L'ofici de la manta vist amb ulls senegalesos

“El top manta el portem dins. Per a molts senegalesos és el primer treball de la seva vida”. Ibrahim Seydi ens ho comenta assegut al terra, davant l’hotel Miramar, on esculpeix petites obres artístiques. Va emigrar del Senegal a França ara fa 18 anys. Uns anys després es va traslladar a Catalunya. Durant un temps es va guanyar un bon sou com a encofrador però la crisi es va endur per endavant aquella feina, com la de molts senegalesos que treballaven a la construcció. Per a molts compatriotes seus, el top manta i la recollida de ferralla van quedar com a única alternativa.

No és un fenomen únicament català. El top manta està present en les grans ciutats europees. N’hi ha a Madrid, Roma o París. Però també i sobretot n’hi ha a Dakar. Saiba Bayo explica que a algunes zones de la capital senegalesa hi ha tants venedors ambulants que col·lapsen el trànsit per determinades àrees turístiques. Politòleg i consultor d’empreses, Bayo també va treballar com a intèrpret als Jutjats i allí es va adonar que els comerciants exageren en la valoració que fan de les pèrdues que els suposa el top manta. “Qui compra una cartera de marca al top manta per 10 euros, segur que no en compraria una d’igual per 400 a la botiga legal”, comenta.

Durant la seva època als jutjats, Bayo va constatar que les imitacions són, per norma general, molt burdes. Tot i això, hi ha molta gent que prefereix comprar carteres o productes d’una suposada marca de qualitat tot i que es noti que es tracta d’una falsificació. Lluny queden els temps en què la manta o el llençol era ple de CDs o DVDs, i que va donar nom a l'activitat, el 'Top Manta'. El format va quedar passat de moda i ningú no en comprava ja. Ara el material són bosses de mà, carteres, samarretes del Barça o fulards.

Els venedors compren la mercaderia a grans magatzems gestionats per ciutadans xinesos, sobretot a Sant Adrià de Besòs i Badalona. Abans molts dels manters venien material d'altres a canvi de retornar els guanys, per la qual cosa no els preocupava tant si se'l treia la policia. Però aquests temps han passat. Si ara els decomissen els articles, significa una pèrdua econòmica important, de vegades inassumible per poder reinvertir en material. Per això defensen la seva càrrega amb molt més coratge.

Tots els interlocutors insisteixen a destacar l’actitud pacífica majoritària dels venedors ambulants. “No tots són sants i la pressió ha fet canviar el caràcter d’alguns”, reconeix Mawa Ndiaye, secretari general de la Coordinadora d'Associacions Senegaleses de Catalunya, que fa dotze anys que treballa com a tècnic de la Direcció General de Joventut de la Generalitat, però afegeix que “de violència, zero. Com a molt, són durs a l’hora de regatejar”.

“Buscar-se el cafè” per guanyar-se la vida

Ibrahima Seydi exemplifica aquest tarannà amb la petició de perdó per part de representants del col·lectiu de venedors ambulants de Salou, arran dels incidents que es van produir després de la mort de Mor Sylla, en caure del pis on vivia amb d’altres companys senegalesos, la matinada de l’11 d’agost. Dins el col·lectiu senegalès hi ha la convicció que Mor va caure en resistir-se a ser detingut pels Mossos d’Esquadra, versió negada pels portaveus policials, que asseguren que va caure sol.

Està molt clar, però, que el top manta no fa ric a ningú. Ni a Mor Sylla, que feia de mediador entre els comerciants xinesos que li venien el material, i els joves senegalesos dedicats al top manta. En els bons temps, el top manta era una segona ocupació, amb la qual s’aconseguia un petit sobresou. “Buscar el preu del cafè” és l’expressió col·loquial amb la que es refereixen els senegalesos a aquest fet, el que dóna a entendre les baixes retribucions que solen obtenir, encara que com en tota activitat de comerç les vendes són irregulars i tenen pics i valls.

Malgrat que el top manta és una feina quasi monopolitzada per senegalesos, molts la deixarien si poguessin. “La majoria dels nois ho vol deixar perquè s’ha convertit en un infern”, explica Seyde. L’opció de la recollida de la ferralla és més arriscada per la seva salut però s’estalvien les corredisses, alguns insults i els enfrontaments amb les forces de seguretat. Recollir ferralla, això sí, trenca un dels costums clàssics d’aquest col·lectiu: actuar junts, formar comunitat. Per costum els manters treballen junts, dormen junts, viuen junts. Treballen junts i dormen junts. I s’ajuden entre ells. Si a algú li decomissen el gènere, sempre hi haurà un company que li deixarà diners per comprar-ne de nou.

Una polèmica intermitent

Però com deixar-ho i per fer què? Un grup de senegalesos s’ha integrat en una cooperativa de recollida de ferralla que s’acaba de posar en marxa, però són pocs davant els centenars de persones que s’hi dediquen. Crear una cooperativa de venedors ambulants toparia amb el mateix problema. Mawa Ndiaye és bastant escèptic davant l’actitud de l’Administració: “Fins ara l’única solució que han adoptat és reduir la presència de manters al carrer sense eradicar-los i esperar que passin els mesos de l’estiu”. La venda ambulant mai no desapareix del tot i es revifa per Nadal, però passat l’agost minva tant que cada any deixa de preocupar els polítics.

L’arribada del nou equip de govern a la ciutat de Barcelona ha generat esperances en els venedors ambulants i les entitats socials que els donen suport. Han parlat directament amb els regidors implicats en aquesta qüestió, que els han convençut de la seva bona voluntat per trobar solucions estables. De fet, intueixen, com Àurea Martín, del col·lectiu Tras la Manta, que alguns membres de la Guàrdia Urbana, en connivència amb els grups opositors de dreta, volen aprofitar el conflicte del top manta per soscavar el govern d’Ada Colau imputant als manters unes actituds violentes que entenen que són provocades: “La premsa reaccionària busca fotos d’enfrontaments per acusar l’alcaldessa de passivitat”.

La possibilitat d’establir espais fixes per la venda ambulant en zones cèntriques, a l’estil de Picadilly Circus, a Londres, o la regularització administrativa dels senegalesos que treballen el top manta són dues de les reivindicacions que reclamen els membres d’aquesta comunitat. I l’efecte crida?. “És una expressió buida de contingut, hipòcrita i que s’utilitza per espantar la gent. Si la gent tingués papers i feina, no hi hauria cap problema amb el top manta”, assegura Saiba Bayo.