Baydal, l'investigador d'Oxford que explica la corrupció valenciana mirant al passat
Vicent Baydal (València, 1979) és llicenciat en història i especialista en història valenciana. Doctorat amb una tesi sobre l'origen de la Generalitat Valenciana (el nom ve del general, un impost que pagava tothom) ha investigat dos anys a Oxford i ara ho fa a la universitat Pompeu Fabra de Barcelona, una de les millors d'Espanya.
Valencianista militant, ha assolit cert renom com a divulgador de la història del país com a blogaire (Harca, Vent de Cabylia) o a través de diaris com Levante-EMV i Valencia Plaza. Baydal intenta aportar llum ara sobre el present valencià mirant arrere amb Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, un llibre publicat per Drassana, l'editorial de la qual forma part i que el qualifica “d'historiador 2.0”.
A pesar de què la pobresa afecta al 30% de la població, la fallida tècnica de la Generalitat, la perdua de les caixes d'estalvis o el retrocés a l'ús de la llengua pròpia, Baydal és optimista. “Amb perspectiva històrica, este no és ni de lluny el pitjor moment dels valencians, encara que la nostra història està farcida d'èxits”. D'èxits i de fracassos, com proven els més de 30 capítols del llibre. Estés són algunes de les històries de Vent d Cabylia, “fruit de la combinació entre la meua faena i els meus interessos per la història de la identitat valenciana des de la fundació del Regne de València en 1238”.
“Corrupteles d'ahir i de hui”
“Explica el frau de l'administrador de les rendes de la batlia general del Regne de València, la vaig trobar fent un article acadèmic sobre la figura del cavaller Pere Escrivà i Sabata, del segle XVII. En els seus darrers anys de vida estigué implicat en una malversació de fons del rei, per la qual, tot i ser enxampat amb les mans en la massa, rebé molt poc de càstig i d'ací que vaig vore el paral·lelisme amb l'actualitat. D'una banda, explicar que la corrupció i els fraus són un mal endèmic de tota societat política i, d'una altra banda, que, salvant les distàncies, a voltes sembla que no hem avançat tant com tocaria en solucionar eixos problemes de bona administració i bon govern”.
La reivindicació del Banc de València
El vaig trobar buscant informació sobre el món del carlisme valencià del segle XIX, que, a la seua manera, eren una mena de “regionalistes” conservadors de la seua època. Doncs vaig trobar en una revista carlina de la ciutat, “El pensamiento de Valencia”, les notícies del moment sobre la primera institució de crèdit valencià, que es va instituir per gents d'ací contra la voluntat del Govern de Madrid. Els tradicionalistes i bona part de la societat valenciana del moment es plantaren i, a pesar de les indicacions del Govern Central, feren el que pensaven que era millor per als seus ciutadans. Això ho vaig trobar precisament després de la desfeta del Banc de València, Bancaixa i la CAM i, clar, la comparació era evident... Els valencians havíem lluitat per tindre un sistema financer propi, durant tot el segle XX el tinguérem i això fou clau en el nostre progrés econòmic i ara, per mal govern, desídia i manca d'identitat pròpia, hem deixat de tindre'l.
La senyera, amb blau
“Tots els que han seguit un poc la meua trajectòria saben que sempre he reivindicat, des del nacionalisme valencià, la senyera de València, la que duu blau, com el símbol del país. Era la bandera dels valencianistes del primer terç del segle XX i ens particularitza davant dels altres pobles que compartien la senyera reial sense blau -aragonesos, catalans i balears. En este cas, no obstant això, no entre en estes qüestions sobre valencianisme, sinó que tracte d'obrir un poc la perspectiva que tenim sobre les nostres coses, a voltes molt tancada. Bona part de la nostra societat guarda veneració a la Senyera de València, com es mostra en la Processó de cada 9 d'Octubre, però no sap que en altres llocs d'Espanya també hi ha cerimònies paregudes, originades, com la nostra, en les conquestes cristianes de l'edat mitjana. Una d'elles és la Processó que es fa en la catedral de Sevilla cada 23 de novembre commemorant la conquesta de Ferran III en 1248 amb un penó d'aquell mateix rei (Sant Ferran, ja que posteriorment va ser canonitzat). Així, faig una comparació entre una i altra festa, en què destaca que la Processó i la Senyera de València prengueren molta més importància històrica al llarg dels anys en tant que València era capital d'un regne amb Corts i lleis pròpies, mentre que Sevilla no ho era (i per tant no hi havia una data ”fundacional“ del regne a commemorar)”.
Contra el ‘meninfotisme’
“Els valencians ni molls ni folls” és un al·legat contra la fama de feblesa social i política dels valencians. I prové d'un congrés al qual vaig assistir a Manchester fa any i mig: una investigadora gallega Helena Miguélez-Carballeira va mostrar una investigació sobre com s'havia construït la identitat regional gallega en el segle XX, com a negatiu de la identitat nacional espanyola, que era la forta, mentres que la gallega era la dèbil. En aquell moment, com a resultat dels meus estudis sobre el pactisme medieval em vaig adonar que també la visió dels catalans com un poble pactista havia estat construïda en el segle XX per part de Jaume Vicens Vives -prompte es publicarà un article sobre això en la revista “Historia y política-. I una cosa semblant ha passat amb els valencians, que sempre havíem tingut fama de valents i indòmits, fins que després de la guerra civil, davant la desfeta total, eixa visió -especialment dins del nacionalisme valencià- va ser substituïda per la de ser un poble ”moll i foll“. En definitiva, no es pot generalitzar: hi ha gent que lluita per canviar les coses i hi ha que no; cadascú tria i les coses poden canviar, encara que sempre ho fan lentament. Els grans canvis socials no són mai ràpids i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta, eixa és una de les principals lliçons de la història”.
