Primàries del PSC a Barcelona: tots contra tots o tots contra Trias?

Només el temps dirà si l’experiment democràtic del PSC, en forma de primàries obertes a la ciutat de Barcelona, va servir com a revulsiu perquè els socialistes catalans recuperessin la brúixola cap a un espai polític atractiu o, com a mínim, clar. Fins al moment, el que podria haver estat un atac a cinc veus al gir neoliberal que ha donat en els darrers temps la Barcelona de Xavier Trias, s’ha convertit en una expressió més de les diferents tendències que conviuen en la formació de Pere Navarro. Barcelona no ha estat l’epicentre d’una campanya permeable al procés sobiranista i, també, a la galopant crisi del PSC.

Jaume Collboni, Carmen Andrés, Rocío Martínez-Sampere, Laia Bonet i Jordi Martí són els cinc candidats que es disputen demà el lideratge del grup municipal socialista i ser l’aspirant del PSC a l’alcaldia de Barcelona. De tots ells, els tres últims representen —tot i que amb diferents intensitats— un espai crític dins formació. El candidat etiquetat com el més proper a l’aparell del partit, Collboni, és el favorit en la majoria de travesses, mentre que la regidora Carmen Andrés juga la carta del “gir a l’esquerra”, aprofitant la seva sintonia amb els sectors més populars de la ciutat. El primer assalt d’una elecció a doble volta se saldarà al llarg de dissabte. Els barcelonins podran votar des de les 10:30 del matí fins a les 19h de la tarda i, al final de la jornada, es comunicaran els resultats des de la seu dels socialistes del carrer Nicaragua.

Hores abans de que comenci la primera volta, un dels interrogants que poden marcar la utilitat del procés i la legitimitat del guanyador és la participació. I és que més enllà d’obtenir un candidat fort, elegit per la ciutadania, el PSC busca eixamplar la seva base social i recuperar influència entre els sectors més progressistes que, per un motiu o altre, o per diversos, han deixat de fer confiança a la formació. Per aconseguir-ho, caldrà veure fins a quin punt s’interpel·la als barcelonins. La secretària d’organització del PSC a Barcelona, Lourdes Muñoz, assegura que fins a 11.000 persones alienes al PSC s’han registrat en el procés, en concret 8.000 en el període d’avals —cal recordar que un requisit per passar el tall era presentar entre 1.000 i 1.500 avals ciutadans— i 3.000 més en les setmanes posteriors. Caldrà veure, però, quants d’aquests nous i suposats socialistes acudeixen finalment a la cita amb les urnes de demà.

Els independentistes es colen en el procés

La campanya independentista a favor de Jordi Martí, impulsada des de la pàgina CatalanWeb i des de les xarxes socials amb l’etiqueta #indyxMartí, ha estat motiu de confrontació entre els socialistes. La rotunditat amb la que l’actual president del GMS ha discrepat amb la direcció del partit i la claredat de les seves ambicions nacionals –dret a decidir sense matisos i independència en cas que “l’Estat i el PSOE no reaccionessin”— l’ha erigit com el màxim representant del sector crític.

Des de l'organització del partit, s’ha reaccionat a la defensiva i s’ha insistit en què, “per votar a les primàries de Barcelona cal donar suport als principis del PSC, que inclouen el federalisme”, tal i com especificava una piulada del perfil oficial de campanya. En aquest extrem s’ha ubicat Jaume Collboni, el candidat més proper a l’aparell, que ha recordat que el PSC és un partit federalista, catalanista i d'esquerres, per la qual cosa “el més honest és apel·lar als ciutadans que comparteixen aquests mínims comuns denominadors del projecte polític”.

Per alguns analistes, no es pot impulsar un procés de primàries obertes i, després, censurar una de les possibles conseqüència del mateix procés. És el cas d'Antoni-Ítalo de Moragas, que distingeix en un article tres formes de crossover, és a dir, l’acció de votar a les primàries d'un partit amb el que no se simpatitza. “El vot sincer (sincere voting), en què el ciutadà, malgrat no simpatitzar amb el partit, decideix votar a les primàries perquè hi ha un candidat al que sí que votaria; el vot assegurador (hedging) en què, com en el primer cas, el ciutadà vota de forma sincera tot i no tenir previst votar el candidat a les eleccions posteriors; i el vot d’assalt (raiding), en què el ciutadà participa a les primàries i vota el candidat que considera que té menys opcions de guanyar”. Segons aquest analista, “els independentistes que demanen el vot per Jordi Martí serien votants hedging i, el hedging, a diferència del raiding, no hauria de ser motiu de crítica i, a més, podria influir positivament el resultat electoral del PSC”, escriu en un article publicat al Cercle Gerrymandering que ha motivat força rebombori a la xarxa. En canvi, el politòleg i editor de Politikon, Pablo Simón, especialitzat en sistemes electorals, amb qui ja vam parlar sobre les primàries obertes del PSC, alerta d'un dels perills d'aquests tipus de processos: “és possible que els adversaris polítics difonguin una consigna als seus fidels per votar al candidat que, entenen, és el pitjor per al partit, és a dir, el millor per als seus interessos”.

