“Tenim pendent aconseguir una majoria també a les urnes”

Carles Puigdemont (Amer, Girona, 1962) no ha complert encara 100 dies com a president de la Generalitat de Catalunya però ja ha demostrat tenir un perfil polític diferent al de predecessor, Artur Mas. Puigdemont ha passat en aquest curt període de l'alcaldia de Girona a liderar el procés que ha de portar a la “desconnexió” entre Catalunya i Espanya en divuit mesos, setze ara. Ell, que en una de les seves primeres intervencions va descartar la declaració unilateral d'independència, considera que pot deixar preparades les “estructures d'Estat” per a les següents eleccions. Aquesta és una de les tasques fixades com a prioritàries en el seu mandat. L'altra, augmentar la base de l'independentisme per poder superar el 50% dels vots.

Avancem una part de l'entrevista realitzada al president de la Generalitat amb motiu de la revista n.12 de eldiario.es sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

Mas va abraçar l'independentisme sota la idea que el poble català només podia sobreviure amb la independència, creu vostè el mateix?

En el seu moment, sí. Tot i ser independentista de sempre, durant molts anys vaig creure que era possible el que anomenàvem l'encaix de la meva identitat nacional com català en un Estat espanyol, que creia que podia ser el meu. Però des de fa ja força temps aquest camí s'ha trencat, no hi ha més crèdit per donar a l'Espanya que supera la Transició.

Què guanyarien els catalans amb una Catalunya independent?

En primer lloc, respecte. En aquests últims anys especialment, però no només, la nostra identitat, la nostra llengua, les nostres reivindicacions legítimes i democràtiques han estat objecte d'un atac sistemàtic que ha afectat fins i tot la dignitat. Això es va veure amb especial cruesa a la sentència del Constitucional [contra l'Estatut] de 2010. Dignitat que és sempre important en les comunitats. I, òbviament, recursos que no són només econòmics, per donar resposta a les necessitats urgents i imperioses que té no només la societat d'avui, també a la que entre tots hem d'aspirar. Hi ha un projecte de futur, no només de passat o de present. En tercer lloc, i sobretot, que tindrem unes excel·lents relacions amb els nostres veïns que ja són molt duradores i molt sòlides.

I quins serien els desavantatges?

És obvi que hi ha un període de transició, que al principi han patit tots els processos d'independència. En el nostre cas seran els mínims perquè estem en una societat democràtica del segle XXI i interconnectada. És obvi que, tot i que continuem apostant i sempre hi haurà un plat preparat a la taula per qui vulgui negociar, no serà fàcil. Hi ha com a mínim un dels interlocutors que ni tan sols accepta el plantejament democràtic que puguem decidir el nostre futur. Aquí pot haver-hi dificultats, que requeriran molt de temps, i un temps de transició llarg des de la proclamació de la República.

És possible posar en marxa un procés d'independència no traumàtic amb la posició contrària de la resta d'Espanya i de la majoria de països importants de la UE?

La UE no s'ha expressat, per tant presumir quina serà la posició oficial de la UE davant una eventual independència de Catalunya és aventurar-se. La UE acaba de mostrar en el cas del 'Brexit' que és capaç de fer grans contorsions en poc temps, fins i tot contradient els seus principis fundacionals per intentar que el Regne Unit no abandoni la UE. Estic convençut del darwinisme polític de la Unió i que sabrà trobar l'acomodament de les reivindicacions democràtiques.

Tot i que la UE no hagi fet una declaració com a tal, sí hi ha hagut una declaració d'estats membres, de caps d'Estat, en la qual han deixat clara la seva postura contrària. Com pensen revertir aquesta situació?

És que no és cap sorpresa. Això ja va passar amb la independència d'Eslovènia, amb amenaces molt greus, molt clares d'Europa... i al cap de pocs mesos no només es va acceptar la independència sinó que es va iniciar el procés perquè fos membre de la UE. Insisteixo en el darwinisme de la política internacional i la capacitat d'adaptació a l'entorn i de la realitat. Nosaltres tenim pendent una feina que encara no hem completat, que és aconseguir la majoria també a les urnes. Quan això passi, és bastant indiscutible que la UE i l'opinió política internacional s'hauran d'adaptar a aquesta realitat perquè existeix i no podran esborrar-la amb tippex.

Com intentaran ampliar aquesta base de l'independentisme? L'intent de donar un gir social del nou Govern és conseqüència d'això, de buscar així una majoria més àmplia?

