Set anys de l'esclat del cas Palau: Convergència i l'espoli de Millet segueixen sense judici

23 de juliol del 2009. Els Mossos d'Esquadra registren durant nou hores al Palau de la Música i surten amb 13 caixes plenes de documentació i material informàtic. Era el principi de la fi de l'ús i gaudi personal que Fèlix Millet i Jordi Montull havien exercit sobre el Palau de la Música. La instrucció del cas va concloure que del Palau de Millet també se n'hauria beneficiat Convergència. La institució cultural seria la tapadora a través de la qual s'haurien desviat cap al partit més de sis milions de Ferrovial a canvi d'adjudicacions d'obres públiques. Set anys després, el cas segueix a l'espera de judici. A més, sobrevolen sobre ell diverses incògnites sense resoldre: on són els diners saquejat? Quins càrrecs polítics de Convergència van ordenar la trama? Quina relació van tenir Millet i José María Aznar?

“Veurem el judici, com aviat el 2017”, afirma en conversa amb aquest diari Àlex Solà, l'advocat que representa a la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), l'acusació particular del cas. La instrucció judicial, que ha passat per quatre magistrats, porta acabada des del 2013. Rebutjats tots els recursos per arxivar el cas, cal que l'Audiència de Barcelona fixi dia i hora del judici. Millet i Montull, dues figures de categoria de la burgesia catalana, no estaran sols: 16 persones, més Convergència com a partit a títol lucratiu, hauran de seure al banc dels acusats.

Si el Palau ha sobreviscut a Millet és en bona mesura gràcies a Joan Llinares, que es va posar al capdavant de la institució el 29 de juliol de 2009. Com a director general, va dur a terme les auditories que van permetre treure a la llum el vincle entre el Palau, Ferrovial i Convergència. “No ens podíem ni imaginar el que va acabar apareixent”, reconeix set anys després a preguntes d'aquest diari.

Llinares i les actuacions judicials coincideixen que el model de governança del Palau va permetre a Millet prendre el control i saquejar la institució, tal i com ell mateix va reconèixer en una carta al jutge. Malgrat que comptava amb participació de les administracions públiques, els controls sobre la gestió de Millet “no existien o eren purament formals”, destaca Llinares. “Millet obrava amb total impunitat”, afegeix.

La impunitat dura fins el 2016: a dia d'avui encara no se sap on són 9,6 milions d'euros que es van treure dels comptes del Palau a través de xecs cobrats a la finestreta dels bancs.

Les dues potes del cas Palau

El judici més esperat de Catalunya versa sobre dos assumptes: el primer, l'enriquiment personal il·lícit de Millet i Montull, que carregaven al Palau tot tipus de despeses (viatges, obres a casa seva, casaments de les seves filles) o, directament, s'emportaven els diners de la institució a les seves butxaques. El 2009, Millet va confessar haver-se apropiat de 3,3 milions. Però no només pagava el Palau: Millet va fer que els seus consogres li abonessin el 50% de la despesa del casament de la seva filla. Una jugada rodona.

Amb tot, aquesta impunitat no hauria estat possible sense l'altra pota del Cas Palau, el finançament irregular de Convergència. “Al final el finançament polític explicava moltes coses que al principi semblaven inexplicables. Quan ho vaig veure vaig entendre els convenis del Palau amb la fundació de Convergència”, rememora Llinares.

“Una part dels recursos que s'apropiaven es destinaven al finançament polític”, explica Llinares. Les peces començaven a encaixar i es podia començar a deduir per què en els anys de Millet al capdavant del Palau mai van saltar les alarmes.

En concret, segons el jutge instructor, al Palau va servir de tapadora per camuflar fins a 6,6 milions que Ferrovial va abonar a Convergència en concepte de comissions a canvi d'obres públiques. Del 4% que pagava Ferrovial, Millet i Montull es quedaven l'1,5%, que després es repartien 80-20. El 2,5% restant, sempre segons el jutge instructor, anava cap a Convergència. Entre les obres sota sospita, la Línia 9 del Metro i la Ciutat de la Justícia.