Un retrat dels candidats en clau de Barcelona

El procés sobiranista i la crítica lapidària a la direcció del partit són, doncs, l’esperança i l’amenaça de Jordi Martí (Barcelona, 1965) que, en cas de guanyar, hauria de gestionar una formació que ha criticat rotundament. Liderar el grup municipal li dóna un coneixement de la ciutat ampli, però haver-ho fet en un moment en què li han sortit cinc competidors deixa la seva tasca en entredit. En clau de proximitat, defensa un Pla de Barris per Barcelona i assenyala la política d’habitatge com un dels grans reptes. Per això, vol fer un Pla d'Habitatge que obri els pisos buits a les persones més vulnerables. La seva continuïtat al capdavant del grup municipal quedaria més que compromesa en cas de derrota. Amb tot, el candidat Martí, que compta amb els suports dels exconsellers socialistes Antoni Castells, Montserrat Tura i Marina Geli o el diputat crític Joan Ignasi Elena, entre d’altres, ha estat l’element més controvertit de la campanya.

Jaume Collboni (Barcelona, 1969) no és un candidat oficial tradicional. Fa gairebé un any, tot i que sense fer soroll, que ja el podíem veure en centres cívics d’alguns barris convidat per diversos regidors de l’Ajuntament. Aleshores negava les seves intencions de donar el salt a la política municipal i liderar l’oposició a Trias. El seu pas pel moviment estudiantil i sindical i estretament vinculat al districte d’Horta-Guinardó agrada a les bases i el seu passat immediat com a portaveu del PSC de Pere Navarro el converteix en un candidat complet. Pel que fa a la ciutat, aposta per obrir una bossa mínima de 500 pràctiques becades d'estudiants a l'Ajuntament i acredita la seva aposta per Barcelona en base a la renúncia del seu escó al Parlament.

La radicalitat de Martí ha deixat descafeïnat el perfil catalanista de Laia Bonet (Valls, 1972), igualment enfrontada amb la direcció nacional del partit: “sóc l'única candidata que no va votar Pere Navarro, la resta de candidats no poden dir el mateix”, ens explicava. La preocupació principal de la que va ser diputada al Parlament durant dos anys, és la distància generada entre institucions i ciutadania. Per corregir-ho, Bonet vol impulsar un escó 42, és a dir, afegir als 41 escons de l’Ajuntament de Barcelona una cadira més que ocuparia la ciutadania per fer les seves pròpies peticions. Durant l’entrevista amb Catalunya Plural va insistir en la necessitat d’acabar amb la pobresa infantil de la ciutat amb un pla específic. Com Collboni, per dedicar-se plenament a les eleccions primàries ha renunciat al seu escó de parlamentària.

En canvi, haver mantingut el seu lloc al Parlament mentre compareixia a la cursa de les primàries li pot passar factura a Rocío Martínez-Sampere (Barcelona, 1974). Tot i abandonar l’executiva del partit per discrepàncies amb la direcció, el fet que dos dels seus rivals directes hagin renunciat a l’escó la deixa en un terreny que no sintonitza amb l’ànima de nova cultura política que ven el procés. La diputada, veïna del Poble-sec, s’ha autodefinit com la “candidata de síntesi” entre la cúpula i la militànica. Entre les seves propostes per la ciutat, vol estendre el model semipeatonal del carrer Enric Granados —“carrers que aposten per la integració dels vianants però que no eliminen del tot el trànsit, garantint l'equilibri”— i defensa la creació d’un comitè contra la necessitat als barris on hi hagi més pobresa. És la candidata més jove i la més seguida a Twitter.

Carmen Andrés (Calanda, 1964) és, segurament, una de les candidates amb un perfil més proper i de les que més lamenta no haver aprofundit sobre la Barcelona dels barris. Sense renunciar a la campanya 2.0., s’ha centrat fins l’últim dia en la política de proximitat, convencent un per un els electors dels entorns més populars de Barcelona. Amb aquest treball de formiga i amb un nom consolidat a Nou Barris, on va ser regidora (2007-2011) amb l’alcalde Jordi Hereu i on ara fa oposició, Carmen Andrés defensa “el gir a l’esquerra” del PSC sense entrar, en cap moment, en disputes amb la direcció. És l’única candidata no nascuda a Catalunya i la primera en presentar els avals necessaris. La seva influència pot ser decisiva en una hipotètica —però provable— segona volta.

Una elecció a dues voltes

Malgrat aquests aspectes diferencials, el debat de les primàries sobre Barcelona, ha estat força homogeni. La necessitat d’un pla de xoc contra la pobresa, la millora dels sistemes de representació dels veïns al consistori i la crítica pel concepte de turisme que defensa l’equip municipal de l’alcalde Xavier Trias ha generat un consens transversal. Ara només falta veure si algun dels cinc candidats —tots ells entrevistats per Catalunya Plural— és capaç d’imposar-se per un 40% o més dels vots que l’acreditaria com a guanyador, ja, en la primera volta. Si no és així, o si el segon més votat està a 10 o menys punt de distància del primer, caldrà una segona volta que disputarien els dos candidats més votats el següent dissabte, dia 5 d'abril.

Demà doncs, entre les 10:30 del matí i les 19h de la tarda, una trentena de punts de la ciutat es vestiran de primàries. Pràcticament tots els barris de la capital catalana tindran una urna disponible perquè els ciutadans majors de 16 residents a Barcelona que ho vulguin, puguin votar. Això sí, caldrà fer un pagament d'un euro i subscriure l'ideari del PSC. Els cinc candidats es veuran les cares aquest vespre en un debat final a 8TV. Serà el darrer avís a la ciutadania de que demà hi ha eleccions a la ciutat.