La digestió de l'expresident Mas
Artur Mas ha reaparegut estrenant càrrec d'expresident en una entrevista a El Punt Avui TV al costat del director del diari, Xevi Xirgo, i l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que tenia aires de conversa de sobretaula. No només per l'ambient distès o per l'escenari triat per a l'entrevista, un conegut restaurant barceloní, sinó perquè el que hi havia sobre les estovalles d'aquella taula era una digestió, la d'Artur Mas de la seva sobtada sortida de la Generalitat contra la seva voluntat. És a dir, d'una derrota política, una de les coses més difícils de digerir per a un polític tan polític com l'expresident.
“Vostè ha marxat per tornar?”, va ser l'última pregunta llançada per Xirgo. “No necessàriament. No necessàriament”, es va repetir Mas, poc abans de citar ni més ni menys que a De Gaulle per dir que ell està “a la reserva”. Abans d'això havia carregat contra “la meitat de la CUP” assegurant que s'havien aliat amb els poders de l'Estat, havia esgrimit una còpia de l'acord amb els anticapitalistes - “sempre el porto a sobre”, va assegurar- per defensar que estaven obligats a aprovar els pressupostos i s'havia erigit en garant, ara extern, de la bona marxa del 'procés'.
El líder de CDC durant els últims 12 anys no només ha deixat la porta oberta a tornar-hi, també s'ha mostrat orgullós de la seva herència i ha tractat l'home que ell va triar a dit pel lloc de president més com el seu delegat que com el seu successor. L'actitud de Mas ha recordat per moments a les d'expresidents de governs que van abordar les seves sortides de l'oficina com accidents que mai van haver d'ocórrer.
Però la digestió de l'expresident va molt més enllà del seu estómac quan d'això depèn el futur de Convergència i, per sinècdoque, del moviment independentista. Si alguna cosa ha subratllat Mas, és que el seu nou paper és pilotar la refundació del partit, on fins i tot s'abordarà, per mitjà d'una consulta als militants, si s'adopta un nou nom. Mas se centrarà en aquesta tasca almenys durant els 6 mesos vinents, i ja té un model al cap. Més semblant en les formes a Junts pel Sí que a CiU, elevant els estàndards de regeneració i democràcia interna amb inspiració en la nova política, però sense abandonar l'espai de centredreta liberal que va simbolitzar la generació amb la qual Mas va seure a la cadira ocupada per Pujol en el partit.
Aquestes línies generals no esgoten tots els aspectes que s'han de valorar en la refundació. Per exemple, la bicefàlia. Actualment aquesta estructura de partit, que té dues puntes a l'estament superior de les que pengen obligatòriament dues piràmides de poder, una per al partit i una altra per al Govern, és obligada pel pas enrere al que es va veure obligat Mas. El dubte és si serà aquesta la que finalment s'imposi, o tornarà a unificar-se sota una sola figura passada la breu legislatura.
Això dependrà de dues coses. En primer lloc, de les intencions personals de Puigdemont. Hi ha pocs dubtes que un partit en el poder està en una posició molt més còmoda per emprendre la seva refundació que un en l'oposició. No obstant això, el moment de Convergència també comporta riscos. Si el gironí acaba consolidant-se en la seva figura de líder gràcies a un perfil propi com el que va marcar en el debat d'investidura, Mas tindrà complicat trobar justificació a relegar-lo.
En segon lloc hi ha l'espinós assumpte del masisme i el fenomen social que ha suposat durant l'últim tram del procés sobiranista, sobretot des de la consulta del 9N. La figura de l'expresident aixeca entusiasme entre les seves pròpies files i va aconseguir, d'una manera o d'una altra, convertir-se en indiscutible per tots els grups independentistes, els de la política institucional i els de la societat civil, a excepció de la “mitja CUP” a la qual Mas li agrada al·ludir. Aquesta va ser la força simbòlica que li va permetre aguantar fins a tres mesos com a únic candidat possible després d'unes eleccions on els votants van apostar majoritàriament per forces que havien promès donar un 'no' rotund a la investidura de Mas.
Aquest és el revers de la moneda del masisme. El discurs personalista entorn de la figura de Mas que enardeix les bases convergents més incondicionals genera un rebuig inesquivable per mig país, d'En Comú al PP per diferents raons. A més a més, la filosofia masista ni tan sols ha estat capaç de taponar la sagnia de vots per la que passa Convergència cada vegada que es presenta en solitari, com es va veure a les últimes eleccions municipals o generals.
Aquests factors també són tinguts en compte a la pròpia CDC i seran claus pel seu pas pel taller. A més de les diferències de perspectiva sobre la refundació existents entre la vella guàrdia i la fornada més recent, que tindran el seu contenciós al congrés de juliol amb l'elecció entre, de moment, els aspirants Germà Gordó i Jordi Turull, ja hi ha qui aposta per fer de la necessitat virtut i convertir el sobtat lideratge de Puigdemont en una oportunitat per abandonar el masisme de forma definitiva, amb tot el que això implica. Algunes digestions pesades esdevenen indigestions.
