Antifrau afronta el repte de recuperar la credibilitat torpedinada per Daniel de Alfonso
El cessament de Daniel de Alfonso ha obert una etapa d'interinitat a l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC). Com ha de ser el seu futur? Més enllà de la nova dona o home que dirigeixi Antifrau, l'ens afronta el repte de deslligar-se de l'etapa de De Alfonso. No només per les seves converses conspiradores amb el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Abans que Público divulgués les gravacions, des d'ambients polítics, judicials i de lluita ciutadana contra la corrupció ja es qüestionava per motius diferents a la gestió de De Alfonso al capdavant d'Antifrau.
“Quan es va nomenar De Alfonso es sabia que era conservador, però no que era un impresentable”, resol l'exfiscal superior de Catalunya, José María Mena. I és que De Alfonso ha torpedinat dos pilars bàsics d'Antifrau –la rendició de comptes al Parlament i la confidencialitat d'actuacions– al compartir el contingut d'informes i presentant-se davant Fernández Díaz com “un caporal del teu cos nacional”. No obstant això, la confiança en el seu pilotatge de l'Oficina ja venia tocada.
“Al febrer vam valorar que Antifrau estava estancada després de la mort de Martínez Madero”, recorden la gestora cultural, Simona Levi, i el periodista i cooperativista, David Fernàndez (exdiputat de la CUP), tots dos membres del Grup de Treball Ciutadà contra la Corrupció de Catalunya (GTCCC). No ho feien per gust, sinó per “la reiterada sospita per part dels denunciants de la no custòdia de les seves denúncies, que s'havien acabat filtrant”, i per la proximitat al poder d'alguns directius d'Antifrau (la número dos de l'OAC i que després del cessament de de Alfonso lidera temporalment l'ens és Maite Masià, propera a CDC i que apareix en enregistraments del cas ITV).
Per la seva banda, fonts d'Antifrau consideren que les gravacions han posat de manifest com De Alfonso va posar la institució al seu servei durant el seu mandat. Així mateix, agraeixen al Parlament el recolzament que ha donat a Antifrau (era una ocasió fàcil per tancar-la i que els empleats de l'Oficina es distribuïssin en altres institucions com la Sindicatura de Comptes o el Síndic de Greuges), i confien que la Cambra nomeni en poques setmanes un altre director. En aquest sentit, l'exfiscal Mena es mostra rotund: “El personal de l'OAC sap fer la seva feina, qui no en sap és De Alfonso”.
“Necessitem que Antifrau torni al seu funcionament normal per recuperar el seu prestigi”, afegeixen les mateixes fonts de l'Oficina. La setmana passada els grups parlamentaris es van comminar per acordar una transició ràpida a l'ens encara que sobre el ple que va destituir De Alfonso sobrevolaven els problemes i els mesos que van trigar els partits per desencallar el relleu a David Martínez Madero, l'implacable fiscal anticorrupció mort el 2011 i antecessor de de Alfonso.
¿N'hi hauria prou amb tornar als orígens, que el nou director recuperi l'ímpetu fundacional de Martínez Madero i que compleixi rigorosament la llei de 2008 que va crear l'Oficina, encara que no agradi a determinats interessos polítics, econòmics o judicials? Possiblement seria un inici, encara que des del GTCCC demanen un “replantejament de dalt a baix” de l'OAC. “La corrupció està dins de les institucions. Esperar que es vigilin a si mateixes i que el director d'aquesta o una altra institució pugui ser el garant absolut de les seves pràctiques és una fal·làcia i una ingenuïtat”, valoren Levi i Fernàndez.
La independència d'Antifrau
Fidels a la seva voluntat de posar “llum i taquígrafs”, Fernàndez i Levi expliquen que De Alfonso els va reconèixer que les tres primeres trucades de polítics que va rebre després d'assumir el càrrec al 2011 van ser de dirigents dels partits que l'havien nomenat: CiU, PP i PSC. En concret, expliquen, de la popular Alícia Sánchez Camacho i el socialista Joaquim Nadal. Tot i que el primer de tots va ser Jaume Camps, exdiputat de CiU i aleshores imputat pel cas Palau. En un dels registres, es va trobar un document en el qual apareixia escrit: “Jaume Camps. Pagament 105.000m. Ferrovial”. El seu cas va acabar arxivat al prescriure els delictes.
Per contra, quan Antifrau va iniciar la seva activitat 2009, els socialistes recelaven donar-li competències per investigar els seus consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, mentre que CiU i PP no volien veure Antifrau ni en pintura. Aquesta anècdota mostra les connexions polítiques en l'etapa De Alfonso d'una institució, que, sobre el paper, està per vigilar els polítics. Ho va dir el mateix De Alfonso en to amenaçador als diputats: guarda “fitxetes” de totes les reunions privades que ha celebrat amb membres de diversos governs i grups parlamentaris (excepte la CUP).
“Antifrau segueix sent útil i necessària, i, sobretot, podria ser eficaç, potent, innovadora i extremadament útil, però depèn d'una voluntat política inexistent”, lamenten Levi i Fernàndez. Per si no fos suficient amb els polítics, des de certs ambients fiscals i judicials sempre s'ha mirat amb recel la tasca d'Antifrau.
Més enllà que les investigacions de l'Oficina acabin o no a la Fiscalia i s'obri la via judicial, l'altra pota menys visible però tan o més rellevant d'Antifrau és la detecció i avaluació dels riscos de corrupció i males pràctiques en l'administració. L'OAC, que no té una institució homòloga a la resta de l'Estat, està concebuda per llei com una eina per proposar reformes legislatives o en l'actuació de l'administració. Mostra d'això és l'exhaustiu informe que Antifrau va presentar després de la comissió Pujol.
“Antifrau no ha de ser una policia judicial bis”, assenyala Mena, que recorda que l'OAC disposa de competències per actuar en àmbits on la Fiscalia no pot arribar. “Antifrau està cridada a cobrir un buit existent: investigació, sí, però també prospecció i anàlisi de riscos; correcció i monitorització de l'administració; formació continuada; memòria avaluadora, i elaboració i proposició de mesures”, afirmen Levi i Fernàndez.
Amb tot, sempre quedarà la ciutadania organitzada. “Acabi com acabi, nosaltres seguirem”, conclouen Levi i Fernàndez. Per començar, al setembre publicaran Llums i Taquígrafs, una memòria en quatre volums de tres dècades de corrupció, les causes i efectes i propostes alternatives per acabar amb l'espoli d'allò públic.
