No crec exagerar o pecar d’un optimisme excessiu si dic que, enmig de trasbalsos i preocupacions o mals averanys pel futur del llibre i la lectura, estem vivint, malgrat tot, un gran moment editorial. La proliferació d’editorials menudes i mitjanes està produint un augment excepcional de la publicació de tota mena de llibres interessants i bons, d’aquells que en un altre cas no trobarien un forat en els catàlegs de les grans editorials. Les quals, d’altra banda, fan el seu paper i també duen a les llibreries propostes molt sòlides, al costat de la quota corresponent de llibres sobrers i de deixalla, d’aquell tipus de llibre malparit que no saps què hi fa en un segell històric i prestigiós.
És el cas, per exemple, dels plecs relligats per l’editorial Ariel –que té una història gloriosa, però avui forma part de Planeta- perpetrats pel malcarat Arcadi Espada ad majorem gloriam de Paco Camps. Sí, de Paco Camps, aquest etern imputat interruptus que desplega una estratègia multiforme i estudiadíssima de defensa -com ha apuntat amb agudesa Adolf Beltran en aquest mateix periòdic.
Però volia parlar de llibres bons. Per exemple, el de Wolfgang Streeck Com acabarà el capitalisme? Assaigs sobre un sistema en fallida (Institució Alfons el Magnànim). L’autor és un acadèmic de trajectòria impecable i prestigi reconegut. Director de l’Institut Max Planck de Recerca Social a Colònia, sociòleg i politòleg, professor a Frankfurt i Nova York. Bàsicament, un investigador seriós. Certament, és un llibre per a llegir-lo amb el llapis a la mà. Reconec que demana un cert esforç. No massa, és a l’abast de qualsevol persona culta i interessada. Planteja el tema més decisiu del segle XXI: el potencial desestabilitzador en termes socials (i ecològics) d’un sistema que ha deixat de banda els mecanismes limitadors que en garantiren la persistència després de la Gran Depressió dels anys 30 i de la Segona Guerra Mundial. El triomf del capitalisme desregulat marca paradoxalment el seu declivi. Cal pensar en un futur post-capitalista. Però mantenint alhora la plasticitat innovadora de l’economia de mercat, la democràcia i la igualtat... Sí, és el gran debat. Ací trobem materials per a una reflexió rigorosa, que podrien elevar molt el nivell i enriquir la cultura política al nostre entorn. Us imagineu Isabel Bonig llegint aquest llibre i citant-lo en un debat assossegat i rigorós a les Corts Valencianes? Uff, em sembla que veig visions.
Publicacions de la Universitat de València, PUV, per la seua banda, acaba de publicar un llibre sensacional. Es tracta de Mosaic. Màximes i pensaments (col·lecció Assaig 48), d’Antoni Seva. Aquest llatinista, nascut a Alacant, catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra, editor de clàssics a la Bernat Metge i autor d’assaig subtils com Quadern d’ocis, ens lliura ara un recull de fragments i aforismes en la millor línia dels moralistes francesos, que tant encaixava amb el tarannà escèptic i sorneguer dels nostres clàssics del segle XX, Josep Pla i Joan Fuster. Peces d’una intel·ligència, ironia i penetració memorables, aquest mosaic de pensaments d’Antoni Seva és enlluernador, però millor comproveu-ho directament. Un parell de mostres: “Hi ha una justícia més extrema que la justícia extrema: la justícia arbitrària”. “En l’ànima de tot utopista, hi habita un buròcrata”. “Totes les banderes no són més que un tros de drap, excepte la pròpia”...
A l’editorial Arcàdia –a la qual cal estar sempre atents- hi han aparegut dos volums que reclamen l’atenció: Per combatre aquesta època, de Rob Riemen, i L’ofici d’historiador, de Josep Fontana.
Rob Riemen és un assagista holandès, president de l’Instituut Nexus, un centre de pensament del més gran interès. El seu llibre conté dos textos colpidors sobre el retorn del feixisme i sobre l’Europa perplexa dels nostres dies. Holanda és un bon observatori. Té el fenomen aquest del retorn -amb vestits nous- d’un monstre europeu que pensàvem mort i enterrat, a dins de casa. I té molt a la vora la cultura alemanya i l’Europa central, on es va covant alguna cosa que caldrà aturar de nou. Un avís, des del coneixement de la història i la vivència democràtica, farcit de cultura i humanisme. Thomas Mann és un dels seus referents. Així sembla que estan les coses...
