- Diversos punts de vista davant els antecedents i les perspectives del barri
- Segona part de la reflexió iniciada per Chema Segovia de La Ciutat Construïda
Al llarg dels anys 90, el veïnat del cap i casal van presenciar un seguit de propostes de rehabilitació o reurbanització de barris basades en grans operacions de reestructuració liderades des de les administracions públiques. Aquestes implicaven una gran quantitat d’expropiacions que van derivar, o han estat prop de fer-ho, en el desplaçament d’un bon nombre de veïns i veïnes. Casos com el Pla Urban de Velluters, la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez o alguna rèplica a l’horta perifèrica van articular una mena de model de gentrificació autòcton en els anys daurats del boom immobiliari. Al mateix temps, van configurar la manera en què els valencians començàrem a traduir aquest enrevessat concepte en termes locals.
Allunyada d’aquestes pautes, uns anys després trobem el cas de la regeneració de Russafa, a la que ací al·ludia Delgado. Allà, el paper desenvolupat per les administracions públiques ha estat ben diferent, doncs no s’observen actuacions que hagen alenat o incentivat de forma crucial els processos d’elitització del barri, atenent sobretot l’escàs abast i impacte que va tenir el Pla RIVA de l’àrea. És més, tant la promesa del Parc Central com la controvertida reforma “de les voreres”, s'han executat tardanament en un barri ja pràcticament transformat.
Ara bé, el paper de l’administració si que ha estat ben influent en àmbits com la gestió de la diversitat i la seguretat en la zona, fet que sense dubte ha afectat l’esdevenir de Russafa. Cal subratllar el Pla de seguretat per a Russafa, de “tolerància zero” amb la delinqüència, que va incrementar la pressió sobre el veïnat immigrant veïns i els establiments comercials de caràcter ètnic. A més, uns anys després el barri va ser escollit com una de les àrees prioritàries per fer els conflictius controls de persones sense papers. Aquestes mesures van generar un clima de relativa hostilitat perquè col·lectius immigrants s’establiren o romangueren a Russafa.
En aquest context ha estat la iniciativa privada, sobretot immobiliària i hostalera, qui ha encapçalat la rehabilitació del barri i capitalitzat “el diferencial de renda” (conceptualitzat per Neil Smith) que Russafa oferia: una zona degradada, feta pols en alguns indrets, però amb un potencial enorme donada la seua centralitat, característiques d’edificació i capital simbòlic (autenticitat) que podia generar.
Llavors, a banda dels equipaments públics, aquestes trets definitoris han provocat que les queixes del veïnat s’hagen concentrat especialment en la proliferació de bars i restaurants per tot arreu. També en els freqüents problemes derivats, com ara el soroll o l’ocupació de l’espai públic per les terrasses dels bars. En aquest sentit, Luis del Romero ha donat bon compte dels canvis en el comerç de la zona en les seues investigacions. Però el procés de gentrificació del barri no s’esgota ací, ni tampoc en el superpoblament de hipsters i moderns en les galeries i llibreries de Russafa.
El que més ens interessa és saber quins grups han sigut desplaçats de Russafa en el procés de revitalització, per poder analitzar la substitució de població que hi ha hagut. Pensem que les hipòtesis apunten sobretot en dos sentits: d’una banda, a alguns col·lectius immigrants, com ara aquells que provenien d’Amèrica Llatina i de països de l’est. La presència dels primers a Russafa ha minvat en més de 1250 persones des del 2005 al 2014, segons dades de l’Ajuntament de València. D’una altra banda, a aquella població més vulnerabilitzada que habitava la zona en condicions molt precàries, com grups de població gitana o subsahariana, que difícilment apareixen al padró municipal. Tot i aquestes orientacions, encara està pendent la investigació que complete la descripció sobre quins grups, en quins llocs i per quines vies van haver de deixar de viure al barri en aquesta etapa, detallant la dimensió i l’impacte real de la gentrificació viscuda a Russafa.
Finalment, el que Russafa posa en relleu és la necessitat d’adopció de polítiques públiques de prevenció de la gentrificació a València, que facen compatible la rehabilitació urbana i comercial d’un barri no sols amb el manteniment de la població que hi viu, sinó amb la millora de les condicions de vida dels grups socials més desafavorits. Al capdavall, la rehabilitació dels barris històrics ha de contribuir a la reducció de les desigualtats en la ciutat i no, com en el cas de Russafa, a la seua reproducció.