És conseqüència d'una convicció. Hi ha gent que, tot i algunes dades econòmiques clarament positive, està atrapada en les conseqüències devastadores de la crisi. I per tant no hi ha correspondència entre la recuperació econòmica estadística amb la renda de les famílies. Aquí cal treballar i explicar a la gent que la prioritat del Govern és el patriotisme de les persones, i no de les banderes. Cal maximitzar la capacitat d'inversió que tingui el govern perquè la gent entengui que aquest projecte polític de construir un país nou no és un país en abstracte, és un país de persones. Per tant, és a ells a qui dedicarem tots els nostres esforços.

També ens ajudarà l'absència de l'Estat, com ens ha ajudat fins ara. La incompareixença de l'Estat en aquest debat, només a través de desqualificacions i recursos, demostra a molta gent que l'esperava que no hi ha tercera via. Aquí no hi ha res, i no hi haurà res. Ni hi és ni se l'espera.

No creu que pot haver-hi un canvi a Madrid?

És evident que no. No és un tema de creences, perquè fa molt que vam deixar de creure en res en aquest sentit. Ens agraden els fets. I a l'Estat espanyol no hi ha cultura política prou musculada per afrontar aquesta realitat i conciliar-la en la seva estructura constitucional. I quan algú la proposa, és àmpliament rebutj, com en el cas de Podem, que ha fet una proposta valenta i clara, i molt intel·ligent, però que no tindrà cap aliat. Els que podrien ser els seus socis naturals s'han encarregat de dir que amb això és impossible que s'asseguin a negociar. Per tant, possibilitats que hi hagi un acord no en veiem cap. Ho han dit ells.

Diu que Podem no troba aliats però, per fer el referèndum és possible que l'aliat natural sigui l'independentisme. Veu possible aquesta aliança?

Però, per fer què? Perquè Podem no té capacitat de governar Espanya ni de fer aliances amb ningú imprescindible per governar Espanya ni amb ningú imprescindible per reformar la Constitució. Li agraïm enormement el gest, és valent i és honest, però s'han adonat massa tard que tot això anava de debò. Nosaltres ja vam plantejar el referèndum. El va plantejar una immensa majoria del Parlament català i dels votants, aquí ningú va discutir que no teníem majoria, perquè la teníem llarga, i tampoc va servir per fer el referèndum. No va ser ni una opció. Una cosa és que un projecte polític concret ho proposi, però l'Estat o el Govern no ho ha posat sobre la taula, ni ho posarà.

Quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa a Catalunya hi havia un 24,5% de partidaris de la independència, segons el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat. Avui s'ha duplicat. Fins a quin punt el tancament del govern del PP ha atiat l'independentisme?

En una resposta al Partit Popular al Parlament vaig dir en to irònic: “Gràcies Constitucional perquè amb tu va començar tot”. Potser l'actuació d'aquest Tribunal explica l'evolució de les enquestes, i de les urnes. Si ho analitzem, segur que hi ha una gran responsabilitat del Partit Popular. No és l'únic. A mi m'agradaria que algú a l'Estat espanyol es fes la mateixa pregunta. A algú li preocupa que hi hagi dos milions de persones que no vulguin ser espanyoles? Per què hi ha dos milions de persones que volen constituir-se en un Estat independent? Si ningú es fa aquesta pregunta, és que el sistema polític espanyol és incapaç de fer propostes per evitar que aviat siguem una aclaparadora majoria els partidaris de la independència.

En l'última onada independentista hi ha molta gent que ve del federalisme i es pregunta si és possible passar per la independència per després fer una federació amb Espanya. Ho veu possible?

Volem allunyar la idea de l'Estat català de la idea clàssica d'un Estat, del segle XIX. Parlem d'independència i interdependència. Perquè és evident que estem vinculats a un context europeu, mundial, mediterrani que ens obliga, i serem molt interdependents. Una de les clares interdependències serà amb la UE i amb la idea federal de la UE, que veurem com es concreta. Ens sentirem molt vinculats i amb una enorme ambició als acords amb l'Estat espanyol, perquè hi ha vincles molt profunds, no només per la situació geogràfica, sinó culturals, lingüístics, personals, comercials... de tota mena. Per tant, veiem a l'Estat espanyol com un clar aliat i aspirem a que l'Estat espanyol també vegi al català un aliat als seus interessos.

L'Estatut de 2006 va ser l'últim intent del catalanisme per encaixar la realitat catalana dins l'Estat espanyol?

Sí, i a més va ser un intent molt treballat, que partia de la confiança en la paraula donada pel president del Govern però que es va truncar de forma abrupta, dolorosa i humiliant amb la sentència de 2010. Aquí molts van arribar a la conclusió que ja estava, que era tot el que donava de si. També hi va haver qui va dir, i potser tenia raó, que potser Espanya no volia ser canviada, que té dret a no canviar. El catalanisme sempre pensava que tenia dret a poder canviar Espanya, i Espanya té dret a no canviar. Per tant, fins aquí hem arribat, ara cal traçar camins amistosos però separats.