Les 400 persones i les vacances a Menorca

Millet no gestionava el Palau per casualitat, sinó perquè forma part d'una de les anomenades “400 persones” de Catalunya que ostenten el poder. Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, un dels fundadors d'Òmnium Cultural i de Banca Catalana, al seu torn nebot del cofundador de l'Orfeó Català, Lluís Millet.

“Hi ha unes 400 persones, no n'hi ha d'haver moltes més, que ens trobem a tot arreu. Ens trobem aquí, ens trobem al Liceu, hi ha un nucli familiar, la mateixa empresa familiar, ens veiem coincidint en moltes coses, sent o no sent parents”, relatava el mateix Millet el 2001 a Andreu Farràs, autor d'un dels llibres imprescindibles per conèixer el qui és qui del poder català, L'oasi català (Planeta, 2001).

Com relatava Millet, els 400 coincidien –i encara ho fan– a tot arreu: des de l'escola fins als llocs d'oci i estiueig, passant pels consells d'administració o els patronats de fundacions. Des del seu càrrec plenipotenciari al Palau, Millet va passar per la Caixa, el Barça o Agrupació Mútua.

Les relacions socials no s'interrompien durant les vacances. Per la casa de Millet de Fornells (Menorca), que compta amb unes privilegiades vistes a la badia, van passar polítics i empresaris de tot tipus. Durant els primers anys de dècada dels 2000, la casa va acollir sopars amb Artur Mas i el l'aleshores president del Govern central, José María Aznar.

L'advocat i exconseller de la Generalitat, Francesc Sanuy, va descriure com a principis de segle va veure un sopar a la terrassa de la casa de Millet –que es pot veure des del carrer– entre Aznar, el mateix Millet i l'arquitecte Tusquets. “Allà, a Menorca, va néixer la vicepresidència de FAES Catalunya per al líder de l'Orfeó Català”, concloïa Sanuy, referint-se a que Millet, posteriorment, va ser patró de l'Institut Catalunya Futur, la filial de FAES a la comunitat. A Barcelona sempre s'ha rumorejat que Millet va ser el guia d'Aznar entre la classe alta catalana, els 400 de sempre.

Fils sense resoldre

Precisament un dels fils dels que no s'ha tirat durant la instrucció del cas és la relació entre l'expresident del Govern, José María Aznar, i Fèlix Millet. En concret, entre l'Institut Catalunya Futur, la filial de la fundació FAES a Catalunya, i el Palau de la Música.

La FAVB va demanar al jutge que investigués si la FAES catalana va rebre part de la subvenció adjudicada del Palau de la Música l'any 2003 per les reformes de l'orfeó que mai es van dur a terme. La diferència entre el cost de real de les obres i les subvencions proporcionades pel Ministeri de Cultura del Govern del PP de l'època va ser de prop de dos milions d'euros. El jutge va desestimar la petició.

Tampoc es coneix quin líders de Convergència van orquestrar la trama de finançament irregular per la qual el partit pot ser condemnat a títol lucratiu.

Malgrat asseure al banc dels acusats l'extresorer del partit, Daniel Osàcar, el jutge instructor va concloure que el triangle Ferrovial-Palau-Convergència no hauria estat possible sense “la intervenció d'altres alts càrrecs del partit que van exercir el necessari ascendent sobre els càrrecs públics de la Generalitat i altres organismes públics locals vinculats al partit i que tenien la facultat de decidir les adjudicacions d'obra pública”. No obstant això, tot seguit afegia: “La identitat i concreta intervenció d'aquests altres responsables del partit no ha pogut ser revelada en el curs de la instrucció”.

D'aquesta manera, no han estat ni tan sols investigats durant els anys d'instrucció els responsables del finançament de CDC de principis de la dècada del 2000: l'exconseller Felip Puig, que fins 2003 era al mateix temps secretari d'organització de Convergència i conseller d'obres Públiques; i l'actual diputat de JxSí, Germà Gordó, aleshores gerent del partit.