (desembre 2002). Aquests eren els fonaments sobre els quals se sustentava l'oasi del tardopujolisme, aquell període que podríem situar a partir de 1993, quan CiU suma a la majoria absoluta a Catalunya la seva condició de soci clau del partit que governa a Madrid (primer PSOE i després PP). O una mica abans, amb la mort de Trias Fargas i la derrota de Roca, quan CDC queda limitat a una sola personalitat forta, escortada per una guàrdia de corps de cadells convergents, quinta de la que formen part Jordi Jr i Felip Puig, i a la que aviat s'uniria Oriol Pujol i els anomenats talibans. És un moment en què sembla que a Catalunya manarà CiU pels segles dels segles.

Més o menys en aquells primers anys noranta, el pujolisme havia engendrat l'expressió “oasi català”, com un autoelogi a la forma civilitzada d'entendre la rivalitat política a Catalunya, en contraposició a la mala educació i modals barroers de Madrid. Mentre aquí mantenim el fair play perquè som madurs i europeus, allà s'esbudellen entre ells perquè són primitius i de poble. El temps va anar deformant el significat de l'oasi fins a transformar-lo en sinònim d'opacitat, amiguisme, impunitat i endogàmia.

Es podrien posar molts més exemples de respostes evasives, incongruents, prepotents o totes tres coses juntes. Durant el tardopujolisme era impossible (per un periodista o per un diputat) saber de fonts oficials a quines empreses prestava diners l'Institut Català de Finances (hi havia la sospita que la gestió era tan partidista i poc professional com la de Banca Catalana); tampoc es podia saber quantes subscripcions tenia contractades el Govern i de quins diaris, o com es repartia el suculent pastís de la publicitat institucional, i només molt al final es van començar a publicar les subvencions directes als mitjans; una directora general que va facilitar a un diputat de l'oposició el llistat d'assessors del Govern, i les seves retribucions, amb l'escandalera que això va causar, va ser cessada poc després; i com hem vist era extremadament complicat tenir una visió panoràmica sobre els contractes d'un determinat òrgan administratiu. Això no vol dir que no es publiquessin informacions punyents verídiques i contrastades. Sempre hi ha hagut fonts no oficials amb el desig que suri la veritat.

En aquest context, és sensacional que una modesta publicació gratuïta local, amb un nom tan poc audaç com Cafeambllet, hagi aconseguit posar potes amunt tot l'entramat sanitari català, amb les seves menjadores, tripijocs, connivències i portes giratòries sòciovergents. Sobretot pel fet que el que va convertir aquesta revista amb vocació amable en un artefacte al servei de la subversió van ser les respostes evasives i incongruents del directiu d'un hospital semi-públic a unes inofensives preguntes plantejades de bona fe. A partir d'aquí, van començar a repreguntar, a buscar noves fonts, a documentar-se a fons..., i a mesura que conservaven intacte la seva capacitat d'indignar-se van ser capaços de comunicar el que anaven descobrint amb tota la potència de les xarxes socials. I segurament sense buscar-ho van trobar-se a tots els mandamassos de l'entramat sanitari català tremolant, que és el que no havia aconseguit cap periodista consagrat de mitjà reconsagrat. Ni aconseguit ni intentat, que és pitjor.

I aquest és el quid. L’opacitat va ser consentida, i això la va fer possible. No molestava als grans mitjans, públics i privats, que sempre van trobar altres temes més interessants per posar a la portada o comentar a la tertúlia que una polèmica sobre els fills del Molt Honorable o sobre el possible tracte de favor a un determinat grup empresarial. Aquestes coses eren pròpies dels que volen fer mal a Catalunya. El dia que els mitjans de Madrid obrien la seva crònica del viatge de Pujol amb el sarau dels fills, el diari més llegit a Catalunya titulava: “Pujol acaba su viaje al Cono Sur ‘abrumado’ por el trato recibido”. Només a les últimes línies de l’últim paràgraf treia el cap l’assumpte i amb un to positiu: “Respecto a la presencia de dos hijos (Marta y Pere) del matrimonio Pujol en distintas etapas del viaje, el president se mostró dispuesto a contestar en el Parlament a una pregunta de Esquerra, pese a que va dirigida al conseller de la Presidència, Xavier Trias”. Punt final.

És cert que en els darrers anys s'ha millorat, i com a mostra Transparència Internacional acaba de reconèixer Catalunya, Castella i Lleó i el País Basc com les comunitats més transparents (la pitjor puntuació se l’emporta Madrid, convé remarcar-ho). Sense sortir de casa i invertint un temps raonable, ara qualsevol ciutadà pot saber el que cobren els polítics, en salari fix i dietes, així com el patrimoni que declaren tenir els parlamentaris (espanyols i europeus) o la diferència de patrimoni que declara qualsevol alt funcionari abans i després d'exercir el càrrec (en el cas català). També és més fàcil accedir a les subvencions i les adjudicacions, així com els estudis i dictàmens que encarreguen els departaments.

Avui, els periodistes podem, si volem i ens deixen, exercir un marcatge més acurat sobre la gestió del diner públic, però per una veritable gestió transparent queda molt per fer. Al Butlletí Oficial del Parlament les respostes evasives són encara el pa de cada dia; els crèdits de l'ICF continuen sent confidencials en atenció al denominat secret bancari (com si el diner públic gaudís del mateix tracte que el privat); les subscripcions i el repartiment de la publicitat institucional són secrets molt ben guardats; les retribucions, adjudicacions i els estudis pagats per tot el maremàgnum de consorcis i entitats semi-públiques (com tota la xarxa hospitalària concertada) segueixen sent tan opacs com sempre; ignorem amb quins lobbies es reuneixen els consellers i diputats; i, per descomptat, pel que fa al finançament dels partits, principal focus de corrupció, les auditories del Tribunal de Cuentas segueixen sent del tot insuficients.