La 'pax Iceta' i la supervivència del PSC
La cadira buida que va deixar Pere Navarro després de la monumental patacada del seu partit a les eleccions europees del 2014 va trigar 5 dies a tenir pretendent, tot un rècord per un partit en què les lluites internes eren freqüents i descarnades. Durant aquests cinc dies la persona a la qual tots miraven era l'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. A favor seu tenia ser una líder local amb èxit, valorada per les federacions més fortes i no alineada amb cap dels diversos sectors que mantenien una batalla oberta des dels temps del Tripartit.
Però Parlon no va voler. Simplement va optar per continuar a l'alcaldia de la seva ciutat, on en aquell moment no havia complert un mandat sencer. Aquell 2014, la crisi dels socialistes catalans era ja irremeiable i els feus locals semblaven més agraïts que la intempèrie de la primera secretaria. Així que, Miquel Iceta, l'home que sempre havia estat a la sala de màquines, es va presentar al pont de comandament.
El líder del PSC arribava amb un projecte que fet i fet aconseguiria apagar els diversos focs que consumien el partit i, amb això, mitigar en part la sagnia electoral. Aquesta 'pax Iceta' va tenir diverses etapes. En un primer moment, va acabar de cop amb els moviments crítics de l'ala sobiranista, reclamant lleialtat clara als quadres que coquetajaven amb aquestes postures. O a dins i guardant lleialtat al projecte, o a fora, va imposar Iceta amb mà de ferro. Una vegada va estar clar qui li mantenia lleialtat, va fer el segon moviment, el del guant de seda. Va repartir el poder entre famílies condonant deutes pendents. Al seu predecessor, Navarro, el va col·locar a la seva executiva i a la del PSOE, a Àngel Ros a la simbòlica presidència i, com era d'esperar, a l'ala més propera a l'expresident Montilla li va reservar els millors llocs.
Iceta sap que el partit que ara dirigeix ja no compta amb la immensa base electoral de la qual va gaudir dècades enrere. Els 28 escons que va obtenir Montilla el 2010 pel PSC, que llavors van semblar un desastre històric, s'han convertit en 16 en aquesta nova legislatura. El 45% que van obtenir els socialistes a les generals del 2008, amb els impressionants 1,7 milions de vots, s'han convertit en un 15% i 600.000 vots el 2015. En aquest temps els socialistes han perdut més ciutats com Barcelona, Badalona, Sabadell o Girona.
Constatada aquesta realitat, el poder del PSC descansa sobre la centralitat que ocupa el partit i la seva capacitat d'actuar com a frontissa entre els diferents blocs en què es divideix la multidimensional política catalana. Per il·lustrar això res millor que una dada: malgrat obtenir els resultats municipals més pobres de la seva història, els socialistes aspiren a estar en els governs municipals de les quatre capitals de província i en set de les deu ciutats més poblades de Catalunya. La fórmula Iceta, sense ser miraculosa, funciona perquè maximitza l'exigu poder del seu partit a força d'equilibris de poder, tant externs com interns.
En aquesta taula de fidelitats mútues el PSOE té un lloc destacat. Iceta ha estat un dels suports més importants per a Pedro Sánchez en els moments de major ofensiva dels barons, i el PSC fins i tot ha ajudat el líder del PSOE a superar alguna que altra dificultat. L'arribada de Chacón a la candidatura del PSC al Congrés va tornar a ser un joc de contrapesos. Al contrari que José Zaragoza, un altre dels pesos pesants del PSC, Iceta no havia col·laborat amb la d'Esplugues en la pugna contra Rubalcaba, ni a les primàries de 2012 ni en la temptativa de 2014. No obstant això, la va col·locar com a cap de llista al Congrés el passat desembre, traient-la de circulació de l'àmbit estatal.
Chacón, però, va cometre un error fatal en la tornada a la primera línia del PSC, propi d'algú que no comprenia els nous temps que viu el partit. La candidata va fer un pols al primer secretari per la confecció de les llistes. Va col·locar el seu estret col·laborador, Germán Rodríguez, al número dos, i el seu valedor, José Zaragoza, al quatre. Mentrestant, relegava al 6 a Maurici Lucena, un home proper a Sánchez, feia caure Pere Navarro i deixava Carles Martí per al Senat, on no va obtenir escó. L'operació de la candidata es carregava de cop la 'pax Iceta', desfent els equilibris interns i entorpint el suport del partit a Sánchez.
Davant la repetició electoral, el primer secretari no tenia previst moure un dit per canviar la composició de la llista, però tampoc ho s'ha mogut per evitar que els damnificats per l'arribada de Chacón aprofitessin l'impàs per moure-li la cadira. Quan Carles Martí va optar a la candidatura, la secretària d'organització, Assumpta Escarp, va assegurar que davant un conflicte així havien de celebrar-se primàries, i des del propi partit es va animar a altres candidats a fer el pas, preparant l'arribada de Meritxell Batet, persona de total confiança de Pedro Sánchez. Carles Martí, que sempre va tenir possibilitats escasses en unes primàries, ja ha proposat a Batet un acord per compondre una llista conjunta. Ella sembla estar-hi disposada.
La 'pax Iceta' s'ha imposat sobre Chacón passant-li per sobre com una piconadora, i com avís a eventuals pròxims aventurers. Amb la supervivència amenaçada entre el bloc independentista, el creixement de Ciutadans i el terratrèmol d'En Comú, l'actual cúpula del PSC està disposada a demostrar que no tolerarà una rebequeria.