Des del Govern asseguren tenir una legitimitat sorgida de les urnes per començar el procés de desconnexió, desobeint els tribunals espanyols. No obstant això, en comptes de llançar-se fora de la legalitat estan intentat vorejar, recorrent les suspensions, deixat les declaracions en “intencions” o acomodant els passos a la llei actual, per exemple canviant el nom a les ponències de les lleis de desconnexió. Quina és la raó? Per què, si ara tenen un mandat, segueixen desplaçant el conflicte?

Ens importa el resultat final. Ens interessa l'objectiu final, que és poder deixar-ho tot a punt en aquesta legislatura perquè posteriorment, a través d'un procés constituent, vingui la proclamació efectiva de la independència. Hem fet i farem tot el possible per dues coses: esgotar tots els recursos i possibilitats que ens dóna el marc actual, no renunciarem a cap competència ni a cap quantitat a la que tinguem dret, no desertarem de les nostres obligacions estatutàries i, segon, preparar-ho tot de la millor manera perquè finalment sigui el poble català a través de les urnes el que decideixi si vol ser o no independent. Com ho fem, crec que a la gent no li inquietarà massa, l'important és fer-ho.

És viable econòmicament una Catalunya independent?

Aquí és on hi ha més consens fins i tot a l'altra banda, perquè economistes que no són independentistes admeten que és perfectament viable, que els costos de la transició són assumibles i que l'efecte capital que es produirà a la capital de l'Estat en les recaptacions i en la generació de recursos propis és clarament positiva. En aquest sentit no hi ha discussió, ningú discuteix ja la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent, està acceptat acadèmicament.

I és viable una Espanya sense Catalunya?

Nosaltres volem coresponsabilitzar-nos de la part del deute espanyol que ens toqui. Insisteixo en la idea que nosaltres volem ser un soci i que no tenim cap interès a perjudicar Espanya en res. Cal parlar i corresponsabilitzar. No hem parat d'insistir a la gent que ens ho ha preguntat, sobretot gent del món de l'economia de fora que estan interessats en què passarà amb el deute espanyol, que nosaltres no ens desentenem, aquí hi ha d'haver la justa correspondència de tot. Per això quan parlava del diàleg, de vegades no serà del gust de tots, però haurà d'existir, perquè a males nosaltres naixeríem amb un deute molt baix. Però no tenim cap interès a treure avantatge d'aquesta situació. Si volem ser membres molt actius de la Unió Europea, Espanya és un soci de la UE i volem tenir una excel·lent relació de veïnatge amb ella.

Un dels assumptes que més ha crispat l'opinió pública en els darrers anys ha estat el tema de la corrupció. Ha estat Catalunya molt diferent d'Espanya en aquest assumpte? Hi ha hagut més corrupció a Catalunya, n'hi ha hagut més a la resta d'Espanya?

No crec que haguem de situar els termes en la quantitat. La quantitat està clara, les xifres que es manegen en els escàndols espanyols són infinitament grans. Però és que és un tema de qualitat democràtica. A mi no m'importa si n'hi ha molta o poca, no ha d'existir. Malauradament la corrupció existeix en els sistemes polítics, però no ens hem d'acostumar a la corrupció, encara que sigui menor. Veure que les xifres dels casos de corrupció a Catalunya sumen un percentatge molt baix en relació amb les xifres que hi ha a l'Estat espanyol, a mi no em satisfà per res i no me'n sento gens orgullós.

Però sí que hi ha hagut una mena de similitud entre Madrid, Barcelona, València o Andalusia, que són mateixos protagonistes i fins i tot mateix percentatge. El mateix 3% que apareixia en els casos catalans apareixia en la declaració de Correa sobre els casos a Madrid.

Són temes que estan als jutjats, que en el cas de Catalunya encara han de passar pels tribunals i que veurem com acaben. Insisteixo, a mi no em satisfà gens que aquí hi hagi un cas i allà n'hi hagi 10, o que un 100 milions i aquell 1.000, és igual, és un tema de qualitat democràtica, la democràcia no pot acceptar cap tipus de corrupció ni de corruptela, porti l'etiqueta que porti. I en això tots els esforços que fem tots seran molt importants.

Creu vostè que el procés judicial contra Pujol hagués començat de no arrencar el procés independentista, o és casualitat que surti just ara?

Jo vaig llegir a la premsa que un dels fills de Jordi Pujol va denunciar que un comandament policial li va dir exactament això. Hi ha molta gent que es fa aquesta pregunta. Bàsicament perquè mirant les dates dels casos que s'estan judicialitzant, no són d'ahir.