Per la seua banda, Josep Fontana presenta en aquest seu darrer llibre les lliçons que va fer a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona el 2009, revisades i actualitzades. I ampliades amb un capítol addicional. Es poden llegir com un llibre coherent i nou, que és el que són. Els grans temes de Fontana: la història com a disciplina i la tasca de l’historiador, la història de Catalunya, la trajectòria d’Espanya en els seus moments d’inflexió (la fallida de l’imperi, el trànsit de l’antic règim a la societat burgesa, el franquisme), la identitat europea, el món de la guerra freda, les conseqüències de la revolució russa, tot adobat amb el seu saber exhaustiu però explicat de forma clara i entenedora. Fontana és un historiador de primera fila del qual sempre s’aprenen moltes coses. Un gran llibre.
En un registre molt diferent cal situar El Barri de la Plata (L’Avenç), de Julià Guillamon, un llibre de rara intensitat, de memòria viscuda, de nostàlgia i realisme, d’humor i tendresa. El Barri de la Plata, allà al Poblenou, a Barcelona, era un espai on es concentraven molts valencians emigrats. Un altre és Fort Pienc, al barri de Ribera. El pare de Julià Guillamon tenia arrels familiars a Toga (Alt Millars) i es va casar amb una catalana. Es sentia molt valencià... Es fonen aquí vivències d’uns i altres, el record d’una immigració ràpidament integrada, la memòria pròpia i la memòria familiar, l’entorn, els amics, el destí d’uns i altres enmig de l’estrèpit d’un món en transformació accelerada. De les muntanyes calmades de Toga a la Barcelona industrial, de la ciutat dels prodigis i expansiva, però intel·ligible, a la confusió actual, post-postmoderna. Guillamon practica una literatura sui generis, que beu molt del gust pel detall concret, evocador. Fa arqueologia dels objectes, les imatges i les sensacions. Una mica a la manera de Walter Benjamin, pel que fa al món de la infantesa i als carrers i la història de París. Els valencians a Barcelona... quin bon tema per a un llibre.
Finalment assenyalaré el volum a cura de Manuel Aznar Soler València, 4 i 10 de juliol de 1937, publicat en valencià per l’editorial Renacimiento de Sevilla. Cosa interessant. Aquest llibre imprescindible i documental inclou un conjunt de treballs sobre el context valencià i valencianista del Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, que celebrà sessions a València el 1937. Per les seus pàgines desfilen els integrants de la delegació valenciana al Congrés i altres personatges de la cultura valenciana del moment. Una aportació més, i significativa, al coneixement més detallat de la personalitat i l’obra de Carles Salvador, Ricard Blasco, Emili Gómez Nadal, Enric Navarro Borràs, Adolf Pizcueta, Miquel Duran i altres. Un moment d’esplendor truncat, que encara espera l’obra de síntesi que ens deu el gran especialista en aquella dècada prodigiosa, Francesc Pérez i Moragon. Una dècada valenciana, els anys trenta, brillant i prometedora que s’ensorrà amb la guerra civil, però que havia aconseguit traure la cultura valenciana del marasme anterior. El triomf final de la Renaixença encara es faria esperar. Però arribà, i l’hem viscut.
Enmig de l’allau de llibres nous, aquests que he triat –només una petita mostra- són llibres vertaderament bons, o almenys m’ho sembla a mi. Cadascú en el seu estil i característiques. La plètora –l’embarras de richesses- pot provocar en els lectors una confusió paralitzadora i alhora passa sovint que, segons on anem a buscar els llibres, els veritables tresors se’ns poden escapar. Sort en tenim –a València, en aquest cas- d’algunes llibreries i llibreteres competents que saben triar enmig de l’allau. Les llibreries són molt importants. És el cas d’Ambreta (carrer Gravador Esteve), amb Coco al capdavant, que omple el seu espai, que no és excessiu però si acollidor, amb una selecció verament encertada sempre. O de la veterana (tot i que el nom és recent) Fan Set, amb Núria i Eva, que coneixen molt bé el món del llibre i el tracten amb una sensibilitat fora de sèrie. O de la Ramon Llull (carrer de la Corona), amb Almudena i el seu company, que saben un munt de llibres i que han fet de la llibreria, al cor de la ciutat, un centre cultural del màxim interès. Sí, les llibreries són molt importants. Quin horror, una ciutat sense llibreries!
0